Hem d’escoltar la Dolors i la Montserrat amb la imaginació, amb la recreació mental de tots i cada un dels seus records. És així com un pot traslladar-se a la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat. I comprovar fins a quin punt la ciutat s’ha transformat.
Dolors Rebés va néixer el 24 d’agost de 1918. Montserrat Roura feia el mateix el 13 d’abril de 1919. Totes dues van fer el primer plor abans que la capital catalana completés la seva expansió, amb l’annexió del poble de Sarrià i alguns trossos de Sant Adrià i l’Hospitalet. La Montserrat rep aquest diari al seu pis de Rambla de Catalunya, una meravella de sostres alts i bonics sòls hidràulics. Llueix la medalla que li va regalar la seva padrina al néixer, una joia de Masrieraperlaqual sent especial afecte. La seva mare va donar a llum al pis de sota, així que aquesta simpàtica besàvia sempre ha viscut entre les mateixes parets, a excepció de l’any que va passar a França internada o l’any i mig que la família va haver de refugiar-se a Arenys durant la guerra civil. La senyora Dolors viu a prop de la Casa de lesPunxes. Una vivenda àmplia, de parets plenes de quadros. I fotos, moltes fotos.
RECORDS NÍTIDS
Els records d’aquestes dones gairebé centenàries són nítids. Els ve al cap el tramvia «que et portava a qualsevol lloc», els carrers empedrats, els carruatges, els homes amb barret, la policia amb xiulet i els escassos cotxes de la seva infància.
El concepte de lluny i a prop era diferent. Per això Collserola els sonava a Pirineu. Com a molt, alguna visita al parc d’atraccions del Tibidabo. Rebés va néixer i va créixer en una casa de Santaló cantonada amb Plató. Encara existeix, però està molt canviada.
«El que segueix igual és la petita porta per on sortíem als camps». Perquè sí, efectivament, aquí abans, tot eren camps. Aquesta era una zona fronterera entre la ciutat i el Sarrià d’estiueig de la Barcelona acabalada. «Al principi hi havia molt poques cases. Recordo Muntaner, un carrer ple de til·lers. Ja teníem voreres, i parlàvem de baixar a la ciutat, perquè ens sentíem als afores». Quan anaven a Barcelona portaven el cap cobert i els acompanyava «una madame». «No ens deixaven anar mai soles».
La Montserrat també té molt presents els til·lers del passeig central de la Rambla de Catalunya, que era un corredor de terra abraçat per laterals per on passava el tramvia. El feia servir per baixar a la plaça de Catalunya «perquè allà és on es podia comprar de tot». Parla d’una ciutat una mica desordenada, que amb el pas dels anys no va saber donar resposta al boom dels cotxes: «Aparcaven per tot arreu, al mig del passeig, a les voreres». Es recorda de mitjans anys 20.
Els dijous, la seva àvia se l’emportava a un cine-teatre a l’edifici Kursaal, una mica més avall de casa seva. «Teníem quatre butaques reservades. Vèiem pel·lícules mudes o titelles. Recordo que la pantalla era molt gran». El seu pare va ser un dels primers al barri a adquirir un cotxe. Un Maxwell.
PILOT D'AVIONS
Potser per això a ella li agrada tant conduir. Als 96 anys segueix portant el seu petit utilitari –«m’encanta conduir per Calvo Sotelo [Francesc Macià]»–, tot i que els seus fills i nores li llancen indirectes perquè pengi el volant. Tenen sort que no aconseguís complir un altre dels seus somnis: ser pilot d’avions. El 1929, la Montserrat, amb 10 anys, va participar en la inauguració de l’Exposició Universal de Barcelona. Vestida, ella i tota la seva classe, amb el vestit blanc de comunió, van posar, juntament amb altres col·legis al passeig de Maria Cristina.
Els caps de setmana eren casolans. Les dues famílies disposaven de casa a la zona del Maresme, però el concepte de segona residència es reservava per a l’estiu. «Venien amics i passàvem les tardes al pis de dalt. No teníem el costum de sortir». Coincideixen en l’hàbit casolà, potser els seus pares pensaven que allà estaven millor.
La Dolors i la Montserrat, que, per cert, són consogres, són dues enamorades de Barcelona. Els costa trobar alguna cosa que trobin a faltar dels anys 20. «Potser aquells camps per on corríem», aporta la Dolors, que adora els seus moments asseguda al passeig de Gràcia veient la gent passar. A la senyora Rourali encanta que avui sigui «una ciutat tan pròxima, que no t’aclapari caminar pel carrer».