Quan actuava a Barcelona, Germán Coppini, el desaparegut cantant de Siniestro Total i Golpes Bajos, solia anar al Poblenou per visitar la seva tia Adelina Coppini, que tenia una merceria al carrer del Joncar. Els Coppini van venir a Barcelona des d'Itàlia a principis del segle XX per treballar a la fàbrica que Cinzano tenia a la ciutat. Més endavant una part de la família es va traslladar a Santander, on va néixer Germán, mentre que una altra part del clan es va quedar al Poblenou.
És fals que Dyango naixés o visqués al Poblenou i que tingués al barri una carnisseria, una xarcuteria o una polleria, que les tres versions circulaven. Qui sí que vivia i tenia una polleria al Poblenou, en concret a Bilbao amb Pallars, era l'Ignasi, l'home que li conduïa la furgoneta la dècada del 1970. L'Ignasi, lògicament, aparcava la furgoneta a prop de casa o de la botiga. El fet que al vehicle hi posés Dyango per totes bandes va alimentar el conte. Així ho explica Ramón Sánchez Sabater, fill del Poblenou i bateria de la tira de grups i solistes, entre ells Dyango.
Jaume Sisa explicava a Tan bé que anàvem, espectacle que oferia en comandita amb Carles Flavià, que es va iniciar en la música gràcies al fet que la seva cosina Marcelina li va regalar una harmònica. Resulta que la cosina Marcelina no li va regalar una harmònica perquè sí, sinó perquè era nòvia d'un membre de Les Akord's, quintet d'harmonicistes que als anys 50 del segle passat va guanyar dues vegades el Campionat Mundial d'harmònica i que el 1960 va rebre la benedicció del papa Joan XXIII després d'actuar a Pavia. ¿D'on eren dos components de Les Akord's? Del Poblenou.
Aquesta mena de coses s'aprenen en el deliciós blog Poplenou, de Toni Olivé.
El germen del blog va ser el reportatge del mateix títol, publicat per Olivé a Icària, la revista de l'Arxiu Històric del Poblenou, el 2011. Com que el reportatge li va quedar curt malgrat tenir 26 pàgines, va posar en marxa la versió infinita a internet, subtitulada blog desordenat sobre músics i música al Poblenou. Diria que cap altre barri de Barcelona té res semblant. No és que el Poblenou tingui una història musical fabulosa, tot i que no està gens malament, és que Olivé la documenta amb detall i to irresistibles.
La cosa solia i sol funcionar així: algú li parla d'una banda, una actuació o la portada d'un disc que li pica la curiositat i Olivé comença a seguir-li la pista a través dels seus coneguts del barri o de la xarxa. Per exemple un company del grup de teatre del Centre Moral i Cultural li va comentar que el seu pare havia tocat a Los Famosos, i ja tenim entrada dedicada a aquest grup dels anys 60. «El nom era bo. Mereixia aquest esforç i més», diu Olivé. Si una cosa sabien fer els conjunts del Poblenou dels anys 60 era batejar-se. Al Poplenou hi ha constància de Los Jíbaros, Los Wikingos, Los Kiero, Los Fugaces...
«Quan treballava en el reportatge i seguia una pista per telèfon almenys podia dir: 'Hola, truco de l'Arxiu Històric del Poblenou'. Ara, no», diu Olivé.
Dos + Un, trio de folk format per Manel Joseph, Ia Clua i Jordi Clua, es va fer als anys 70 una sessió fotogràfica a Los Pescadores, motiu suficient per figurar al Poplenou. «Era un bar de barri on anàvem tots. Als 80 va començar a servir torrades a l'estil d'alguns establiments de Gràcia. I als 90, ja rebatejat com Els Pescadors, es va convertir en restaurant de capçalera d'antics progres mudats de Toni Miró. Allà no pagava ningú amb els seus diners, pagava Barcelona 92». Un episodi de gentrificació avant la lettre.
Olivé és el baixista de Melodrama, banda que té un dels millors singles del pop espanyol, el format per No me digas que me dejas i Tú, yo y el Tibidabo (1980). També es deuen a Melodrama, per ser exactes a Dionís Olivé, els immortals versos «d'una mirada em desqualifiques / sense importar-te que hi hagi gent / Les meves bromes ja no et fan riure / dels meus problemes et desentens / D'ençà que em vas veure / amb xiruques / ja no és el mateix d'abans», de D'una mirada. La inspiració per a la cançó va ser Cristof, membre de Cristof-Xarrupa-Kavesa, un trio d'imitadors de La Trinca, que ja és imitar, i després responsable de les sales modernes del Poblenou Metro i 666. Anava sempre amb americana i xiruques. Per descomptat apareix a Poplenou.