L'escena, d'una perfecció formal impressionant, s'ha instal·lat per dret en els annals del cine: Antonio Gades, sol, balla una farruca a la Rambla sota el doble arc de les mangueres que reguen els excessos de la matinada; jove, com un jonc, amb aquell moviment assentat, de malucs quiets, que el va elevar en el magisteri del ball sense ser gitano ni andalús. Per no esmentar, a la mateixa pel·lícula, el zapateado de Carmen Amaya sobre la pols on s'aixecaven les barraques de Montjuïc. Parlem, és clar, de Los Tarantos (1963), del director Francesc Rovira Beleta (Barcelona, 1913-1999).
Quan el cineasta va filmar la cinta, Carmen Amaya ja estava molt malalta, afectada d'una insuficiència renal, i es va embarcar en el projecte com a protagonista contra els consells del doctor Puigvert. Un altre assumpte eren els quatre paquets de Marlboro que es fumava diàriament, la seva dieta de cafè i cigarrets.
La Capitana, que així li deien des de petita, va morir a la seva masia de Mas Pinc, a Begur, el 19 de novembre de 1963, just 14 dies després de l'estrena de la pel·lícula, a la qual ja no va poder assistir. I quatre anys més tard, desapareixia per sempre el poblat barraquista del Somorrostro, paral·lel a la línia de la platja, que l'havia vist néixer. Una deessa del ball flamenc. Una mònstrua.
Repòs entre presa i presa
«Mentre es rodaven les escenes al bar Las Guapas, que ja no existeix, Carmen Amaya havia de reposar entre presa i presa a l'establiment de davant», explica Anna Fors, comissària de la retrospectiva i exposició sobre el cineasta programada a la Filmoteca fins al març. L'Anna es refereix al restaurant Bidasoa, al número 21 del carrer d'en Serra, un local més espaiós que el primer on els actors de repartiment es vestien. El bar Bidasoa encara funciona i segueix servint bacallà amb salsa verda.
Arribats a aquest punt, m'adono que he començat la crònica pels peus: Més enllà de Los Tarantos és el títol de la mostra que la Filmo dedica a Rovira Beleta i, tot i així, ja s'han esfumat tres paràgrafs parlant d'ella. Però és que aquella pel·lícula, un encreuament entre García Lorca i Shakespeare, entre les tragèdies Bodas de sangre i Romeu i Julieta, va ser molta pel·lícula. Capulets contra montescos; Zorongos, que eren els gitanos rics, tractants de cavalls, davant la bohèmia i l'artisteig de Los Tarantos, el clan que capitanejava la matriarca Carmen Amaya.
De tota manera, el programa de mà indica que el propòsit de l'exposició és que el visitant hi entri sabent coses de Los Tarantos i en surti coneixent Rovira Beleta. Una mostra que es va començar a gestar quan la família del director, a la seva mort, va dipositar el seu fons a la Filmoteca, un llegat en què Anna Fors ha estat bussejant durant dos anys. Àlbums de fotos dels rodatges, guions, dibuixos, apunts… Un perfeccionista autodidacte que potser hauria arribat «molt més lluny si no hagués existit la censura franquista», apunta la comissària.
La llarga ombra de Los Tarantos --la primera pel·lícula espanyola nominada als Oscars, encara que el guardó se'l va acabar emportant Fellini 8 1/2, de Federico Fellini-- va eclipsar una obra que també va transitar pel cine negre i el social amb una marcada influència del neorealisme italià.
Rovira Beleta, presumit, un punt vanitós i que de jove es donava un cert aire d'Omar Sharif, va utilitzar molts espais de la ciutat com a decorat natural, una Barcelona que llueix en les seves pel·lícules urbana i a la vegada senyora. A Once pares de botas apareix la Sala Bikini als anys 50; a Los atracadores, la Biblioteca de Catalunya es transmuta en presó; per a Doce horas de vida, que va ser la seva primera pel·lícula i transcorre en un paratge marroquí, es va traslladar al Putxet per la simple raó que hi havia palmeres i alguna mansió d'aspecte morú, explica el director adjunt.
Octavi Martí afegeix amb molta gràcia que el director barceloní semblava tenir un catàleg d'imatges per emmarcar les emocions dels seus personatges. «Per a les confidències o les declaracions d'amor, les vistes des de Montjuïc li encaixaven com un guant». Per a les escenes d'ambient proletari, s'enduia la càmera fins al port o es capbussava als carrerons del llavors Barri Xino. I la gent que arribava del poble als seus films ho feia indefectiblement per l'estació de França per acabar en una pensió de la plaça Reial. Al director el fascinaven les estacions i les fumeroles.
De fet, una fórmula interessant de visitar l'exposició i recordar les seves pel·lícules és fer-ho amb una brúixola mental buscant canvis en el paisatge urbà o escenaris d'una Barcelona desapareguda per sempre més.