Després d'una primera jornada carregada d'electricitat combativa, el festival BAM va rebaixar ahir l'energia -no pas el nivell- per abraçar el folk en diverses formes.
En el directe a la plaça dels Àngels, el duo sevillà I Am Dive va treure tot el seu arsenal electrònic, però els seus temes tenen essències folk. Per moments semblaven actualitzar els bells vuitantes de The Blue Nile, però també coquetegen amb l'electro-soul d'última fornada.
A la plaça dels Àngels, Yasmine Hamdan va exhibir la seva mescla del folklore de l'Orient Mitjà amb rock, pop i electrònica. Va tenir l'encert de recuperar el Galbi del seu projecte Soapkills i va carregar la plaça d'embruix i sensualitat amb Deny, de Ya nass (2013), però el més aplaudit va ser Hal, que va interpretar a la recta final del film vampíric de Jarmusch Solo los amantes sobreviven.
Núria Graham és una noia i porta guitarra, però la seva música és menys folk que pop planador i rock d'autora. Va conquistar la plaça de Joan Coromines a base de simpatia vigatana, però també cançons: especialment memorables Bird eyes, Ages -amb aquell reverb de guitarra propi de The Durutti Column- o la seva versió rocker del Toxic de Britney Spears. Sense prejudicis, amb futur.
La de Graham va ser, potser, la millor actuació de la nit amb la de Ryley Walker, cantautor folk-rock d'Illinois de veu impressionant -a vegades recorda Van Morrison- però guitarra encara millor, lleugera alhora que virtuosa. Els temors d'una actuació massa etèria per a l'horari nocturn es van dissipar de seguida: del costat d'una gloriosa banda, Walker va mostrar la seva cara més rítmica i hipnòtica (Primrose green va ser un trip jazz-folk) i es va guanyar el públic de la plaça dels Àngels.
Des d'una òrbita similar a la de Courtney Barnett, recent revelació folk-rock que s'esperava que hi fos, però no va poder ser, en aquest BAM, la cantautora Lady Lamb compon cançons d'energia infecciosa marcades per una veu conversacional. Van destacar temes com Milk duds, del recent After (2015), o la més antiga Aubergine.
A la matinada de dissabte a diumenge, Vetiver, el grup del californià Andy Cabic, va escampar gràcils tonades amb aires de soft rock dels 70; música més apropiada per al capvespre. Va captar les atencions quan va buscar el groove, com en More of this o Wonder why.