Quasi tothom coincideix a considerar que és paradoxal que una ciutat que es té per cosmopolita sigui tan conservadora. Que és sorprenent que hi hagi sis escoles superiors de música, però que sigui tan difícil trobar espais on actuar. Partint d'aquestes premisses, associacions culturals, de comerciants i d'artistes s'han unit per demanar la modificació de l'ordenança municipal per permetre que els bars puguin programar música en directe sense un permís exprés «en horaris responsables». «Barcelona podria ser Londres amb dos únics canvis en la norma que descriminalitzin la cultura», diu Toni Oller, activista veïnal a Sant Antoni i cultural a l'associació Talia Olympia.
La principal crítica que destaquen tant els gestors culturals com els artistes és la clandestinitat a la qual als seus ulls els força la duresa de l'actual ordenança, que exigeix una llicència específica -a més a més de la llicència de bar o de restaurant- i tenir el local completament insonoritzat, cosa que consideren inassumible a causa de la carestia de l'obra. «Per a nosaltres és molt important la conciliació veïnal. Es tracta de donar cobertura legal a actuacions en horaris familiars i a espectacles de petit format», subratlla Cristian Vega, del Cafè Mandacarú, que fa més de dos anys que programa cada setmana. «La normativa no fa cap distinció a nivell qualitatiu ni tècnic. És igual que portis una orquestra de cambra o una discoteca», assegura Vega, que afegeix que no ha rebut mai cap denúncia de cap veí. Com tots els locals que aposten per la cultura malgrat el risc, Vega sap que, si això passés, es podria veure obligat a deixar de programar.
Les parets del Mandacarú són gruixudes -és un edifici antic-, i els seus responsables programen sempre acústics entre les vuit i les deu de la nit, «molt pendents dels decibels». «Tot i això, estàs sempre penjant d'un fil», continua Vega, pel club de jazz del qual han passat els millors músics de la ciutat. «Amb la música no guanyem diners, per això tenim la part del restaurant. Aquest és el nostre petit somni, creiem en la cultura i en la necessitat d'oferir espais», afegeix.
«Durant dos mesos, anava a tocar cada dia sense saber si el concert se suspendria dos minuts abans a causa d'una inspecció», explica Marco Mezquida, que ha sigut nomenat músic de l'any en tres ocasions consecutives, l'any 2011, el 2012 i el 2013, als 28 anys. L'anècdota, que no és gens anecdòtica, li va passar a Robadors, 23, un altre dels locals de referència per a la música en directe de petit format. El jove pianista assenyala també la precarietat del sector. «Que molts locals programin pràcticament en la clandestinitat provoca que les condicions en les quals es contracta els músics siguin les que són», diu. El guitarrista Jaume Vidal, llicenciat al conservatori del Liceu, coincideix amb el seu company i confia que un canvi en la normativa ajudi el sector. «Sortir de la clandestinitat serà bo per a tothom», opina.
Salva Ferragut regenta el petit Nostrebar, al carrer de Tamarit, des de fa un any i mig. La seva aposta són els vermuts concert al carrer (el local és molt petit per fer-los dins). En aquest temps n'han organitzat tres, amb gran èxit, explica Ferragut, i una bona acollida per part dels veïns. «Em pregunten quan en muntaré més», assegura. Com Oller, Vega, Mezquida i Vidal, confia que l'entrada d'un nou equip faci possible el reivindicat canvi de normativa que ajudi a treure de l'alegalitat els que ja programen i potenciï la creació de nous espais en millors condicions per als artistes.
PROMOCIÓ ECONÒMICA / Oller té clar que el canvi de la norma suposaria una mesura per a la promoció econòmica. Com la resta, és conscient de la importància d'obrir un debat rigorós sobre aquesta qüestió per arribar a una solució de consens, aquell consens pel qual tant advoca el futur equip de govern. «Si finalment es decideix obligar a insonoritzar completament els locals malgrat l'horari diürn i el petit format, es poden oferir ajudes per finançar l'adaptació. Tot és voluntat política», conclou.