E l tren de les 8.24 hores que viatja des de Barcelona fins a la UAB és un territori lleganyós que transporta estudiants emmudits davant les pantalles dels seus gadgets, siguin mòbils o tauletes. Dijous de la setmana passada el silenci es tallava per curioses expressions de dolor: «Augs» i «Uf». En un vagó, 10 espectadors estaven connectats a un videojoc en línia que mou fins a 32 milions de persones a tot el món. Es jugava una semifinal. Aquesta setmana, es juga la final.

Aquesta crònica entrava així al món de l'e-sport, un univers que té comentaristes, en què hi ha premis milionaris, produccions multimilionàries i que viatja, en silenci, en transport públic.

Al tren i al metro, parlo amb usuaris de videojocs i el primer que  apareix és el concepte d'«hores mortes» i d'«avorriment». Al tren, deia una noia ahir, «no hi ha res a fer». Un anunci de la Vall de Núria passava a les pantalles. Ningú se'l mirava. No hi havia cap passatger que tingués la mirada perduda cap al cel blau o cap a Collserola. «¿A què jugues?»: La noia eliminava llaminadures acolorides d'una pantalla.

L'aparició dels smartphones, el 2009, va canviar els hàbits dels passatgers del metro, del tren o de l'autobús: els va fer callar, els va fer abaixar la mirada i els va tancar en bombolles. Avui, la majoria xateja. La minoria llegeix i molts adopten -en un anonimat real, però no virtual-, la identitat de guerrer, de déu, de faune... Els anunciants ho deuen tenir clar perquè la publicitat dels videojocs i l'oferta formativa es publicita sota terra.

Batalles de dues estacions

Parlo amb Gerard Pastor. Té una empresa especialitzada en música per a videojocs i cine i, explica, juga «molt a través de l'smartphone en el transport públic». «Són partides de cinc minuts». M'introdueix un joc de tancs de la segona guerra mundial que enfronta nazis, soviètics i nord-americans. Diu que «no hi ha vincles emocionals amb el bàndol», el llaç és amb la màquina. El joc és ràpid, ideal per al transport públic: set jugadors on line contra set més, s'ha de capturar la bandera de l'adversari. El bàndol, aleatori. Els jugadors, desconeguts. El temps: tres parades. Destaca el coneixement que aporta de la segona guerra mundial i de la maquinària: «No hauria pensat mai que sabria tant de tancs».

El mateix deia, dimecres, un noi que, a la línia vermella del metro, veia a Youtube les millors jugades d'una lluita de déus. A la pantalla hi apareixien dos comentaristes amb corbata a l'estil de la NBA. Explicava que ha de saber els atributs dels déus grecs i romans per poder defensar-se. A Barcelona, les primeres consoles portàtils van viatjar a les línies vermella i lila, les que transporten  la comunitat xinesa barcelonina.

Ara a molts seients de qualsevol línia hi ha déus, guerrers, faunes… Ahir, en un tren de tarda, una noia em mostrava en una tauleta la construcció d'un poblat. No coneixia «el seu clan» perquè és «global». No necessita paraules.