No és bo que l'home estigui sol. Ni l'home ni tampoc la dona. Però en realitat no estem tan sols com el precepte bíblic intuïa. Vivim en multitud i, a vegades, una mica de soledat ens acaba fent companyia. La soledat és com un pastís al qual només li fa falta una guinda vermella al centre. A aquesta guinda de la soledat nívia de la nata, la majoria dels ciutadans hi ha posat nom de gos, de gat, de canari o fins i tot de peixos en un aquari màgic.
Vaig pel carrer seguint el rastre d'un petit beagle que es dedica a espantar els coloms. Al girar una cantonada, el beagle bordador topa amb la serena mola d'un pastor alemany. Els lladrucs intenten esporuguir el gos llop. Li està bordant perquè el cadell creu que el pastor alemany va lligat de la mà del seu amo i pensa que aquest no li permetrà cap envestida.
Però no és així, perquè el Max -així s'anomena el gos enorme- es limitava a marxar al pas del seu propietari i escolta els lladrucs del beagle amb una estranya curiositat. Si els gossos poguessin riure, el Max demostraria un sardònic somriure. S'acosta al beagle, li ensuma les parts i se'n va tranquil·lament al costat del seu amo. El beagle, per la seva part, s'adona de la situació: ha increpat un gos en llibertat i aquest li ha perdonat la vida i la rebolcada, i l'ha deixat sol amb la vergonya. El cadell s'ajeu de cap per avall i es pixa sobre si mateix com un signe de reconeixement de qui mana. A vegades els gossos no són gaire diferents dels humans.
Els veig més endavant al carrer d'Aribau, on s'obre la magnífica botiga Míster Guau. Els responsables de l'establiment solen deixar a la porta dos plats: un de pinso i l'altre d'aigua. El beagle i el pastor mengen del mateix plat i una vegada més ens adonem que els armisticis tenen sempre lloc al voltant d'una bona taula.
A l'interior de Míster Guau hi ha gossos de tota mena, la majoria són cadells. I també gats petits gairebé sempre adormits. Hi ha experts que consideren que els felins únicament demostren una activitat frenètica durant 14 minuts al dia, i això acostuma a succeir a la nit.
Una senyora arriba al local amb el seu gat persa perquè l'examinin. El diagnòstic és bo i és dolent alhora: l'han de rapar i d'aquesta manera el pèl tornarà a ser com el persa més famós de tots, que va ser el gat que es deixava acariciar pel cap de Spektra, l'organització a la qual James Bond intentava escapçar. La notícia dolenta és que per poder-lo rapar és necessari sedar-lo. «¿Com es diu el gatet?» I la seva propietària explica: «Eliot. ¿Que potser no ho veu? Són dues gotes d'aigua». Una foto grapejada demostra els trets felins del poeta britànic d'adopcióT. S. Eliot.
Mans maternals
Mentrestant, el sedant fa efecte i l'Eliot se'ns queda adormit a la clínica de Míster Guau fins que unes mans maternals el porten a la perruqueria, on un hàbil escultor de pèl argentí el deixarà amb un plomall a la punta de la cua i una mena de mitjons a les quatre potes.
Pel carrer, amb l'Eliot encara vacil·lant, la seva propietària li dirà coses extenses, frases argumentades, i carícies que el gatet rebrà amb la gratitud dels que prefereixen no escoltar.
Una mascota no és únicament una manera d'ocupar el buit. Una mascota és el mirall del que voldríem sentir parlant de nosaltres. Només moixaines, només carícies, només ordres que siguin comprensibles. Com a màxim, la dringadissa de la corretja que ens convida a sortir al carrer i que fa tornar al gos el crit absolutista de «¡Visca les cadenes!».
Realment, entre els gossos i els éssers humans no hi ha tantes diferències.