La Fundació Miró presenta l'obra de l'escultor Claes Oldenburg, autor juntament amb la seva dona, Coosje van Bruggen, d'escultures basades en objectes quotidians de gran volum. EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va entrevistar al seu estudi de Broome Street, a Manhattan, la parella d'escultors, l'obra dels quals ocupa espais públics de diverses ciutats europees i nord-americanes.

Escultura. Pot ser és el títol de l'exposició que la fundació barcelonina de Montjuïc inaugura dijous que ve. Aquesta mostra ofereix la possibilitat d'observar el seu procés creatiu, des d'esbossos fins a maquetes i escultures interiors i exteriors. Cada un dels seus dibuixos conté simplificada una exhaustiva anàlisi de formes i continguts. En el seu edifici-casa-estudi a Nova York van repassar el seu procés de treball, que té com a principal objectiu donar sentit a termes arquitectònics com escala, desconstrucció, color, moviment i context.

SÍNTESI D'OPOSATS

Oldenburg és alt, més callat, elegant; Van Bruggen, d'una aparença delicada que aviat es desdibuixa davant la seva aclaparadora determinació, davant d'aquesta veu suau capaç de portar la més ferma contrària. Ells mateixos es reconeixen "una síntesi d'oposats" diferents i complementaris. "Confiem l'un en l'altre, però no estem d'acord la majoria de les vegades. Si estàs d'acord en tot, el creixement és més pla", diu Van Bruggen movent les seves mans juntes en horitzontal. "És més interessant ser oposats", continua, i les mans les posa verticals i pugen. "Quan un és molt simètric l'altre relaxa. Quan un és més rígid l'altre es fa més divertit...".

Aquest xoc creador va començar a funcionar ara fa 35 anys i ha originat desenes de treballs a gran escala repartits pel món que exploren nous límits tècnics i filosòfics de l'escultura i han arribat a esborrar els límits amb altres arts, com per exemple el teatre o l'arquitectura. "Des del punt de vista de l'arquitectura, les estructures s'han convertit més en obres d'art --diu Oldenburg--. Però els arquitectes han de lidiar amb interiors, amb banys, amb galeries... Nosaltres no fem arquitectura però tenim escala. I aquesta escala i la relació de l'escultura amb l'arquitectura que l'envolta és el més important".

Oldenburg i Van Bruggen, per als quals és sagrada la relació de l'escala amb el context --sigui aquest un edifici, un parc o una font--, també aposten per esborrar altres fronteres, en alguns casos morals. "Integrar l'art en una ciutat, no tenir la cultura separada de determinada part de la població amb escales o façanes, és un senyal molt important de democràcia", diuen. L'exposició precisament fa èmfasi en la relació de les seves obres amb el context urbà, ja que encara que la seva obra ha estat exposada en els principals centres d'art contemporani, es troben més còmodes fora dels límits dels museus.

En el procés de creació que expliquen i que es podrà veure materialitzat a Barcelona, primer neix la idea. La segueix el diàleg, el pensament de com aquest objecte-subjecte funcionarà en el que l'envolta, les preguntes de si pot servir com a símbol o senyal... Comença aleshores una "investigació cultural" i després arriba el forçós pas pel que anomenen un "tediós procés": enginyeria, aprovacions d'organismes municipals... Queda només posar el color a una imatge poètica. I després fabricar-la.

Les seves obres no han cobrat fins ara mai una forma antropomòrfica, i en part es deu al fet que senten que el seu treball ja és "molt orgànic". En els últims anys s'han interessat per la interrelació de la natura amb els objectes.

Ells opinen que l'home fa els objectes a imatge i semblança seva. I tot i que la seva escultura té unes dimensions enormes, mai és inhumana. Així, els artistes forcen l'ésser humà a involucrar-se, una cosa especial sobretot "en aquests temps ràpids en què les escultures se solen veure de passada".

En el seu art no hi ha pedestals. Han fet miques el concepte de l'escultura monolítica, igual que han apostat per desconstruir i recrear al tornar a construir. I, des que van començar a treballar junts, deixant de banda les simetries i les gravetats precises, exploren i investiguen la fragilitat, la lleugeresa i el moviment. "Encara que l'escultura és estàtica la gent passa pel costat, l'envolta, es mou... --diu Van Bruggen--. Al mateix temps, hi ha un moviment implícit en la pròpia obra, i aquí hi ha la particularitat de l'escultura d'aquest segle".

COMPROMÍS SOCIAL El treball d'Oldenburg i Van Bruggen té el seu vessant social, com mostren Mistos i altres obres creades per a llocs que no solen ser imant per a artistes de renom. "Ens sentim molt bé d'estar als afores, no com un trofeu a prop del port --diu ella--. És una forma de dir que una ciutat és més que només el centre".

Abans de posar per a les fotografies, sempre junts, Oldenburg i Van Bruggen fan uns últims comentaris sobre l'art. En concret, sobre ser artistes. "No sabria què fer si no fes això", diu ella, autora de diversos llibres, incloent-ne un sobre el museu Guggenheim de Bilbao. "La cosa bona de ser artista és que pots ser-ho fins que et moris --afegeix ell--. No importa si ets l'únic a qui li segueix important allò que fas o a qui li agrada".