Barcelona lluitadora: d’una discapacitat a la lluita per una custòdia

La vida els ha fet trampa, i cada migdia estan ficats en la seva particular trinxera sense reclamar cap medalla ni fer més soroll que els altres a la gran ciutat, respirant rere els seus projectes o portant una quotidiana resistència. Batecs veïnals com aquests componen el trencadís vital de l’urbs que ja recorre el 2022. Aquestes quatre històries completen el fris de lluites particulars, comunes i quotidianes que desfilen per El Periódico, i que en aquest nou any aporten nous trossets biogràfics a la intrahistòria de la capital de Catalunya. «Vaig anar sortint de casa meva a poc a poc» Al migdia, Tatiana Hernández, de 31 anys, organitza els paquets que falten per enviar; treballa en una empresa de repartiment. Des que va néixer, viu al Poblenou, on la seva filla va a l’escola i, des de fa dos anys, viu 15 dies al mes. Té la tutela compartida amb el pare, el seu ex, tot i que ella segueix a l’espera del judici per aconseguir la custòdia. Ara comparteix casa amb Adriana Elías, la seva parella des que es va acabar el confinament. Van començar a quedar d’amagat abans de la feinal, a les 6.30 del matí, ja que a la nit no podien parlar: La Tatiana tenia el mòbil silenciat per evitar discutir amb la seva exparella. «Les discussions començaven per no tenir el dinar fet, pel mòbil, coses així, i podien acabar de qualsevol manera», recorda. «És un llop amb pell de xai». Així és com descriu el pare de la seva filla, amb qui va conviure durant 12 anys. «Al principi no es manifesten d’aquesta manera; és quan passen els anys». Sis després de néixer la seva filla i després de molts intents de deixar-lo, ho va aconseguir. «Jo vaig voler anar-me’n de casa perquè se n’anés ell –explica–. Les dues setmanes abans de deixar-lo, jo anava pujant a casa dels meus pares amb el mateix bolso, però un dia portava uns pantalons, un altre una samarreta... A poc a poc vaig anar deixant a casa de la meva mare roba meva i de la nena, i un dia li vaig dir a la meva mare: ‘Mama, ara ja està’. Era un divendres». Aquest dia, després de la feina, en comptes d’anar a casa seva va anar a la dels seus pares. «Li vaig escriure i li vaig dir que no tornaria fins que ell se n’anés». La parella espera que la nova llei vicària –per protegir els menors en casos de violència masclista i familiar– ajudi la Tatiana a aconseguir la custòdia de la seva filla després de dos anys, una ordre d’allunyament i una denúncia per violència de gènere en procés. Text: Clara Soto «Que aprenguin valors abans que a multiplicar» Al migdia, Anna Cano, professora barcelonina de 23 anys i resident a Barberà del Vallès, fa activitats en grup per fomentar l’aprenentatge cooperatiu a l’Escola Agustí Bartra de Terrassa. Quan en parla se li il·lumina la cara. La seva escola és un d’aquests centres públics coneguts com «escoles de màxima complexitat», en què un alt percentatge dels alumnes són de famílies immigrants. Moltes vegades l’idioma és un obstacle, conviuen amb persones que no tenen gaire temps per dedicar-los i viuen situacions socioeconòmiques i socioculturals desfavorables. «Prefereixo que els meus alumnes aprenguin a ser persones respectuoses i tolerants abans que sàpiguen multiplicar i les regles gramaticals», se sincera l’Anna. Com es relaciona el professorat amb el seu alumnat en aquests centres li sembla clau: «Si ja posem l’etiqueta a aquests nens pel que probablement tenen a casa, vulguis o no fa que provoquem un efecte Pigmalió», assegura. És a dir, «l’alumne ha de notar que el professor té expectatives posades en ell. Ets un referent per ells. No saps quant et poden agrair aquests nens el poc que pots fer per ells». Text: Ana María González «No em faran fora del centre de Barcelona» Al migdia, Elena Martín no té una rutina: cada dia és diferent. Treballava en un menjador escolar, però es va quedar a l’atur el 2018. Ara els dimarts i els dimecres té assemblea als Sindicats de Vivenda del Raval i la Barceloneta, i un cop a la setmana intenta parar els desnonaments de Ciutat Vella. Martín va començar a militar quan va rebre la seva primera ordre de desallotjament, fa tres anys. «Al final ho vam solucionar perquè vam lluitar molt, però és horrible i vaig passar molta vergonya», comenta. Va parar el desnonament a la porta de casa seva però després va rebre una notificació de desallotjament amb data oberta, i també el va aturar amb recursos judicials. «Vius en tensió constant», afirma. Avui espera una resolució de l’Audiència Provincial de Barcelona per una nova denúncia. «Si no hi ha hagut cap error en el procediment, rebré una altra nova ordre de desnonament». Amb veu ronca i mirada ferma, Martín assegura que porta de manera diferent aquesta nova demanda. «Si no és aquesta casa serà una altra, ara no m’importaria anar-me’n, no obstant vull quedar-me per una qüestió de pura resistència: he nascut aquí, he viscut aquí i no em faran fora del centre de Barcelona». Text: Félix Montero «Vaig néixer cec, però tracto de ser feliç» Al migdia, Juan de Dios Díaz està sortint de casa seva per fer un volt pel seu barri, Sant Andreu. A la tarda li agrada quedar-se a casa, i més a l’hivern. De vegades va com a col·laborador a la seu de l’ONCE per assistir a reunions de la Junta Política i la Comissió de Pensionistes. Va néixer cec –i no invident, aquest terme no li agrada–, amb unes cataractes congènites, i als 57 anys assegura que està satisfet amb la seva existència. «He tingut una vida feliç i molta sort amb la família que m’ha tocat», afirma amb un somriure a la cara. Ha treballat molt per ser una persona independent, però mai li ha faltat la cura de la seva mare, que fins fa un any va estar sempre pendent d’ell. «Ella ho ha passat pitjor que jo. A les habitacions d’hospital d’abans hi havia quatre llits amb parteres. La gent que venia a veure els altres nadons em mirava a mi». El Juan està jubilat. L’ajuda la Delia, que tres dies a la setmana va a casa seva. «Sobretot s’ha d’anar amb compte de no deixar res pel mig o canviar-ho de lloc, perquè per ells significa molt», explica ella. Un dels ‘hobbies’ del Juan és entrenar la memòria, recordar dates i detalls exactes de fa anys, però té altres gustos: «Ara m’entretinc com tothom, amb Youtube al mòbil». Text: Mari Latorre

Barcelona lluitadora: d’una discapacitat a la lluita per una custòdia

Donar futur a nens amb dificultats; pledejar per la custòdia d’una filla; no veure-hi, però no deixar de somriure; i batallar contra el propi desnonament són les realitats vitals de l’Anna, la Tatiana, el Juan de Dios i l’Elena

El més llegit