Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Ho diré d’entrada: a El Periódico hi ha tan bona gent que, pel que sembla, vaig ser l’únic que va pensar, quan Joan Laporta, tot un president del Barça, va dir l’altre dia, en una d’aquelles jornades que es troba graciós i catxondo, que ens passem el dia «parlant de collonadesi no del penal a Raphinha a Vallecas», que estava referint-se a les duríssimes informacions que el nostre diari està publicant sobre les condicions de treball inhumanes dels obrers del Camp Nou, del Barça i de Limak. Jo estava tan obsessionat amb això, em semblava de tal atreviment, que vaig trucar a un dels pocs amics que encara em queden al club i li vaig demanar, sisplau, que sondegés l’entorn del president, és a dir, el ‘camarot’, per saber si jo tenia raó o era una altra elucubració meva. Al cap de poques hores, el meu amic, que continua sent molt, molt, eficaç, tot i que no enxampa ni una notícia per regalar-me, em va negar la major. «Em diuen que quan el president parla de collonades, es refereix a l’embolic que es va formar amb l’aparició de la fotografia amb Rafa Márquez, a Palamós». Entesos, m’ho crec. Llavors, continuem parlant d’aquestes collonades, que demostren que, malgrat tenir el departament de comunicació més nombrós de l’Ibex 35, no hi ha ningú al volant. És a dir, que la caguen contínuament. I ho dic perquè José Manuel Lázaro, que s’ha passat gairebé dues dècades sent la referència del vestidor culer, va explicar l’altre dia a ‘Versió RAC1’ que la publicació, per part del Barça, de la foto de Laporta amb Márquez «va ser un error, gravíssim, del club». Podia haver dit noms, ¡fins i tot jo podria!, però si no ho va fer Lázaro, no ho faré jo. El cas és que el president va anar en pla divertit, com un aficionat més, a Palamós. El cas, va explicar Lázaro, insisteixo, tota una autoritat en la matèria, és que va baixar al vestidor («com sempre», va insistir Lázaro) i aquella foto va ser una més de les 1.234 que el fotògraf del club li fa diàriament al president. És més, hi ha qui pensa (i l’encerta), que el departament de comunicació del Barça treballa més per al president que per al club. ¡La que es va muntar! Repeteixo, van fer la foto sense maldat, sense cap intenció. Això: van fer la foto. I punt. Però Lázaro va explicar que, a continuació, van consultar amb algú de Comunicació, que en va autoritzar la publicació «erròniament» a les xarxes del club. «I es va muntar una bona, ¡la que es va muntar!, ja que tothom li vam donar a la foto la interpretació que no tenia. És a dir: Laporta està pressionant Xavi». Va ser el club, un cop més, no la premsa, qui va convertir una foto fugaç, innòcua, banal, en un projectil contra Xavi, i el seu DIRCOM (personal) va demanar a Laporta, de molt bones maneres i amb summe tacte, que, després de la victòria contra el Porto (la foto es faria igual, fins i tot perdent), abracés el míster per publicar aquesta altra collonada a les xarxes del Barça i així contrarestar l’impacte que havia tingut l’error de Palamós. «Jo, quan vaig entrar al club», va explicar Lázaro a RAC1, «el primer que vaig aprendre és que has d’anar sempre amb la gorra del Barça posada perquè, per damunt de tot, hi ha el club. I, en aquest sentit, has de tenir sempre una visió general, panoràmica, de l’entitat. És a dir, preguntar-te sempre si prenem aquesta decisió, ¿com afecta, qui afecta i quina repercussió tindrà? Això és el que es diu gestió de riscos. I en el cas de la foto del president amb Márquez, ningú va valorar que publicar-la podia provocar una mala, impròpia, innecessària i incerta interpretació. Una altra cosa és que s’hagués fet intencionadament. És a dir, que Laporta sí que hagués volgut donar-li un toc a Xavi. Llavors, res a dir. Però és que no va ser així, d’aquí l’error, la nul·la valoració de riscos». I, és clar, a les 48 hores, es haver de preparar l’abraçada amb Xavi. Aquestes són les collonades que haurien de preocupar el president i no buscar excuses de mal ‘empatador’ parlant del penal a Raphinha. És clar que Laporta és el rei d’assenyalar la Lluna i que tothom miri el seu dit, no la Lluna.

El més llegit