El Barça continua perdent reputació sense perdre el somriure

De vegades, ja ho saben, els explico coses meves que, al final, per defecte professional (deuen ser els 72 anys que arrossego), es converteixen en temes periodístics d’un iaio que comença a ser un descregut («persona que no creu amb facilitat en el que no està provat, tot i que estigui acceptat o consensuat per la majoria») del periodisme actual i, sobretot, del ‘boom’ pel clic, la immediatesa, el mòbil, les webs, les xarxes, els twistos, el TikTok o el renovat Twitter (X). Poc després, molt poc després (tercera setmana de febrer), que el Barça firmés el seu acord amb la constructora turca Limak Holding, desconeguda per a tothom, fins i tot per a autèntics especialistes del ram, vaig ser un dels convidats d’un dels sopars mensuals que organitzen un grup (superior, creguin-me) de culers, de senyors culers, que, des de la distància de la seva categoria (catalana), estan molt preocupats per com va el Barça. Aquell sopar Són els sopars del Churchill, un lloc, gairebé secret (per descomptat, a la part alta de la Diagonal), on es reuneixen autèntics conspiradors que, al final (perdó, des del principi), mai li faran un pols a l’‘establishment’ que presideix, que mana, que governa el Barça per malament que ho faci. Ells et conviden al Churchill, que és, t’expliquen, com Las Vegas («el que es parla al Churchill es queda al Churchill») i tu deixes anar la teva opinió en una xerrada, tertúlia, desenfadada. I certament, ho dic per pròpia experiència, mai ha sortit res, res, als mitjans de comunicació del comentat en aquest curiós ‘txoko’, tres estrelles Michelin, això sí, culer. Com el que em va passar va ser ja a la vorera del carrer on hi ha el Churchill, puc explicar-ho sense trencar el pacte d’aquesta curiosa tribu, que no secta, ja que els seus socis són inofensius. Ja a la vorera, se’m va acostar un senyor de l’Empordà (tu ja m’entens) i em va comentar a l’orella: «Quan comencin les obres de demolició i, posteriorment, la construcció del nou Camp Nou, hauries de col·locar l’ull i olfacte en qui, com i en quines condicions laborals es fan les coses, ja que en el nostre sector ha començat a calar la idea que Limak pretén portar un exèrcit d’obrers turcs, més de mil, per instal·lar-los de qualsevol manera als afores de Barcelona, pagar-los una misèria i que treballin sense parar. És a dir, més o menys, com van fer els qatarians per tirar endavant els estadis i les obres d’infraestructures del seu Mundial de futbol». Vaig arribar a la redacció i ho vaig deixar anar. I més d’un company es va endur les mans al cap. «Els sindicats nostres no ho permetran», em va dir un setciències, que n’hi ha a totes les redaccions. ¿Sindicats?, vaig pensar, ¿de quins sindicats em parles? ¿Dels sindicats desapareguts, còmodes, gairebé comprats? Vaig tornar a casa, havent sembrat la llavor, que no el dubte, però pensant que algun jove cadell, que n’hi ha i molt bons, recolliria el guant. Manu Mitru i Jordi Otix, dos d’aquests joves fotògrafs, perdó, fotoperiodistes, que han tingut la temptació d’anar-se’n a alguna de les guerres que estan en marxa per fer-se un nom, per sobreviure a la societat que està matant el fotògraf en mans de milions de mòbils, van ensumar, ja al juny, que alguna cosa estava passant a les entranyes, enderrocades, del Camp Nou. I van parlar amb la solidària Elisenda Coll, defensora de tots els grups maltractats, per posar-la en alerta. «Aquesta gent està treballant en la misèria i la tirania, Elisenda». Coll hi va ficar el nas. Va buscar ajuda en Gabriel Ubieto, un altre ocell periodístic que viu de rastrejar, un dels bons detectius que té EL PERIÓDICO. Anaven formant un equip de curiosos pencaires a la recerca de destapar una de les pitjors plagues que hi ha: l’explotació, per necessitat, de la classe treballadora. I va esclatar la bomba Van ser, són, hores, dies, nits, setmanes i mesos de molta feina. De picar pedra (i mai millor dit) sense parar. D’investigar i relacionar-se amb gent que té por. Sobretot, por. Por de ser acomiadats, de no cobrar o, pitjor encara, de no poder enviar els 500 euros mensuals amb què sobreviuen desenes de familiars als seus països d’origen. No els expliquin, sisplau, res de tot això als senyors del Barça ni de Limak. Ells diuen que, fins que no es produeixi un accident, estan fora de perill de tota culpa. Pur cinisme. El Manu, el Jordi, l’Elisenda i el Gabriel van buscar i van aconseguir la coordinació i realització, la posada en escena, de tot el material a càrrec de Patricio Ortiz i Bárbara Favant. i ¡buuuuuuuum! va esclatar el cas. I va passar, just quan Laporta feia la seva visita d’obres, pagava la bonificació que Limak s’havia guanyat per fer-ho en menys temps del que s’havia acordat, però, sempre hi ha un però o cent, carregant la seva victòria, la seva trista (i denunciable) victòria, sobre l’esquena, son i nòmina miserable de desenes de treballadors. Ells poden continuar mirant cap a un altre costat, com si no anés amb ells la cosa (hi ha desenes de subcontractes, expliquen), però el món ja sap que de nets, nets, no són. Gràcies, Manu; gràcies, Jordi; gràcies, Elisenda; gràcies, Gabriel; gràcies, Patricio; gràcies, Bárbara. Gràcies, director.

El més llegit