Com diu el pícar Bordalás: «Això és futbol, papa»

«La part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part. ¿Què li sembla això? És genial, ¿eh?» De debò, Groucho Marx va ser un geni, un avançat al seu temps, un emprenedor quant al regateig i trilerisme més absolut. Més que una ‘Nit a l’Òpera’, la seva pel·lícula s’hauria d’haver titulat ‘Una nit al futbol’ o ‘Una nit al Barça’. Mentre l’equip de Xavi Hernández continua guanyant tot i que sigui de retruc, perdó, tot i que sigui amb un gol en pròpia porta del reaparegut Sergio Ramos, mentre els germans Guardiola, que són els més llestos de la classe, estan cuinant a foc lent el relleu de Pep al Manchester City, que arribarà, ja veuran, de la mà del prodigiós Michel, que té admirada mig Espanya i mig Europa (¿com jugaria aquest Barça en mans del ‘míster’ madrileny), Joan Laporta anuncia uns beneficis «després d’impostos» de 304 milions d’euros, deixant bocabadat, no mig Espanya ni tan sols mig Europa, sinó el món sencer. Clar que no compta que, l’any que ve, només tindrà, diuen, 11 milions de beneficis. S’han acabat les palanques i comença la vida real. Aquest Masip.... És fixa, assegurança, que al ‘camarot’ de Laporta hi ha d’haver un Grouxo. Bé, hi ha Enric Masip, fotografiat feliç amb el seu amic de l’ànima Albert Luque, investigat pel ‘cas Rubiales’. Potser resulta que la lentitud, l’ambigüitat i l’escàs compromís que va mostrar el Barça amb el ‘tema Rubiales’ va ser fruit d’aquesta amistat eterna entre Enric i Albert. Un Grouxo que, probablement, restés importància a la sortida de dos homes vitals en la història recent de l’entitat, Álex Barbany, ni més ni menys que Director d’Explotació de l’Espai Barça, se suposa que la mina d’or de les pròximes dècades, i Markel Zubizarreta, l’home que va crear, gairebé del no-res, el millor bicampió de la Champions de l’última dècada, l’equip femení blaugrana. Ningú ha obert la boca i res se sap dels seus relleus. Fa la sensació que Laporta i els seus només estan inquiets, preocupats i ocupats amb l’equip de Xavi. I ho estan molt, molt. Tant (i es va veure ahir a la nit) que tampoc els importa que el ‘cas Negreira’ continuï creixent en un lloc tan perillós com els tribunals i el postureig inexistent (només n’hi va haver per part del Reial Madrid) quan va esclatar el cas, comença a convertir-se en populisme malintencionat amb el ‘plantón’ del Sevilla, que té el sostre de vidre i un bon embolic a casa com per treure pit. La llista que no cessa Però és que, insisteixo, com en la resta d’exemples, Laporta i els seus s’han posat de perfil. Indiferència total. Han amagat el cap sota l’ala, creient que el problema desapareixeria. ¿Vostès creuen que el Barça no coneix fil per randa què va passar, com va ser, què es va pagar, per què i, potser, aquells que es van repartir aquests més de 7 milions durant una dècada? ¿De debò creuen que el Barça no sap això? Ho sap, ¡clar que ho sap!, i en coneix el perill, però «qui dia passa, any empeny». Tots els ous estan posats a l’equip de Xavi. Tots. Per això la màxima responsabilitat recau en la necessitat de guanyar. No importa com, si amb remuntades històriques ‘a l’estil Real Madrid’, sempre criticades i ara tan nostres, o de retruc de SR4, que així es diu la ramat del central sevillista. Com diria José Bordalás, un altre que coneix bé aquest negoci i sap de què es tracta, «això és futbol, papa» i, per tant, mentre el Barça de Xavi estigui a dalt, poc importarà com jugui, qui jugui, hi hagi o no les rotacions, se’n vagin Jaume Giró, Ferran Reverter, Mateu Alemany, Jordi Cruyff, Xavi Mas, Joan Manuel Tabero, Jordi Balsells, Jaume Guardiola, Ramón Ramírez, Jordi Llauradó, Jordi Camps, Enric Llopart, Àlex Barbany, Markel Zubizarreta...«Esto és futbol, papa».

El més llegit