Aquests Messi de butxaca

Com que hi ha persones que senten nostàlgia per haver perdut Leo Messi, cosa, ¡ull!, perfectament lícita i comprensible, sobretot si vas tenir una certa relació amb ell (tot i que sembla que no era fàcil ser amic seu, sembla, dic, jo mai ho vaig intentar, però sí que em vaig creuar amb motiu d’un reportatge amb un dels seus germans i ja en vaig tenir prou), he de reconèixer que a mi, ja em va passar quan vestia la samarreta del PSG, no m’interessen absolutament res els golassos, les assistències i els títols que guanyi, en aquest pati d’escola que sembla l’Inter de Miami de David Beckham. A mi, el Messi que em va encantar, que em va tornar boig, que vaig idolatrar, tot i que considerava que tenia el seu costat fosc, ¡i tant que sí!, era el que vestia de blaugrana, era el que golejava, assistia i guanyava títols per al Barça. De forma i manera que he deixat de veure els seus partits, els resums dels seus xocs, i estic dedicat a altres menesters tot i que (ho escric aquí, per si de cas) em va alegrar que triomfi en aquest futbol tan cridaner, i provocar l’explosió, qui sap si definitiva, del ‘soccer’. Imitant Cruyff Aparcat el tema i, hi insisteixo, reconeixent que hi ha encara molts culers que troben a faltar ‘la Puça’ i esperant que Joan Laporta no s’oblidi (el distanciament entre ells i, sobretot, amb pare Messi, continua sent enorme) d’organitzar-li el més gran dels homenatges en el futur i reconstruït Camp Nou, he de reconèixer que jo ja el tinc oblidat. L’arxiu que tinc d’ell al disc dur del cap és meravellós, semblant al que han començat a guardar els seus fans de Miami, que, com se sap, són de desenes i desenes de països diferents. Gràcies a la valentia, al saber, a l’atreviment, a la complicitat, al contagi, a la necessitat i a la fe de Xavi Hernández («jo sí que passava por quan era jove i vaig debutar amb el Barça»), m’he assegut al sofà de casa i he decidit disfrutar (i sé que Xavi em concedirà aquest privilegi, per això, perquè és atrevit com Johan Cruyff i perquè en té necessitat) de l’explosió ‘al Gamper 2005’ d’algun, de tots, els Messi de butxaca (això sí que és atrevit escriure-ho, molt) que ens acaba de descobrir el tècnic de Terrassa. Aquell 24 d’agost del 2005 ¡allò sí que eren nits de Gamper!, Leo Messi, amb 18 anys i dos mesos, va lluir el número 30 a la samarreta, ¡el 30! I va ser aquella nit, contra la Juventus, quan Fabio Capello (sí, ja sé que coneixen aquesta meravellosa anècdota) es va acostar a Frank Rijkaard i li va xiuxiuejar (perdó, li va suggerir) a l’oïda que li cedís aquell jove «perquè a tu et sobren bons futbolistes». Rijkaard, que com a bon holandès en sap de futbol i de joves prodigis, li va dir que ni parlar-ne. I allà va començar tot. Nens atrevits Ho repeteixo, no vull pecar més del que peco habitualment, però no només l’aparició de Lamine Yamal, amb escassos 16 anys, és a dir, dos menys que Messi, amb el número 27 a l’esquena, sinó el naixement per la porta gran, pel broc gros, de Fermín López, de 20 anys i amb el dorsal 28 o la consistència d’Ez Abde, de 21, per no parlar del renaixement de Ferran Torres, de 23 anys, em produeixen més pessigolleig que el que m’ha generat, durant set anys molt qüestionables, Ousmane Dembélé. El que molts van considerar una vegada, no fa gaire, el Barça d’Ansu Fati i, més tard, va passar a ser el Barça de Lewandowski i, ara, entrats en somiejos, algú s’atreveix a anomenar-lo el Barça de Yamal, mai ha deixat de ser el Barça de Xavi Hernández, que és qui ens ha posat ‘gallina de pell’, com diria el ‘Profeta del Gol’, al descobrir-los les capacitats, habilitats, desvergonyiment, futbol, atreviment i fanfarroneria (ben entesa) de nanos com Yamal o Fermín. La davantera que ve Sona a broma, de debò, repassar i/o recordar els anys d’espera, paciència i frustració que va provocar en molts culers el rendiment (i comportament) del gran, de l’immens, de l’esperat Dembélé, sobretot quan assisteixes a 15 minuts gloriosos, explosius, impressionants, de Fermín López o a tota una exhibició de Yamal, que pateix pel que tem la seva mare però que juga amb el desvergonyiment amb què ho va fer el mateix Messi en aquell Gamper que va deixar bocabadat Fabio Capello, que mai va ser un qualsevol. El que va començar sent (i ho sento, perquè sempre m’ha tornat boig Ansu Fati i ¡tant de bo! no se’l venguin mai) una davantera integrada per Raphinha, ‘Lewa’ i Ansu, podria acabar sent Fermín, Ferran Torres, que ve amb tirada, i Yamal. No dono idees. Les idees és l’únic que li sobra a Xavi Hernández. Només li dono les gràcies.

El més llegit