El Barça es posa de perfil i se’n va a la platja en el cas Rubiales

Diuen que Joan Laporta està de vacances a Eivissa, on es troba el gruix de la flamant selecció espanyola de futbol que, diumenge passat, va conquerir el títol Mundial a Sidney, Austràlia. Pura casualitat diuen tots, però sembla que el president «per problemes d’agenda», expliquen en el Barça, no podrà representar el club blaugrana en l’assemblea que se celebrarà, demà, a Las Rozas, Madrid. No té cap sentit, la veritat. Com tampoc el té (m’importa molt poc que només el president del Getafe, de tota la Primera Divisió, hagi demanat el cap de Luis Rubiales) que el FCBarcelona, conegut com a ‘mès que un club’ (insisteixo, no em canso d’escriure que cada vegada menys, com queda demostrat una vegada més), es posi (descaradament) de perfil davant un esdeveniment vergonyós. Cas escandalós El cas que ens ocupa i que ha remogut els fonaments de la societat, com tants d’altres perquè, per desgràcia, no deixen de repetir-se fets tan lamentables com el que Rubiales va protagonitzar a la llotja de Sidney, no és d’aquells que permeten, no ja a un club, sinó a qualsevol persona, posar-se de perfil. No posicionar-se, com ha fet el Barça fins ara, és una manera de posicionar-se. Qui calla, atorga. Ho sento però el que està passant és una prova més de com es porta, de com funciona el govern d’un club que, malgrat tenir 1.245 caps, empleats i assessors de comunicació, encara no s’ha pronunciat sobre els vergonyosos gestos de Rubiales i, sobretot, no ha demanat la seva dimissió. És evident que el primer que pots pensar és que molts (massa) dels homes (i, per desgràcia, dones), que, liderats per Laporta, són al capdavant de l’entitat blaugrana, no veuen tan greu l’esdevingut i, per tant, no pensen denunciar-ho fins que Rubiales sigui acomiadat o dimiteixi. És a dir, el Barça, perdó, Laporta, els seus amics, familiars, assessors de Comunicació i el ‘camarot’ al complet (no deu ser casual que Enric Masip, assessor personal de Laporta, sigui gran amic d’Albert Luque, director de la selecció espanyola), no cregui ni just ni necessari demanar la dimissió de Rubiales, no sigui, dic, que, de sobte, s’activi o compliqui el cas Negreira. Tot, de nou, torna a ser un exercici de cinisme impressionant. És perfectament possible, insisteixo, que tots els que són al capdavant del Barça hagin oblidat que, poc després de prendre possessió de les seves butaques a la llotja, van decidir modificar, en un gest molt elogiable i que, ara, els converteix en mentiders, falsos i trilers, l’apartat 3 dels Estatuts, transformant-lo en el 4 i afegint els apartats F i G, reafirmant que «el Barça promourà els valors democràtics de la igualtat i la no-discriminació i lluitarà per a l’erradicació de totes les actituds masclistes, homòfobes i racistes en l’àmbit social i de l’esport». ¿De debò se’ls ha de creure? ¿De debò es pot escriure, legalitzar i afegir un text així de clar i, després, quan es comet una agressió tan tremenda a una futbolista (ja no parlo dels altres lamentables gestos de Rubiales o, sí, sí, en parlo), ens n’anem de vacances i ens posem de perfil? ¿Aquest és el Barça que volen els seus socis? ¿De debò? L’arribada de Maite Laporta Pitjor encara, Laporta també va modificar el Codi Ètic de l’entitat per poder contractar la seva germana Maite per a ¡sorpresa! col·locar-la al capdavant d’una nova àrea, denominada d’Inclusió i Diversitat, la missió de la qual és «assegurar que el FC Barcelona és un club on es treballa per la inclusió i la diversitat cultural, funcional, generacional i de gènere». Sona tot a broma ¿no? És a dir, el club, perdó, el ‘mès que un club’, que contempla totes aquestes obligacions, elogiades i votades (336 vots a favor, 4 en contra i 9 en blanc) pels seus socis, arribat el moment de demostrar que és el primer a actuar, a demanar dimissions i responsabilitats, es posa de perfil i se’n va a la platja. I, pitjor encara (bé, pitjor és impossible, sí), el Barça ni tan sols (deu ser pel molt que els interessa el futbol femení) actua en una clara demostració que la seva aposta pel futbol (i esport) femení és seriosa, real i autèntica, ja que no oblidem que, sense el Barça, aquesta gran gesta de l’esport espanyol hagués sigut, simplement, impossible ja que el club blaugrana va aportar nou futbolistes a la selecció: Cata Coll, Laia Codina, Irene Paredes, Ona Batlle, María Pérez, Aitana Bonmatí, Alèxia Putellas, Mariona Caldentey i Salma Paralluelo. Això, sense oblidar que Jenni Hermoso va ser jugadora del Barça durant nou anys.

El més llegit