Xavi o com escopir sobre el títol que et va fer gran

Ho sento, primera reflexió: ets l’entrenador i, per tant, t’agradi o no, el portaveu més important d’un dels clubs més grans del món. És més, fins i tot ets la viva representació, diàriament, d’una cosa que se sol anomenar ‘més que un club’ i que, amb declaracions d’aquest tipus, augmenta la seva davallada. Ets l’entrenador d’una de les plantilles més cares d’Espanya i, probablement, del món. Ho tens tot, tot, per guanyar, per arrasar, per golejar en camp del Getafe i ni tan sols aconsegueixes que els teus jugadors, tots milionaris, inclosos els nens, forcin tres vols a l’equip d’aquest gran porter que és David Soria. Fas una conferència prèvia, dissabte, on defineixes les mil meravelles del que et trobaràs i a què s’enfrontaran els teus futbolistes. Pitjor o, millor encara, tots sabíem de quin camp estem parlant, de quina alineació estem parlant, de quin entrenador estem parlant, quina estratègia farien servir, com intentarien interrompre el ‘tiki-taka’, cada vegada menys present al Barça. Pitjor o, millor encara, fins i tot el mateix José Bordalás es va riure, es va burlar, es va burlar del joc maco del teu equip. Empat pírric I el teu equip, durant 1.230 minuts, que és, gairebé, gairebé, el que va durar el partit d’ahir a la nit, va ser incapaç, insisteixo, de crear joc, futbol i ocasions. És més, malgrat tota la preparació (física, tàctica i mental) que, se suposa, el teu equip habitual, el teu germà i tu, vau fer (no només de vídeos tàctics viu el futbol) a un dels teus principals futbolistes (bé, tots són estrelles, tots) se li’n va anar el cap i li va clavar un cop de colze a un rival i el van expulsar. Insisteixo, tu, que ets l’entrenador, ¡fixa-t’hi!, del campió de Lliga, vas i deixes anar el rotllo que vas deixar anar. No hi ha ningú en aquest món que vomiti sobre l’èxit més gran de la seva vida i tu, Xavi Hernández, ahir, a Getafe, davant la impotència d’haver perdut els dos primers punts de LaLiga (també els vas perdre, l’any passat, en la primera jornada i, després, te’n van sobrar un munt per a ‘campionar’), vas i dius que aquest producte, és a dir, LaLiga, el ceptre, la conquesta, el títol que t’ha permès, diuen, demanar-li al teu amic Joan Laporta una autèntica pasta (probablement merescuda) per renovar, és una autèntica vergonya. ¿T’han de renovar per guanyar una cosa que no val res, que són escombraries, que pot guanyar qualsevol, que fa vergonya? Sé que a l’entrenador del Barça, al seu president, al cap del camerino i jugador d’handbol, al vicepresident esportiu, al Director de Futbol, al Director Tècnic (per presentar), a tu i, pel que veig, el teu nou assessor, li són absolutament igual els mems que es poden repetir sobre les teves contínues protestes i queixes. És més, hi ha qui diu que ho fas per assemblar-te a Pep Guardiola. Jo no ho crec. Si Guardiola fa les declaracions que vas fer tu a Getafe, s’incendia Espanya. I, aquí, de moment, no ha passat res. Bé, sí, tothom diu que si aquest àrbitre (sens dubte, impresentable, de nevera setmanal) hauria xiulat (com li tocava) el penal a Araujo i el Barça hauria obtingut un triomf pírric, el teu discurs hauria sigut un altre. Pot ser, sí. La queixa setmanal El que em sembla impresentable és que el Barça, de la teva mà, converteixi la queixa permanent en un estil de vida, en un sistema per justificar les seves fallades, errors, empats i derrotes. Un equip gran (i el Barça sembla continuar sent-ho) no hauria de recórrer a aquests artificis. Jo vaig pensar que el teu nou assessor personal acabaria amb aquestes rebequeries, que no et fan bé a tu ni al Barça, ja que ni tan sols es justifiquen amb aquesta frase tan neta de «jo soc com soc i dic el que penso». Doncs si dius el que penses, comença a reconèixer que el teu equip no va ser capaç de guanyar el Getafe, amb un potencial infinitament inferior al Barça. Si haguessis començat el teu discurs reconeixent, durant els primers deu minuts, que el Barça no va ser el Barça, que no vau saber jugar el partit que estava, 24 hores abans, anunciat i destrossar el futbol trampós i ple de mines de Bordalás, si haguessis començat per allà, potser t’hauria cregut més gent. Negreira, al fons Vas començar protestant i, repeteixo, convertint el títol que t’ha convertit en un entrenador d’elit en una autèntica vergonya. Vas mossegar la mà que et dona menjar. Vas infravalorar fins a extrems insospitats el títol gran i bonic que figura a les teves vitrines. I això, la veritat, va ser lleig. Tot i que, insisteixo, sembla que al club, al Barça, tu i Laporta esteu d’acord a proclamar que el Barça el persegueixen. Tothom. Fins i tot José María Henríquez Negreira. No aniria malament que, quan parlessis dels àrbitres, recordessis aquest nom, tan vinculat al Barça durant tants anys per coses molt més lletges del que li va passar al teu equip, ahir a la nit, a Getafe.

El més llegit