De Gaspart a Bartomeu, de Petit a Dembélé: història de dos malbarataments històrics

Fins fa poc, en un dinar entre periodistes, sempre s’efectuava una votació sobre quin havia sigut el pitjor president de la història del Barça. Al principi apareixia per enorme majoria el nom de Joan Gaspart sobre el de Josep Maria Bartomeu. Amb el temps, Bartomeu va anar remuntant i va acabar guanyant aquest inútil mostreig. La comparació dels seus respectius governs partia des de la mateixa premissa: tots dos van tenir un dineral per invertir en l’equip. Gaspart va rebre un taló de 10.000 milions de pessetes a canvi del traspàs de Figo l’any 2000 i Bartomeu va cobrar 222 milions d’euros per la marxa de Neymar el 2017. Gaspart iniciava el mandat, que no va acabar, forçat a dimitir el 2003 i a convocar eleccions anticipades. Bartomeu feia dos anys i escaig que era president i tampoc va acabar el seu període, expulsat per una moció de censura. Dos finals que animaven, d’altra banda, la pertinència de la consulta comensal. El final de l’herència Amb la marxa de Dembélé anunciada aquest dissabte (50,4 milions d’euros de traspàs, tot i que amb un repartiment que encara s’ha de revelar entre el jugador i el club blaugrana) es tanca l’herència futbolística que va deixar Bartomeu, que va establir els tres rècords successius dels fitxatges més cars de la història del Barça per pal·liar la sortida de Neymar, el transvasament més car de la història del futbol. Acomplexat per no ser el número u a l’equip, i convençut que mai ho seria al costat de Messi, l’astre brasiler va explorar la via d’arribar al cim en solitari des de París. No només no ho va aconseguir, sinó que va desaparèixer dels 10 primers de la Pilota d’Or. Després d’un fulletonesc mes en la gerència del Barça, amb enganys, desmentits, estratagemes i rumors abans, durant i després de la gira del 2017, Neymar va agafar l’avió cap als braços de Nasser al-Khelaïfi, el president qatarià del PSG que el va cobrir d’or. El planeta futbol va saber que Bartomeu tenia un taló de 222 milions per gastar-lo en un davanter. O dos. En van ser tres. Volant a Londres Igual que 17 anys enrere, amb el paperot de Gaspart, Figo i Florentino Pérez acariciant el gat durant les eleccions en el Barça. El club blaugrana s’havia aprofitat de la insòlita pulsió de Figo per la duplicitat de contractes per fitxar-lo el 1995 i per retenir-lo després, però no va poder ni va voler competir amb el preacord que va firmar Figo (el seu agent) si Florentino s’imposava en els comicis blancs. Cap al Bernabéu se’n va anar Figo i cap a Londres se’n va anar Gaspart amb el taló. El dirigent va precisar que hi anava a parlar amb l’Arsenal. L’esperaven amb els braços oberts. Va entregar els diners i es va emportar Emmanuel Petit i Marc Overmars a petició de Llorenç Serra Ferrer. El mig francès va durar una temporada i l’extrem holandès en va completar quatre i va renunciar-ne a la cinquena per lesió. Totes les variables Amb els braços oberts esperaven Bartomeu a Dortmund quan hi va acudir el Barça a preguntar quant costava Ousmane Dembélé, un nano de 19 anys que havia fet una gran campanya (42 partits, 8 gols), després d’haver despuntat amb 12 gols en 26 partits amb el Rennes (2015-16). Apressat per la pressió i el començament imminent de la Lliga (Dembélé va debutar amb el Barça en la quarta jornada, començada ja la Champions), el Barça va acceptar pagar 105 milions i 40 milions més en variables. Segons va informar el club, desglossats així: 5 milions per cada 25 partits jugats per Ousmane (un màxim de 100), 5 per cada classificació per a la Champions i 5 per cada títol de Lliga. Es van pagar tots, encara que el futbolista, amb les lesions musculars, no hagués jugat ni la meitat dels partits. Més variables El Liverpool també va rebre amb alegria el Barça quan va voler fitxar Philippe Coutinho. Sense necessitar diners, a Anfield van aguantar la pressió fins que el futbolista brasiler va iniciar un pols esgrimint una lesió. Van accedir a la venda al gener, amb Coutinho de baixa (va trigar sis partits a debutar). Encara hi havia diners a la caixa al Camp Nou. Una altra estocada de 120 milions més 40 en variables, explicats així pel club: 5 milions per cada 25 partits jugats i un màxim de 100 partits (com Dembélé), 10 per dues classificacions per a la Champions i 5 per cada títol de Champions. Coutinho no va completar els 100 partits (el Liverpool va reclamar que s’hi comptessin els de la cessió al Bayern) i no s’ha celebrat cap Champions a Barcelona. Griezmann, del no al sí S’havien esgotat els diners de Neymar, però el Barça de Bartomeu no se sentia ple després de dos fitxatges que no complien les expectatives, i va abordar el d’Antoine Griezmann. Indiferent al lleig del davanter francès, que va jugar amb el sí i el no un estiu, i va acceptar en el segon, el 2019. Pel preu dels 120 milions no va superar els companys. Ni tampoc amb els 15 d’addicionals que l’Atlètic va fer pagar el Barça en una espècie de xantatge encobert per no denunciar que havien negociat amb el davanter abans dels últims sis mesos de contracte, una cosa que sembla prohibidíssima per la FIFA. Un pagament fosc que va ser investigat. Van coincidir tots tres la temporada 20-21, després que Coutinho hagués tornat de la cessió al Bayern, on va col·laborar en el vergonyant 2-8 de Lisboa amb dos gols, i abans que Griezmann tornés a l’Atlètic de Madrid cedit. A Gaspart el va succeir Laporta i a Bartomeu, també. En els dos casos, el nou president va obrar igual: va oblidar l’aixecament d’alfombres promès a la campanya electoral i va carregar als antecessors tot el deute acceptable i per acceptar, a més de la depreciació de cada plantilla. Laporta s’ha menjat el cas Negreira, que li ha esclatat aquest any, i ha amagat el resultat de la ‘due diligence’ i el ‘forensics’ que va anunciar, i només les investigacions policials van destapant la brutícia del Bartogate.

De Gaspart a Bartomeu, de Petit a Dembélé: història de dos malbarataments històrics

El Barça traspassa Dembélé al PSG per 50,4 milions d’euros

El més llegit