Gonzalo Rodríguez, l’última víctima de Joan Laporta

Joan Laporta acaba de descriure, en diverses entrevistes estiuenques, el món de Yupi, és a dir, un FC Barcelona imaginari, ideal, galàctic, virtual, facilíssim de dirigir «quan cadascú compleix la seva funció». Jo, si em deixen, els explicaré part del Barça real. El Barça dels familiars, amics i recomanats per davant dels bons professionals. El Barça on se sanciona i es castiga el talent, la professionalitat, l’entrega sense horari, la fidelitat, el treball exquisit i la complicitat amb i pel projecte culer. La que els relataré, com a exemple cristal·lí i definitiu del que passa allà dins, a les catacumbes, ara, d’un enderrocat Camp Nou, és la vida de Gonzalo Rodríguez, un jove advocat de Badajoz, de 28 anys, a qui el Barça acaba d’arruïnar la vida (o els seus inicis) malgrat ser un dels millors professionals, no dit per mi, que ni el conec, sinó explicat per tots els que han treballat amb ell durant els últims cinc anys, en què sempre ha tingut contracte temporal, i a qui acaben de deixar al carrer després d’un immaculat comportament en totes i cadascuna de les responsabilitats que li han designat al llarg d’aquesta mitja dècada. Trajectòria modèlica No es pot dir que l’hagin acomiadat, simplement no li han renovat el contracte. Simplement li han arruïnat l’arrencada d’una vida que serà brillant i, sobretot, desmoralitzat fins a l’infern, als 28 anys i una trajectòria ‘cum laude’. Repeteixo, trajectòria reconeguda des del cap que no l’ha renovat, Mateu Alemany, fins al mateix Xavi Hernández, que encara ha de pessigar-se per comprovar que, en efecte, el Gonzalo no segueix amb ells, malgrat que el necessiten i ells sospiren pels seus serveis. ¿El pecat del Gonzalo?: ser massa bo, massa eficaç, massa honest, massa fidel (si hagués explicat algun secret del vestidor a algun dels caps de dalt, aquests l’haurien salvat) i massa professional en un món de familiars, amics i recomanats. El Gonzalo va néixer a Badajoz en una modesta família treballadora que va fer grans sacrificis perquè el seu fill pogués estudiar Dret i, després, completés els seus estudis amb un màster en Dret Esportiu. Quan Markel Zubizarreta es va fer càrrec de l’equip femení de futbol va buscar assessorament extern per mirar, almenys, de comptar amb un ajudant o una cosa semblant, ja que el pressupost no donava per a més, ni menys. I va ser quan va contractar eventualment el Gonzalo, que, després d’un any de contracte temporal, va enllaçar dos contractes de dos anys cadascun. L’últim va concloure el 30 de juny passat i, repeteixo, el Gonzalo és al carrer. El que va fer a l’equip femení no està escrit als llibres ni es pot relatar. El Gonzalo ho era tot, tot, per a Zubizarreta: l’ajudava en les negociacions, les contractacions, la gestió esportiva, la cerca de pisos per a les futbolistes, la paperassa... L’home orquestra Entre les noies van arribar a pensar que el Gonzalo tenia el mòbil de Déu. Ho aconseguia tot. Encara hi ha qui recorda l’esperpèntic aterratge de la nigeriana Asisat Lamina Oshoala al Barça. Quan tothom estava amb l’aigua fins al coll, desbordats per la paperassa i el caos que hi havia al voltant de la davantera nigeriana, Gonzalo va aparèixer al despatx de Zubizarreta i li va dir «cap, deixi-ho a les meves mans». I, sí, oli en un llum. Tot arreglat en setmanes. Conclosa l’exitosa campanya del triplet 2020-21, el Gonzalo es va acomiadar de Zubizarreta al crit de «no puc més, cap, me’n vaig de vacances a casa, a Badajoz». I se’n va anar. Pocs dies després, Zubizarreta li va trucar i li va dir que Rafa Yuste, vicepresident esportiu, el volia veure. Gonzalo va tornar, sense vacances, a Barcelona. Va ser entrevistat, deu minuts, per Yuste i Jose Manuel Alexanco. Poc després, per Joan Laporta, Enric Masip, Manana Giorgadze, cap de gabinet del president però a qui tots anomenen la presidenta, i Mateu Alemany, que de seguida passaria a ser el seu cap immediat. Tot això, d’esquena a Ferran Reverter, el CEO, que no es va assabentar de res. I es va emprenyar. Yuste havia arrabassat a Zubizarreta la seva peça més preuada, la seva mà dreta, per, en teoria, convertir-lo en el substitut de Carles Naval, etern i eficaç delegat de l’equip professional que, amb 68 anys (ara), tenia previst deixar el càrrec, tot i que mai va ser així. Al racó de pensar El més esperpèntic i aquí comença l’autèntic calvari a què van sotmetre els seus caps a aquest eficaç advocat i home orquestra, poliglot, és que el Gonzalo es va passar els seus primers mesos, ja a l’equip professional, sense fer res. Bé, sí, repassant i empollant-se (se sap les 1.890 regles del futbol mundial) reglaments, normatives de competició i d’altres. A mitjans de setembre, el Gonzalo va entrar, finalment, al vestidor professional i sempre, sempre, a l’ombra de Naval, que el va acabar convertint, malgrat la seva reticència inicial, en la seva mà dreta. Això sí, el que mai va passar, ni hi va haver cap possibilitat que passés, és que el Gonzalo es convertís, realment, en el nou delegat del primer equip. El van arrencar de la seva posició ideal, el lloc on era feliç i el van enganyar amb un món millor. O pitjor encara, el van preparar per ser el successor de l’etern Naval i, arribat el moment, l’acomiaden. Perdó, perdó, no li van renovar el contracte el 30 de juny. El que no sabia el Gonzalo, ni es podia imaginar, és que dos anys d’aprenentatge a les catacumbes de la Ciutat Esportiva Joan Gamper (preguntin a qualsevol dels seus habitants i només sentiran meravelles sobre aquest advocat) acabarien amb la seqüència més terrorífica mai somiada, una autèntica novel·la de terror, un guió que ni Pedro Almodóvar seria capaç de portar a la gran pantalla. «Estem contentíssims amb tu. Et renovarem i et donarem més responsabilitat. Que tinguis unes felices boda i lluna de mel» Mateu Alemany Director de futbol del FCBarcelona Tot va començar amb la historieta, poc menys que ridícula del «me’n vaig, però torno» d’Alemany, cap del Gonzalo, amb l’Aston Villa. Era finals de maig i el Gonzalo temia per la seva continuïtat. Quan Alemany s’aposenta, de nou, al seu despatx blaugrana, el Gonzalo demana audiència. I Alemany li assegura que està «renovadíssim». No només això, li assegura que estan «contentíssims» amb la seva feina i que veurà augmentades les seves funcions. Rodríguez repregunta, modestament, «perquè em caso en uns dies i vull estar tranquil». «Pots estar tranquil, pots casar-te i bon viatge de noces», li assegura Alemany. El Gonzalo es casa i se’n va de viatge de noces i, ¡al cap de dos dies!, tot just arribar al primer hotel on s’instal·la amb l’Esperanza, la seva dona, rep una trucada d’Alemany, que amb prou feines dura tres minuts: «Ho sento, Gonzalo, però no pots continuar, no et podem renovar el contracte. M’estan pressionant de dalt, s’han de suprimir llocs de treball, cal estalviar i en sou dos [Naval i ell], i un ha de sortir. Ho sento molt». Ningú entén res El Gonzalo es queda glaçat. Mira a l’Esperanza i li diu que s’acaba de quedar sense feina. Les paraules de la dona de Gonzalo són irrepetibles. El Gonzalo, un ésser encantador, no pot verbalitzar la seva indignació. Això sí, es queda dos dies tancat a l’habitació, agafa el mòbil i truca a tothom, començant per Naval, acabant per Xavi i passant pels capitans. Ningú dona crèdit al que ha passat. Ningú. És més, algú recorda, en una d’aquestes converses telefòniques, que atès el seu perfecte domini de l’anglès i eficàcia, el Gonzalo va ser escollit, el mes de març passat, per viatjar als EUA i repassar, punt per punt, minut a minut, la gira que el Barça farà pròximament. Naval li diu «¡però no sap aquesta gent que et necessitem!» La mateixa idea li expressa Xavi, que ha lluitat per ell sense èxit. «Quan Mateu m’ho va dir al final d’una xerrada, em vaig quedar glaçat». Des del de 30 de juny, data que oficialment va acabar el seu últim contracte, Gonzalo Rodríguez, de 28 anys, advocat, amb un anglès d’Oxford, un italià de Pàdua i un castellà de Salamanca, artífex, repeteixo, de l’èxit més gran de l’actual Barça, l’hegemònic equip femení de futbol, està al carrer buscant feina. I, com diu un dels seus millors amics, convidat al seu casament, «ja li puc assegurar que, estalviant-se el salari del Gonzalo, no alliberaran gaire ‘fair play’, no». Ho sento, però, sovint, el món de Yupi no existeix.

El més llegit