La successió de Busquets, fracàs col·lectiu del Barça

Per primera vegada en 15 anys, Sergio Busquets va pensar en ‘Busi’ i «no en els altres», com va confessar en aquest diari. I va deixar nu el Barça, un club incapaç d’articular una transició tranquil·la i calmada per al seu capità. Marxa a l’Inter Miami a descomprimir-se del futbol de l’elit, on ha sobreviscut amb èxit durant tres lustres, mentre deixa un buit immens en un club que de tan bé que vivia amb ell es va oblidar de fer la seva feina. Ara, amb pressa i sense diners, busca una solució que sembla utòpica, provocant més inquietud en Xavi, que exigia, i amb raó, «un migcampista top» per construir el seu segon projecte complet, a més de proporcionar-li equilibri i estabilitat. La successió de Busquets, far, ideòleg i fil de transmissió del joc del Barça amb Xavi, abans company, després entrenador, sempre amic, revela, en realitat, el fracàs col·lectiu de la institució. Afecta tothom de manera transversal. Des d’entrenadors fins a directors esportius passant, per descomptat, pels dirigents i sacsejant fins a l’ànima del planter. Recerca tardana i sense èxit Han tingut 15 anys per trobar un descendent de ‘Busi’. Ningú hauria demanat algú com ell. Però sí algun migcampista amb autoritat futbolística i lideratge per seguir la ruta traçada pel capità. Res s’ha trobat fora. I això que el Barça ha invertit una veritable fortuna en centrecampistes en els vuit últims anys. Diners malgastats sense cap criteri ni tampoc amb una idea del que buscava. El Barça també es gasta els diners. El problema és com el gasta. Fins a 315 milions ha desemborsat el club des de Berlín-2015, l’últim cim europeu, el final de tot i l’origen de la ruïna. Ni un de sol era un migcampista pur. Paulinho, Arturo Vidal, Arthur.... L’únic que s’hi assembla, sense ser-ho, per descomptat, és Frenkie de Jong, per qui va pagar 86 milions a l’Ajax. No és, ni tampoc pretén ser-ho (ni pot), com Busquets. La resta ni s’acostava al perfil que reclama l’equip blaugrana. Paulinho i Arturo Vidal eren cossos estranys al Camp Nou, que parlaven un llenguatge diferent, barallats amb la pilota. I Arthur Melo (30 milions pagats al Grêmio de Porto Alegre), sí que donava un aire de certa esperança. Fins i tot Messi, a l’inici, va quedar enamorat del jove brasiler. «Arthur m’ah sorprès. La veritat és que no el coneixia gaire i, salvant molt les similituds i comparacions, és molt semblant a l’estil de joc de Xavi. Al de jugar curtet, al de voler sempre la pilota... I no perdre-la», va explicar Leo. Però fins i tot els genis s’equivoquen. Amb prou feines es va veure Arthur, que lluïa el ‘quatre’ a l’esquena, submergit després en un transvasament financer amb Pjanic (va venir de la Juventus), perdut ara al Liverpool, on el brasiler només ha jugat quatre partits aquesta temporada entre lesions, suplència i la desconfiança de Jürgen Klopp. Pjanic està ‘desaparegut’ al Sharjah dels Emirats Àrabs Units. Fallada sistemàtica a la cadena del planter I el Barça, que també es gasta els diners, continua sense un relleu definit per a Busquets. Van fallar els fitxatges. Va fallar l’estructura del futbol base, pel qual van desfilar Sergi Samper, Oriol Romeu i Nico, per citar els casos més evidents, que no van trobar col·locació en una transició que hauria d’haver sigut ordenada i guiada. Fins i tot Thiago Alcántara, un talent descomunal, es va perdre al camí. Tot i que ell, a Bayern Munic i Liverpool, sí que va trobar el camí adequat. Falta saber si Marc Casadó o Pau Prim, els joves que venen de baix, patiran idèntic oblit. ‘Busi’ va fagocitar tothom, incloent-hi el mateix club, incapaç també de detectar el talent nacional com Rodri, ara un dels millors del món. L’Atlètic en va pagar 20 milions al Vila-real (2017) i el va vendre per 70 milions al City (2019). Més que vendre’l, l’equip de Guardiola va executar la clàusula de rescissió del migcampista que ara captiva tothom. Però Rodri no va arribar a Manchester i es va col·locar immediatament a l’eix del joc. Va aprendre de Fernandinho durant tres anys de tutelatge fins que va volar sol. Un relleu que no s’ha viscut, per exemple, al Camp Nou. Busquets marxa a Miami, malgrat la resistència de Xavi. El tècnic no volia deixar-lo marxar, conscient del precipici que s’acostava. Un abisme que retrata les disfuncions d’un club que no va saber anticipar l’enorme problema que li queia al damunt. L’excapità blaugrana té 34 anys i va donar temps al Barça perquè busqués algú que dignifiqués la seva cadira. En l’oblit del temps, gastats pel pas dels anys, queden noms com Touré Yaya. Va veure ‘Busi’ i dos anys després se’n va anar a Anglaterra. O l’experiment d’Alex Song, que tan sols va durar una temporada al Camp Nou. L’últim que se sap és que el camerunès va jugar a la Primera Divisió de Djibouti. Sense oblidar el cas de Mascherano, que va venir com a migcampista tot i que va acabar sent un central magnífic. Però tot això data de fa més d’una dècada, prova indiscutible que el Barça sí que va pensar, i erròniament, que Busquets seria etern. No ho era. I ara no troba qui el supleixi. Ni dins –no hi ha cap rastre d’aquella escola que va crear Milla, Guardiola, Celades, Arteta, Xavi, una factoria sense fi de ‘quatres’ –ni tampoc fora, perquè no hi ha diners per seduir Zubimendi (Reial Societat) o Kimmich (Bayern Munic)

La successió de Busquets, fracàs col·lectiu del Barça

Busquets abandona el Barça: passeig per una carrera estel·lar

Entrevista de Busquets a EL PERIÓDICO: «Per primera vegada he pensat més en mi que en els altres»

Homenatge a ‘Busi’: el ‘policia’ del vestidor

Busquets es retroba amb Messi a l’Inter Miami

El més llegit