¿Com li ha anat al Barça sense Guardiola? ¿I a Guardiola sense el Barça?

Pep Guardiola era a Johannesburg. Lliure, sense cap contracte. Acabava llavors d’estrenar Sandro Rosell la presidència del Barça. Va guanyar les eleccions el 13 de juny del 2010 sent el més votat en la història del club. I va ser proclamat l’1 de juliol, amb el tècnic assistint a la presa de possessió –de Laporta, etapa u, a Rosell– abans de volar a Sud-àfrica per assistir al Mundial que va guanyar l’Espanya d’Iniesta i participar en alguns esdeveniments. Allà era Guardiola quan hores més tardJohan Cruyff dipositava la seva insígnia d’or i brillants a la recepcionista de les oficines del Camp Nou dolgut pel tracte de la nova junta durant la campanya. Guardiola va estar gairebé dues setmanes sense contracte. Va renovar el 14 de juliol i només per un any. No hi va haver ni roda de premsa. Només una protocol·lària foto junt amb l’escut gegant del Camp Nou. Allà, en aquell llunyà estiu del 2010, va començar tot, per molt que el nou president declarés, tant en campanya com ja en el poder, la seva idea de transformar l’entrenador en la bandera del projecte. «Més que Guardiola sigui el Ferguson del Barça, volem que sigui el Beckenbauer, que va ser jugador, tècnic i president del Bayern de Munic. Però d’aquí 12 anys», va proclamar el dirigent, convençut llavors que acabaria els seus dos mandats. No va acabar ni el primer mandat. Va dimitir el gener del 2014 després de cohabitar amb Guardiola només dos anys, tot i que el tècnic després va admetre que li va sobrar el quart i últim, cansat de sentir murmuris de retrets, fins i tot de menyspreu, procedents de la llotja. Des d’aleshores, estiu del 2012, es van separar els camins. Guardiola es va agafar un any sabàtic als Estats Units; el Barça va continuar. I mai més s’han tornat a creuar tret de com a rivals. La distància no ha fet més que augmentar la nostàlgia. L’‘impacte Luis Enrique’ A Guardiola li ha anat genial, convertit en el segon entrenador que ha guanyat més títols de la història (35 en 14 anys de carrera), només superat per Sir Alex Ferguson. El retirat tècnic escocès té 49 títols en el seu palmarès, però aconseguits durant 39 anys a les banquetes. Al Barça, no li ha anat tan bé sense Guardiola, perquè no només va perdre el patrimoni esportiu més gran que tenia, sinó perquè en els anys posteriors no ha pogut consolidar-se en la Champions. Només l’impacte de Luis Enrique, sumat al trident Messi-Suárez-Neymar (2015),li va permetre mantenir-se al cim. Des d’aleshores, ha anat l’equip i, per descomptat, el club en una perillosa costa avall europea a la qual encara no s’entreveu avui un final definitiu. Els resultats han anat empitjorant fins a caure eliminat dues vegades seguides en la lligueta. Guardiola ha transitat per períodes d’estabilitat a Munic (va dirigir tres anys el Bayern, temps que no ha durat cap entrenador en la història recent del Barça, excepte Luis Enrique) i Manchester, on iniciarà la seva vuitena temporada, i igualarà així el temps que va aguantar Johan Cruyff, el pare de la idea, al Camp Nou (1988-96). La fermesa dels seus projectes ha contrastat amb les corbes traçades a Barcelona, on han desfilat fins a set entrenadors en l’última dècada: Tito Vilanova, el projecte del qual va quedar tràgicament interromput per la seva mort, en l’inici de la que havia de ser la seva segona campanya (2013); Tata Martino, una excèntrica idea roselliana –el va fitxar el president– allunyada del model; Luis Enrique, amb una poderosa personalitat i coneixement que van elevar de nou el Barça; Valverde, el que més va durar però la consistència dels seus èxits domèstics es van dinamitar per les caigudes europees; Quique Setién, el més breu (mitja temporada, de gener a agost, i el 2-8 de Lisboa com a condemna); Koeman, una llegenda que va gestionar temps de misèria, amb la marxa de Messi i Griezmann en la seva segona campanya, i Xavi, gairebé l’última esperança a tornar al camí desfet. Set tècnics per la banqueta, tres presidents (Rosell, Bartomeu i Laporta, en la seva segona etapa) per la llotja, a més d’un carrusel de directors esportius pels despatxos, que oscil·len entre Zubizarreta, autor de l’última remodelació amb èxit, passant per Robert Fernández, Pep Segura, Eric Abidal, Ramon Planes, fins a arribar a Mateu Alemany, l’ideòleg del laportisme (etapa II),acompanyat en l’inici per Jordi Cruyff i ara per Deco. No hi ha prova més evident de la inestabilitat esportiva de l’última dècada blaugrana. Dos ‘caps’ en 11 anys Guardiola, en canvi, només ha tingut dos executius en aquests 11 anys. Karl-Heinz Rummenigge, a Munic; Txiki Begiristain, a Manchester. El mateix que va confiar en ell per donar-li l’electritzant banqueta del Camp Nou li va encarregar la transformació del City. Va marxar l’ex extrem basc el 2010. Sense ni tan sols parlar Rosell amb ell. «El Barça és el Barça. Però aquí m’han tractat com un fill. Aquí m’han aguantat, en altres clubs m’haurien fet fora», va proclamar Guardiola després de besar amb el City la Champions a Istanbul després d’un pacient i laboriosa feina de set anys a Anglaterra, on viu en un ecosistema còmode, envoltat de persones afins, moltes d’elles procedents de Barcelona. Sense ell, el Barça ha guanyat una Champions (la de Berlín amb Luis Enrique) i cinc Lligues (dues amb Valverde, dues amb Luis Enrique i una amb Xavi). Guardiola també té una Copa d’Europa (2023) i ha dominat de forma dictatorial la Bundesliga (tres de tres) i la Premier (cinc de set). El Barça ha arribat a tres semifinals de Champions en una dècada; els equips de Guardiola n’han disputat sis (tres amb el Bayern i tres amb el City). Mentre triomfa la seva aventura anglesa citizen, sostingut per la complicitat i saviesa futbolística de Txiki Begiristain i amb la tutela econòmica i empresarial de Ferran Soriano, CEO del City Football Group, i el talonari infinit de Khaldoon al-Mubarak, el president del club, propietat del xeic Mansour bin Zayed (Emirats Àrabs Units), el Barça ha de furgar a les ruïnes, atrapat per l’«enverinada herència», com recorda sempre Laporta, que li va llegar Bartomeu. Sense diners ni recursos per seduir les estrelles joves del moment (Haaland va escollir anar-se’n a Manchester amb Guardiola i Mbappé pensa més en el Madrid) perquè la reconstrucció és lenta, més del que s’havia imaginat fins i tot.

El més llegit