Laporta mira el dit en lloc de la lluna

Fa més de 2.500 anys, Confuci, un gran pensador xinès procedent d’una família arruïnada, va comentar que «quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit». Ensenyament: oblidem l’important per centrar-nos en tonteries. Més: hi ha persones que es queden en el superficial i que es perd l’essència de les coses. ¿Més encara? De vegades passa que, simplement, no volem veure el problema que ens estan mostrant (la lluna) i ens aferrem a allò banal (el dit) buscant qualsevol excusa per dilatar el problema o almenys eludir el debat, la conversa, sobre el problema. En les últimes 24 hores, curiosament, el moment esportiu més triomfal del Barça, que està liderant totes les lligues de tots els esports professionals en els quals competeix, tant el seu president, Joan Laporta, com el seu entrenador més important, Xavi Hernández, han decidit, davant la sorpresa general però el vistiplau potser sens dubte del soci, de la massa social culer, mirar el dit en lloc de la Lluna. El president, parlant de campanyes orquestrades, persecució, victimisme, capacitat del poder centralista per acorralar i acabar amb el «més que un club», assetjament i demolició i, sobretot, «ens acusen pel que som i representem», que de l’autèntic problema: com és possible que el club que diu que defensa els valors del joc net, la distinció, «que és una referència mundial», no es plantegi que el seu comportament en el cas Negreira, com a mínim, no ha sigut ètic. Laporta ni tan sols ha demanat perdó perquè algú que es denomina, que és (¿de debò encara ho és?), «més que un club», hagi tingut, insisteixo, al llarg de gairebé 20 anys, un comportament lamentable, trist i poc ètic. Sense resposta No diré (o sí, ¡que carai!) que els arguments de Laporta per defensar-se, per defensar el Barça, per treure’s de sobre la crisi reputacional que viu el club i que, sens dubte, anirà en augment les pròximes setmanes perquè el discurs del president blaugrana ha sigut molt més incendiari que aclaridor, siguin tan semblants (ho són, sí) als que ha utilitzat Xavi per justificar el tercer empat seguit, 270 minuts sense marcar un gol i la pèrdua de credibilitat en el joc blaugrana: l’empedrat era lamentable, la gespa estava seca, s’havia deixat créixer fins al límit autoritzat i, a sobre, feia sol i nosaltres no hi estem acostumats. De debò, ¿quina part de la pregunta del milió de dòlars (perdó dels 8,5 milions d’euros que va acabar costant-li la broma al Barça) no ha entès, no ha volgut, no podia, respondre Laporta sobre el cas Negreira? ¿Per què van pagar vostès al segon dels àrbitres? La tesi, repetida mil vegades però no per això certa (o creïble) sobre que Negreira no tenia cap influència en els àrbitres, cau pel seu propi pes al deixar de pagar-li just l’endemà d’abandonar la vicepresidència dels àrbitres. Aquesta pregunta, per cert, no la va realitzar cap dels 70 periodistes presents a la sala. No és crítica, sisplau, sinó constatar que ningú li va preguntar que, si no influïa, ¿per què vostès deixen de pagar-li l’endemà d’anar-se’n a casa seva? Laporta ha fet un discurs populista, culer, polític, molt polític, intentant demostrar que el Barça no ha comès cap il·legalitat (això encara s’ha de demostrar, és clar), no ha comprat partits, competició, ni cap àrbitre (d’això es podrien queixar els socis: ens hem gastat 8,5 milions d’euros i, a sobre, no hem comprat un sol partit) i, per descomptat, el president, que ha tornat a posar per davant el seu pit i el de tots els seus directius per parar les bales, ha treballat, parlat i contestat només amb un objectiu claríssim: acontentar el soci, que és l’únic que podria qüestionar tot el que ha passat, no només a la bústia d’avisos de la web, sinó amb alguna pancarta o xiulets al Camp Nou, el teatre dels somnis del ‘laportisme’. Això sí, sabedor que la UEFA, la FIFA, els màxims organismes internacionals que protegeixen (o haurien de protegir) el futbol, estan mirant amb deteniment el cas Negreira perquè ells sí que creuen que el comportament del Barça, de tot el Barça, ha sigut poc ètic i nociu per a la imatge del futbol (en general), ha intentat ficar-se els presidents, Aleksander Ceferin i Gianni Infantino, a la butxaca elogiant que aquests capitostos esperin (o això sembla, tot i que no està gaire clar que sigui així) al judici final, definitiu, la decisió de la justícia espanyola per prendre una decisió i, per tant, com a contrapartida, ha buscat dos enemics locals per marcar, encara més, el paper que ha jugat cada capitost en l’eco més que en l’essència del cas Negreira; un cas, per cert, que Laporta (en què devia estar pensant jo) va arribar a denominar cas Texeira, l’altre embolic culer, el de Neymar. I per abraçar Ceferin i Infantino (i per continuar provocant l’adhesió del soci, que està totalment entregat a la causa d’«ens persegueixen, ens odien, ens temen, ens volen enfonsar i treure’ns la propietat del Barça»), Laporta ha destrossat, una vegada més, Javier Tebas, president de la patronal futbolística, on dimecres Laporta s’haurà d’explicar en viu i en directe, i ha afegit (aquí ha sigut molt hàbil, tot i que ja veurem quines conseqüències acaba tenint la vomitada sobre l’immaculat i intocable escut del Reial Madrid, conegut el poder interminable, en tots els sentits, de Florentino Pérez) amb unes paraules tremendament contundents i menyspreadores assegurant que si algú no pot obrir la boca és el club blanc, que durant 70 anys ha designat els màxims mandataris de l’arbitratge espanyol. Pacte entre amigots De nou mirant el dit, de nou oblidant-se de la lluna. Laporta no va dir, no, que el Reial Madrid fa 70 anys que domina l’arbitratge quan Florentino li va dir que no firmés amb CVC, quan Florentino el va posar a la cua de la Superlliga per enfrontar-se a la UEFA, quan Florentino li va oferir l’ajuda dels seus assessors financers per negociar les palanques, quan van fer causa comuna contra Tebas... Ha parlat contra Florentino quan el soci li ha demanat i exigit que, per defensar-se d’un injustificable contracte amb el número dos de l’arbitratge, recordés que el Madrid havia fet això «tota la vida, ho sabem tots»… Però sense deixar rastre. Em temo, de debò, que, com ha passat amb el contenciós Shakira-Piqué, també en aquest tema Laporta-Florentino els dos presidents ho tinguin tot, tot, pactat. «Està parlat», se li va arribar a escapar al mandatari culer. «És l’economia, estúpid», com va dir Bill Clinton el 1992 a George H. W. Bush (pare), que estava mirant el dit quan Clinton li parlava de la lluna.

El més llegit