El títol, Xavi, és l’hòstia; el futbol del Barça, no

El meu pare deia que una de les coses importants d’aquesta vida és que no «et prenguin per tonto». Jo diria que és vital. I, en aquest sentit, sovint, quan llegeixes algunes declaracions i sents certes reflexions, tens la sensació que els protagonistes d’aquestes peticions o sentències et prenen per tonto. Per exemple, ¿de veritat té sentit que sigui Shakira la que demani, ara, respecte per a la intimitat dels seus fills, Milan i Sasha? ¿De veritat els periodistes hem de suportar que se’ns assenyali com algú que no respecta la intimitat d’uns nens, que han sigut utilitzats pels seus pares, ¡pels dos pares!, de la manera que han volgut, com, quan, on i per a tot el que han necessitat, inclosa la resolució del seu divorci? Cal tenir molta cara per fer el que han fet aquests dos famosos i, ara, després de posar un oceà pel mig, demanar intimitat i respecte per als seus fills. L’emprenyament de Xavi No diré que em vaig dur cap sorpresa, diumenge passat, quan vaig presenciar la conferència de premsa de Xavi Hernández, en què no es va cansar d’insistir, fos quina fos la pregunta, i, per tant, la resposta, que «guanyar aquesta Lliga és l’hòstia». Ho va dir en el 85% de les seves respostes, tant si la pregunta tenia a veure amb la conquesta del títol com si no. I ahir a la nit, després d’empatar a zero amb el Girona, hi va tornar a insistir: «¡Donem valor a aquesta Lliga!» Només li va faltar afegir «¡carai!» I és que, de la mateixa manera que li dol, que s’enfada, que es rebel·la quan li diuen que el seu Barça passarà a la història per conquerir la Lliga a la defensiva, és a dir, sent el millor Barça defensiu de les últimes dècades, no sent el dels centrecampistes (Busquets, Xavi i Iniesta) ni el del trident (Neymar, Suárez i Messi), al de Terrassa l’indigna que ningú li doni valor a aquest títol i s’emprenya perquè alguns diuen que és la més barata de les últimes dècades. Ell, molt millor que ningú, sap per què molts no valoren aquesta Lliga. Jo la valoro moltíssim, venint d’on ve el Barça i, sobretot, amb tots els embolics en què s’ha ficat Joan Laporta, que Xavi considera, ara, com un germà, malgrat tots els dubtes que el president va expressar sobre si era o no el tècnic ideal. Bé, per a Laporta no ho era, no. Però Xavi no pot oblidar de quina Lliga estem parlant. És una Lliga enmig d’un nou doble ridícul europeu: eliminacions molt, molt, primerenques en la Champions i l’Europa League. Més la caiguda per golejada, en la Copa, davant el Reial Madrid. Una Lliga de la qual els blancs es van esborrar, curiosament, el mateix dia en què el Girona va empatar al Santiago Bernabéu. Una Lliga en què, quan falten 10 jornades i hi ha 30 punts en joc, el segon és ja a 13 punts, el quart lloc de la Champions (Reial Societat) és a 21 i, ¡compte!, l’últim (Elx) és a 59 punts, és a dir, a 20 partits del líder, la diferència més gran de la història. Una Lliga, Xavi, en què el Barça ha jugat algun quart d’hora (i la final de la Supercopa, cert) com sempre hauria de jugar el Barça. Perdó, com tu mateix vas anunciar. És a dir, que fa molt temps que ja hem deixat de parlar, no del 4-3-3, sinó de l’ADN culer, del com. Adeu-siau. I, millor, perquè totes les maneres de guanyar són vàlides. ¡Per fi ens hem adonat d’això! Una Lliga en què el Barça ha guanyat un munt de partits per la mínima i amb Ter Stegen exercint de Courtois. Una Lliga en què just la meitat dels equips, 10, encara poden descendir. «Guanyar la Lliga és l’hòstia. ¡Donem valor a aquesta Lliga, sisplau!» Xavi Hernández / Entrenador del FC Barcelona És veritat, cert i cristal·lí que conquerir aquesta Lliga és l’hòstia, però és possible que molts dels que no es tornaran bojos, tot i que assisteixin a la rua que el ‘camarot’ de Laporta organitzarà pels carrers de Barcelona, perquè la necessiten, mesuraran la seva eufòria recolzats en algunes d’aquestes reflexions que, repeteixo, no resten, al contrari, cap mèrit a la conquesta, però que matisen l’enuig de Xavi, que va parlar que no volia guanyar al Bernabéu jugant malament i, des de l’inici, va apostar pel ‘sextet’ del seu president. Això és el que hi ha No demano impossibles, és a dir, que Xavi reconegui que a aquest Barça, que en algun moment va creure estar ja a l’altura del Reial Madrid i els grans d’Europa, li falten moltes coses, molts futbolistes de qualitat i molt futbol. No dic que digui que el paper de ‘sant Mateu Alemany’, com li diu algun company de Twitch, amb tanta «oportunitat de mercat» i fitxatges milionaris com els de Ferran Torres, Eric Garcia o Raphinha (Lewandowski, per cert, ha fet quatre gols després del Mundial), deixa molt a desitjar. No dic que reconegui que, quan l’equip s’ha enfrontat a un gran, se li han vist les costures. El Barça guanyarà aquesta Lliga perquè la mereix, per dimissió del Reial Madrid (d’això no té la culpa Xavi) i, insisteixo, perquè els altres són a anys llum d’ells, en pressupost i en futbolistes. Però Xavi sap que el Barça que guanyarà aquesta Lliga, que és «l’hòstia», és el que vam veure ahir a la nit i aquest equip, aquesta proposta, aquest sistema, aquest projecte, aquest futbol no és l’hòstia. I té molt mèrit, molt, que «amb el que hi ha», que diria Ronald Koeman, Xavi guanyi la Lliga, però... que no ens prengui per tontos.

El més llegit