Barça: deus el pa i et compres un Ferrari

Jo flipo, de debò. Tot i que és futbol, si hi poses una mica sensatesa, sentit comú i lògica, és per pensar que l’estratègia de pit i collons, la puntada de peu a seguir amb la qual Joan Laporta va decidir afrontar el seu segon mandat al capdavant del Barça, es jutja –al si de la seva directiva i per part de l’afició, que no mou un dit– com formidable, vàlida, genial. Després de gairebé tres anys al capdavant del Barça, la junta directiva blaugrana, ficada en 1.340 embolics i enfrontada a mig món (això sí, havent convençut una bona part dels socis que tots van contra ells, que volen desestabilitzar el club i acabar sent els seus amos), acaba de considerar un èxit –«la demostració de l’enorme confiança que genera el Barça»– que dos bancs, Santander i Caixabank, hagin acceptat l’ampliació de dues pòlisses (la xifra ascendeix a 49,5 milions d’euros) per poder fer front a despeses ordinàries, se suposa que nòmines d’empleats, llum, aigua, gas, telèfon, taxis... Manen els bancs És evident, dic jo, que quan Laporta es refereix a tots els que volen apropiar-se del Barça i per això assetgen i intenten desestabilitzar l’entitat culer no es deu referir al Santander, a Caixabank, a Goldman&Sachs i/o J.P. Morgan, els bancs que tenen o tindran agafats pel coll (per no escriure altra cosa) els directius culers. No se m’acut ningú que ho tingui més fàcil que ells per acabar sent, ho vulguin o no, que aquesta és una altra, amos del «més que un club». Sense saber de números ni economia, una cosa tinc clara: les persones, directius –que n’hi ha, tot i que poc parladors– i professionals dels comptes del Barça, que defensen que el club està «sobredimensionat» (aquesta és la paraula que utilitzen, sí), estan perdent la batalla. Una altra cosa és que decideixin explicar-ho. Una altra cosa més difícil (¿impossible?, d’acord, impossible) és que se’n vagin (com se’n va anar Ferran Reverter), però és evident que l’argument, defensat per més d’un a l’última junta, que la prioritat més absoluta «és no tenir dèficit la temporada vinent i, per tant, reduir despeses fins neutralitzar el desfasament de 200 milions anuals que té el club», ni tan sols va produir, m’expliquen, un pestanyeig per part del president. Els que estan en minoria i comencen a posar-se les mans al cap (insisteixo, l’ampliació d’aquestes dues pòlisses per a despeses domèstiques els dona la raó) creuen que els futbolistes guanyen massa, que el que no és futbol professional significa més de 100 milions d’euros, que el planter hauria de generar vendes per pagar-se sol i no passa, que un jugador de bàsquet no pot guanyar 13 milions d’euros i que no es poden tenir tants empleats, tot i que les seves nòmines representin «només» el 4% del pressupost global del club. Jugar al Monopoly La vida, l’estil de vida, de comportament, d’actuació de Laporta i del seu «camarot» xoca amb la realitat. Mentre continuen abusant de la bondat de Gavi, que continua amb el dorsal 30, ells continuen construint castells en l’aire (avalats pels mitjans, és clar, que ens ho creiem tot) parlant del retorn de Leo Messi. Repeteixo: passats més de dos anys, la sensació que Laporta continua jugant al Monopoly amb el Barça quan, insisteixo, els més assenyats allà dins pensen que els números, el discurs, la teoria de Javier Tebas és la bona, és evident i molt perillosa. A 30 de juny, el club anuncia unes pèrdues de 200 milions d’euros després d’activar palanques per valor de 800 milions. El punt 0, expliquen, no arribarà «de cap manera» abans de dos anys i, per descomptat, aquest joc que defensen Laporta, Rafa Yuste, Mateu Alemany, Jordi Cruyff i Enric Masip de comprar el passeig de Gràcia (400 euros), el passeig del Prado (400), La Castellana (350) i Balmes (350) al seu Monopoly futbolístic implica, segons els més assenyats del club, complir –¡no hi ha altre remei!– la teoria dels vasos comunicants: surt Ansu Fati, n’entra un com Ansu Fati; surt De Jong, entra algú com De Jong; surt Christensen, entra un altre com Christensen... Per això n’hi ha que pensen que allò de Messi que diu Yuste és somiar truites. Deus el pa i la fornera et veu al semàfor amb un Ferrari. És de bojos, de debò.

El més llegit