Bojan Krkic: «Ni en el millor dels meus somnis hauria imaginat el que he viscut»

-¿Què veu al fer la vista enrere? Un llarg camí que no és tan llunyà, tot i que encara veig imatges del nen de vuit anys que va començar al Barça i sembla que va ser ahir. No em fa la sensació que hagi passat tant temps, però hi ha moltes històries i vivències que et demostren que la vida va de pressa, que l’etapa de jugador és curta. A mi m’ha durat fins als 32 anys. -¿Què entreveu en el futur? Contemplo el mateix que veia aquell nen: molta il·lusió i molta ambició al començament d’una nova etapa. Aquell nen no tenia l’objectiu de jugar al Barça, sinó de disfrutar i créixer. Em feia feliç el joc. Ara aniré despertant les inquietuds que tenia per fer coses. Voldria traslladar i compartir aquestes experiències viscudes, personals i esportives, amb les noves generacions. Sento aquesta responsabilitat. No sé si d’un càrrec de gestió esportiva o en una faceta més humana. -¿Quin va ser el detonant per retirar-se? No hi ha moment. He jugat a futbol des que tenia quatre anys de manera natural, innata, i el vaig deixar així, de forma natural, sense veure’m forçat per una lesió. Ha sigut una acumulació de raons. La il·lusió d’aquell nen s’ha anat transformant, modificant. Per primera vegada, he pres una decisió que sentia, no tant des del punt de vista racional, que és com se solen prendre les decisions. El cor se m’havia endurit. No volia que el futbol em fes patir. No volia una agonia que no existia. -El repàs de la seva carrera... En el pla esportiu em sento molt realitzat, he competit al màxim nivell i he viscut grans experiències personals. Les dues últimes etapes als Estats Units i el Japó m’han omplert molt. Em va costar molt anar de Linyola a Barcelona, que és a hora i mitja de cotxe, i em va resultar molt més difícil anar de Barcelona a Roma, que és aquí al costat. No és la distància, és clar. Però quan me’n vaig anar de Roma, en vaig marxar plorant perquè vaig estar molt bé. També a Milà, a Amsterdam. Aquests canvis constants i conèixer noves mentalitats, cultures, de joc, completament diferents, t’enriqueixen. «No volia que el futbol em fes patir. No volia viure una agonia que no existia» «Salvar-se és com guanyar un títol. Vaig veure patir Andrés [Iniesta] l’any passat i l’hi vaig dir» -¿On es va sentir més perdut? Diria que al Mainz, tot i que va ser mitja temporada. L’equip jugava amb un 4-4-2. L’endemà del meu debut, l’entrenador em va felicitar. Havia fet un partit normalet. Em va felicitar perquè havia corregut més de nou quilòmetres. Quan vam jugar contra el Bayern, que vam empatar a dos i virtualment ens vam salvar, ens va felicitar perquè havíem corregut 10 quilòmetres més que el Bayern i havíem guanyat no sé quants duels. És clar que vam córrer. Darrere de la pilota. -¿Salvar-se és com un títol? Cent per cent. El que vaig patir aquells mesos és el que vaig veure Andrés [Iniesta] patir l’any passat. L’hi deia: ens salvarem i veuràs la satisfacció que ens emportarem quan ho aconseguim. A Alemanya estava sol en una habitació d’hotel patint cada dia. A Mainz es va celebrar com un títol. -¿Quin títol recorda més? La Copa contra l’Athletic. Per ser la primera final com a jugador del Barça, per l’ambient de l’estadi, perquè vaig marcar un gol, perquè va ser el primer títol... Per a un culer com jo, guanyar qualsevol títol és molt especial. Tots són importants. Després la Champions, la Lliga... -¿Què li va faltar? Si digués que res... Sempre hi hauria alguna cosa més. Em quedo amb el que he viscut, amb els 41 gols que vaig marcar amb el Barça, amb els 10 títols, haver jugat al Milan, la Roma i els altres... Quan em vaig fer la foto amb els 10 trofeus i em comparo amb la foto de Xavi, Andrés, Piqué… És una cosa extraordinària. Però també són extraordinaris tios com Sergio Canales, que s’ha trencat tres vegades el genoll i continua competint. Com Sergio Asenjo, amb quatre lesions de creuats. Com Gerard Moreno… Ells també són exemplars. Els processos d’ansietat que vaig viure em podien haver paralitzat, però vaig seguir. A això li dono valor. -¿Serà el Bojan que ajuda els Bojan del futur? En tots els clubs hi ha un mateix patró: la necessitat del resultat immediat. Cada vegada més immediat. No és culpa del juvenil que té pressa per entrenar-se amb el primer equip, sinó dels responsables que provoquen aquestes situacions. He estat amb nois que han crescut jugant entre palmeres que vindrien caminant fins a Barcelona per jugar i em sap greu que hi hagi nois en l’infantil, el cadet o el juvenil que no valorin que són al Barça. L’important és el procés, el camí. Quan un futbolista del Barça no juga bé potser s’ha de mirar per què no juga bé. La part humana és vital. Me’n vaig anar de vacances sent el Bojan de Linyola i vaig tornar sent el Bojan personatge que no podia caminar per la ciutat. Va ser tan ràpid que em va descol·locar» «El camp era la meva medecina, on era jo, on era feliç» -Ho sap per pròpia experiència. Cada un té la sensibilitat que té, i la teva ment i el teu cos reaccionen de forma diferent. La meva vida va canviar en un mes. Me’n vaig anar de vacances sent el Bojan de Linyola i vaig tornar sent el Bojan personatge que no podia caminar per la ciutat. Havia jugat el Mundial de Corea sub-17 i vaig estar en la pretemporada de l’equip. Va ser tan ràpid que em va descol·locar. Eren dos Bojan. Exacte. El camp era la meva medecina, on era jo, on era feliç. Sortia del camp i la meva ment mirava de processar el canvi de ser contemplat com un personatge, sense privacitat, que fins i tot condicionava la relació amb els meus amics. «He après amb els anys que és millor no conèixer els teus ídols; de vegades és millor la ignorància» I un vestidor nou. El desencant del descobriment quan tens una cosa idealitzada. L’any anterior era a la grada veient-los jugar i ara estava a punt de jugar amb els meus ídols. La nit abans t’imagines que entres en un conte, i quan descobreixes que no és conte, que aquells ídols són persones... -L’ideal no és el real. Amb els anys he après que és millor no conèixer els teus ídols. Aquests que es tatuen el nom del seu ídol sense saber el que t’estàs tatuant... De vegades és millor la ignorància. -¿El cercle virtuós havia derivat en un cercle viciós? No vaig parlar del que sentia en el moment en què hauria hagut de fer-ho i ha sigut un pas que he arrossegat tota la meva carrera. Vull compartir-ho al documental, però no per fer pena, ni molt menys. Em sento orgullós d’haver superat les adversitats. Les meves experiències són aplicables a l’esport i a la vida en general. Ho exterioritzo amb una voluntat productiva i que pugui ser útil per a les noves generacions. -¿Ha sigut una vida de pel·lícula? Ni en el millor dels meus somnis hauria imaginat el que he viscut. Fins i tot viure un acte en el qual acabo la meva etapa futbolística amb la presència del president. Amb un vídeo d’excompanys i esportistes que han dedicat uns segons per felicitar-me demostra que alguna cosa has fet bé, que la teva història ha arribat no només per la part esportiva, sinó per l’humana. No canvio per cap títol més, ni per un euro més. Ha sobrepassat les expectatives d’aquell nen de vuit anys.

El més llegit