La contracrònica del Barcelona-València: Ferran i Ansu, discussió per un penal pèssim

El Barça del ‘catenaccio’ s’ha reconvertit en el Barça de l’atabalament. La possessió ha tornat als percentatges canònics contra el València, però una possessió plena d’obstacles. El circuit de la passada no ha funcionat i la cadena l’hi ha sortit constantment. Deu ser per l’absència de Pedri que falta tant de greix a l’engranatge. Toca dir el mateix que contra el Madrid: la millor part, el resultat. Però és clar que a aquest equip l’ha agafat tos. Que no vagi a més. Marcatge a... Hem mantingut des d’aquesta tribuna l’ull fix en Ansu Fati. No ho hauríem d’haver fet. Una rematada tofenca en el minut 17, una altra de cap massa picada en el 37 i un xut al pal en el 56, ja a la segona part, i poqueta cosa més. Les sensacions han millorat tènuement. Poques prestacions en un atac en què Raphinha l’ha guanyat en verticalitat i protagonisme. Com s’ha dit, segurament hauríem de mirar cap a una altra banda i deixar-lo en pau, que més frustrat que ell no hi deu haver ningú. ¿Com es pot tornar a ser un mateix? ¿Com es pot tornar a trobar la inspiració que abans arribava sola? Dubtes d’arrel esportivoexistencial que ha de confrontar el noi, que ha coincidit al camp amb Illaix Moriba. Eren les dues joies de la Masia en un moment determinat i ara que van creixent, el fulgor de tots dos sembla que té un eclipsi. A Ansu Fati, almenys, la grada l’estima bé. Ha corejat el seu nom després del xut al pal i l’ha aplaudit amb comprensió al ser substituït. Illaix, en canvi, ha rebut xiulets dels seus anteriors seguidors. El penal Abans de ser substituït, Ansu ha protagonitzat un acarament digne de pati d’escola en què s’imposa el més grandet o el més vell. Ferran ha volgut llançar el penal xiulat per unes mans a un xut de Kounde. Ansu, també. Dos futbolistes amb necessitat de la vitamina del gol per alleujar els seus turments. Ferran ha imposat la seva voluntat i Ansu era apartat de la discussió pels companys. La sang no ha arribat al riu. L’execució ha sigut pèssima i Ansu, elegant, li ha donat un copet d’ànim al valencià, desesperat. Una passada endavant i una altra enrere, la seva. Canvi a la banqueta Xavi, sancionat, ha vist el partit des de la llotja. Amb l’altura, amb perspectiva, ha vist la boira dels seus jugadors amb claredat. El seu germà Òscar, igual que contra l’Inter de Miami en l’amistós de l’estiu, ha dirigit l’orquestra des de la banqueta, que ha desafinat com un piano rescatat de la runa. Amb xandall, com dicten els codis del futbol, que diuen que l’elegància es reserva al primer entrenador, ha estat de braços plegats, un gest normalment d’enuig, o d’incomprensió, i fins i tot d’estupefacció. Qualssevol dels missatges encaixaven amb el que s’ha vist sobre la gespa del Camp Nou. Vermella per a... La merescuda targeta vermella a Araujo ha semblat, estranyament, que estabilitzava l’equip. Hi ha entrat Kessie per Ansu i col·lectivament el Barça ha controlat més bé el joc. Ha semblat que tartamudejava menys amb la pilota. Però només durant una estona. En els últims 15 minuts o així l’equip s’ha tornat a posar l’armadura, com a Madrid, aquesta vegada sense Araujo. Només que el València, a la zona de descens i tercer pitjor equip a domicili de la Lliga, té menys ullal que Ferran en els penals. Papereta salvada. Sense glòria. Sense l’ADN. Com s’ha pogut. Sense més ni més.

El més llegit