L’existència barcelonista és en aquests temps que corren una experiència més aviat rara. Se sap que en el costat fosc, espai d’opacitat que gestionen la presidència i els seus fidels, es confronta la complexitat de demostrar la puresa de la institució, tasca titànica on n’hi hagi. El costat lluminós hauria de ser el que gestiona Xavi Hernández. L’equip, malgrat els disgustos europeus, tenia madura la Lliga i això cuirassava el sentimentalisme blaugrana i distreia del que va emergint del fangar arbitral. Però al camp de l’Almeria, que no és Old Trafford, el Barça va tenir una davallada descomunal. En camp del penúltim es va veure un Barça depriment. Si falla l’equip, ¿què queda?