La contracrònica del Vila-real-Barça: Pressiona, per tant marca. Amb el 0-1 n’hi ha prou

La clau 1. La pressió és la porta que du a l’èxit. Xavi no té vertigen. Tampoc el seu Barça. És un equip que li encanta viure lluny de Ter Stegen. ¡Com més lluny, millor! Només així s’entén la pressió ferotge, gairebé fanàtica, que despleguen quan no tenen la pilota. Es transforma llavors en un Barça famolenc, estranyament famolenc. Corria com si li anés la vida rere un rosegó de pa. I el rosegó era la pilota. Ni més, ni menys. Així va arribar el 0-1, producte d’una ferocitat defensiva de Kounde, que li va treure la pilota a Álex Baena. A partir d’aquest moment es va activar un Barça modern, elèctric, vertiginós, capaç de fabricar una jugada plena de precisió en tot just set segons. De Gavi a Pedri passant-se la bimba, mimada amb gràcia de forma prèvia per Frenkie de Jong, Raphinha i Lewandowski en un gol que sintetitza la cara més simbòlica del Barça de Xavi. Pressiona, per tant existeix. Pressiona, per tant marca. El problema 2. Lewandowski xuta, però no apunta bé. No és el mateix. Ni de bon tros. No és el mateix 9 precís, lúcid dins l’àrea on la porteria se li feia tan immensa que ningú era capaç de frustrar-lo. Les seves estadístiques continuen sent molt valuoses per al Barça de Xavi. Però ha perdut la lucidesa que acostumava a tenir, la que l’havia fet un davanter irreprotxable. Tot just començar el partit, Pedri es va inventar una monumental assistència per deixar sol el davanter polonès davant Reina. Només perquè Albiol, als 37 anys, no tenia cames per frenar-lo, per la qual cosa ‘Lewi’ disposava d’espai i temps per ajustar les seves coordenades. En el GPS del Lewandowski d’inici de temporada no hi hauria dubte. Era gol o gol. En el GPS actual, el seu xut va acabar al cos de Reina, que va esperar astutament a col·locar-se al mig del camí de la jugada. L’exjugador del Bayern va topar amb el veterà porter del Vila-real. Amb 40 anys, Reina li va guanyar aquesta primera jugada decisiva al 9 del Barça. No seria l’última. Ni mitja hora de partit quan el porter groguet es va llançar a terra per rebutjar un altre verinós xut del polonès. Una cosa estranya li passa. Dos xuts a porteria, dues parades de Reina. I dos moments en què Lewandowski no va semblar Lewandowski, per molt que entre les dues accions assistís Pedri en el 0-1. I el seu tercer xut també el va repel·lir Reina. La tàctica 3. El Vila-real, sense 9. Estava Lewandowski despenjant-se de l’àrea del Vila-real per intervenir en el joc com si fos un interior, un extrem dret o de vegades fins i tot un mig centre. El Barça jugava amb ell. Setién, en canvi, no tenia un especialista en aquesta posició per la lesió de Gerard Moreno. L’estrella del Vila-real arrossegava molèsties musculars i deixava el tècnic càntabre sense la seva principal referència, obligant-lo a inventar un atac molt més dinàmic amb Morales transformat en un fals 9, sotmès a l’estrès físic d’enfrontar-se amb bèsties com Araujo i Kounde. La lesió de Coquelin va provocar un canvi de sistema ja que Setién va situar a la banda dreta Chukwueze, incrustant Morales ja definitivament com a davanter centre, mentre Yeremy Pino ocupava el flanc esquerre. Però el Vila-real no generava perill, almenys en la primera meitat. Fins que en el temps afegit l’error de Pedri, una desastrosa cessió cap enrere, va deixar Morales sol davant Ter Stegen. Però va disparar malament. El 4-3-3 de la segona meitat ordenat per Setién va fer que el Barça es quedés sense pilota. Tot i que va tenir espais que no va saber aprofitar. El marcatge 4. Araujo, un màster en defensa. Va completar un partit fastuós. Va entendre cada pilota dividida com si fos alguna cosa més que una qüestió d’honor. I ho era. Araujo va dictar una lliçó increïble de compromís defensiu, deixant escenes que van emocionar fins i tot els seus companys, sobretot Ter Stegen, que té en l’uruguaià el seu àngel de la guarda. Fins a cinc, ¡sí, cinc espectaculars accions defensives!, va firmar Araujo. I les cinc, a més, al mateix davanter del Vila-real. Les cinc a Yeremy Pino, a qui va portar pel camí de la perdició perquè mai va fallar. Mai va fallar el central. A cada tall, Ter Stegen l’ovacionava. A cada tall, Xavi se sentia alleujat. A cada tall, ¡i recordin que van ser cinc!, el Barça esbufegava. I ja en el temps afegit, Araujo va evitar la centrada perillosa de Mojica per rubricar un fastuós partit.

El més llegit