El balanç de Xavi el seu primer any a la banqueta: vivint en una «muntanya russa»

No viu gens tranquil. Ni tampoc completament feliç com ell podia imaginar, per molt que conegués millor que ningú el Barça. El Barça i el seu entorn. Però Xavi viu sacsejat pels inacabables i estranys vaivens de la «muntanya russa» –va ser aquesta la paraula escollida pel tècnic– en què s’ha instal·lat des que avui fa justament un any es va asseure a la banqueta del Camp Nou per succeir Koeman. Xavi va i ve sacsejat en un club que ha recuperat el seu esperit més volcànic. Va recollir l’equip quan anava novè en la Lliga després d’un empat que va tenir aires de derrota a Balaídos (3-3 després de llençar a les escombraries un 0-3) amb l’interí Sergi Barjuan. El Barça es dessagnava de tal manera que Joan Laporta, desdient-se de paraules, idees i plans anteriors, es va entregar a ell. No li quedava cap altra opció. Xavi el va recollir al novè lloc i ara, 12 mesos més tard, és el líder provisional del campionat, a l’espera del que faci el Madrid aquest dilluns a Vallecas. Ruta sinuosa Però el camí ha sigut molt més sinuós del que el tècnic, «un optimista de mena», com es defineix, creia intuir. Des de Doha, on feia temps que es preparava per seure a la banqueta blaugrana (el gener del 2020 va dir que no a Bartomeu abans que arribés Setién) havia dibuixat una arribada més fàcil. Res ho és en el Barça. I ara, en temps de reconstrucció, encara menys. «Hem millorat molt aquests mesos, però potser els passos són més petits del que esperàvem» Xavi, tècnic del Barça L’equip va i ve sense traçar una línia de regularitat. Ni en el joc. Ni tampoc en els resultats. Capaç de guanyar al Bernabéu la temporada passada amb una golejada (0-4, 20 de març) que havia de ser l’enlairament definitiu, i anar-hi set mesos més tard i ni tan sols competir (3-1, 16 d’octubre). Tot el mateix any. Sense i amb palanques Sense palanques, l’equip no xutava. Amb palanques hivernals, simbolitzades en Aubameyang i Ferran Torres, va millorar fins a aconseguir el segon lloc i el pas a la Champions. Després, ja amb palanques estiuenques que tenen en Lewandowski el veritable líder futbolístic del seu projecte, rendeix a Espanya, però s’estavella a Europa. «Hem millorat molt aquests mesos», proclama Xavi, però reconeix que «potser els passos són més petits del que esperàvem», apel·lant, de manera immediata, a la paciència i a no desviar-se de la idea de joc. Paciència que sap que no existeix al Camp Nou i una idea que ha de ser reformulada per evolucionar, perquè encara serveix per a la Lliga (34 punts de 39 de possibles, 31 gols a favor i només quatre en contra), però queda desfasada quan surt a la Champions, tortura infinita per al Barça. Fins i tot per al Barça de Xavi, que ha viscut dues eliminacions en tot just un any. La primera és responsabilitat de Koeman, tot i que amb una victòria contra el Benfica al Camp Nou n’hi hauria hagut prou per guarir totes les ferides. Aquell empat (0-0) va ser l’inici de l’era europea del tècnic català. Una era tortuosa, plena d’incomprensió i errors, en què ni tan sols ha sabut dominar l’Europa League, eliminat per l’Eintracht. Una era prolongada aquest curs amb la caiguda en els duels directes amb l’Inter, pròleg d’un altre viatge a les catacumbes. L’erosió de la gestió de les ‘vaques sagrades’ El Barça puja i baixa en aquesta muntanya russa. Va a tota velocitat. De vegades, fins i tot descontroladament, mentre la gestió del vestidor i, sobretot, de les ‘vaques sagrades’, l’ha afectat emocionalment. Queda l’inesperat i sorprenent adeu de Piqué, a principis de novembre i avisat pel mateix jugador tot just 48 hores abans, com el símbol del canvi que demanava Xavi. Demanava i necessitava. «És molt desagraït ser entrenador del Barça» Xavi, tècnic del Barça Ho va voler fer a l’estiu, però no ho va aconseguir. Es produeix a la tardor amb ferides obertes en les relacions personals, per molt que s’intentin camuflar. «És molt desagraït ser entrenador del Barça», va admetre Xavi recordant que «un dels seus pitjors moments» aquest primer any va ser haver de dir a Piqué, el seu excompany, que jugaria poc perquè tindria al davant Koundé, Araujo, Christensen i Eric Garcia. L’equip avança, però no a la velocitat que volia el tècnic. Xavi està acompanyat pel Camp Nou, que li respecta la seva condició de llegenda, comprensiu com poques vegades es recorda. N’hi ha prou amb veure la resposta del culer, que ha tornat en massa al seu temple, en la golejada encaixada contra el Bayern que va certificar la impotència del Barça a Europa. Però Xavi sap que només els títols li donaran temps per construir la seva idea. Si no s’obre la porta del Museu per acollir nous trofeus potser s’obrirà la del seu despatx. Quan va complir 100 dies en el càrrec, Xavi va ironitzar. «Sí, sembla que hagin sigut 100 anys perquè hem passat situacions inesperades, de lesions, de covid, de mercat...» Doncs, un cop complert el primer any, haurà sigut com si en fossin 1.000.

El més llegit