Piqué, després del seu últim partit al Camp Nou: «Aquí vaig néixer i aquí moriré»

Va trigar dos minuts a abandonar la gespa del Camp Nou. Trencat emocionalment, sacsejat i commogut perquè més de 92.000 culers, la millor entrada de la temporada, es van entregar a ell. Anava lentament, caminant com si no volgués deixar mai aquesta gespa. Se’n va anar com si flotés, abraçant, un per un, tots els seus companys, amb un somriure gens ampli, mentre l’estadi, ja vell i amb poc temps de vida, es posava dempeus, estremint-se per l’emoció que embargava tothom. Va ser un comiat simple, però carregat de màgia, perquè el va connectar emocionalment amb la seva gent. Se’n va anar amb milers de culers corejant el seu nom («¡Piqué, Piqué, Piqué!») i, per descomptat, el seu sobrenom: «¡Piquembauer, Piquembauer, Piquembauer...!». En aquest moment (22.43 hores) d’un rutinari dissabte de Lliga, el 5 de novembre del 2022, es va aturar el temps. Va quedar congelat quan el quart àrbitre va aixecar el cartell electrònic amb el seu número, el 3, indicant a més l’entrada de Christensen. Gerard era a la banda dreta fent parella amb Marcos Alonso quan va entendre, ara sí, que era el moment. El moment de l’adeu després de 616 partits amb la samarreta blaugrana, amb la qual va aconseguir 30 títols. «De tant amor i tanta passió entre el Barça i jo és el moment de deixar-nos un espai, de deixar-nos una mica d’aire. Estic convençut que en el futur tornaré» Piqué, jugador del Barça Hi havia un partit. I milers de petits partits piquenians, que van provocar la millor entrada del Camp Nou aplegant fins a 92.605 culers, congregats tots ells per acomiadar-se d’un jugador singular. Un defensa alt, elegant, modern, irreverent i amb una lectura del joc extraordinària. Sense ser ràpid, ho era perquè el seu cap viatja a una velocitat vertiginosa. Titular i capità Piqué va marxar sent titular, incrustat al mig de la defensa formant parella amb Marcos Alonso, un central que no ho era fins que va arribar al Barça per ser lateral esquerre, però ha vist que li passaven al davant Balde i Alba. A Gerard, que estava cansat de veure el que passava al vestidor i al camp, on es va convertir en una relíquia, se li va acabar la paciència, va idear un emotiu vídeo per canviar un passat tortuós per un il·lusionant futur. Dijous va anunciar al barcelonisme que se n’anava, esquivant els canals oficials del club, mostrant així el seu malestar sense necessitat ni tan sols d’alçar la veu, i dissabte es va col·locar al mig de l’escenari. Un estadi vell, a punt d’enderrocar-se, es va estremir tot just veure’l sortir pel túnel dels vestidors amb el braçal de capità cenyit al braç esquerre, mentre els seus companys portaven la samarreta amb el 3 de Piqué. Ni rodava encara la pilota i el poble culer es va entregar de manera incondicional al mateix futbolista amb qui es va acarnissar fa dues setmanes després del seu dramàtic error contra l’Inter. Però el Barça estava per sobre de minúcies com aquesta entenent i glossant com es mereixia la figura històrica d’un central únic. Envoltat de la seva família Únic al camp. Únic fora. Únic en tots els seus gestos. No hi havia, per exemple, ni un membre de la seva família a la llotja presidencial de l’estadi. Estaven tots, inclosos els seus fills Milan i Sasha, de qui només es va desenganxar durant els 90 minuts del partit. Amb ells va arribar al camp. I amb ells se’n va anar. Abans d’entrar al vestidor, Piqué va accedir a un desèrtic i solitari Camp Nou. Encara estava tancat. Va pujar les escales i Gerard es va mirar les grades. Va fer una mirada panoràmica com si volgués captar en la seva memòria les últimes imatges del seu temple. No hi havia ningú. Ell i el seu món. L’home que no volia ser futbolista. Ell només volia ser jugador del Barça. Va aconseguir sortir-se’n perquè es va establir amb una insòlita regularitat en l’elit durant gairebé tres lustres demostrant que la seva ment, privilegiada, curiosa, l’havia de transformar en una llegenda. Mantejat pels seus companys Acabat el partit, va ser mantejat pels seus companys, a més de fer la volta d’honor, incapaç d’amagar l’emoció. No podia. Ni tampoc volia. No hi ha precedents d’un adeu així al Camp Nou. Anava tot sol amb l’estadi il·luminat per les llanternes dels mòbils transformat en un monumental plató televisiu amb un vídeo de comiat, el gol al Bernabéu que era el 2-6, les Champions, tots els moments. I llavors es va fer el silenci al Camp Nou. «Bona nit, culers», va començar dient l’encara capità blaugrana enumerant «companys, ‘staff’ tècnic, junta directiva» abans de posar el focus, tot i que va haver d’interrompre el seu discurs per l’emoció, en els arguments del seu adeu. «De tant amor i tanta passió entre el Barça i jo és el moment de deixar-nos un espai, de deixar-nos una mica d’aire. Estic convençut que en el futur tornaré. El meu avi em va fer soci el dia que vaig néixer. Això no és un comiat. Aquí vaig néixer i aquí moriré. ¡Visca el Barça!».

El més llegit