El Barça s’enfanga en una altra ruïna europea

A les 20.35 hores del dimecres 26 d’octubre es va certificar la defunció esportiva del Barça, eliminat de la Champions, golejat després pel Bayern (0-3) per retratar el seu caos. I defunció econòmica perquè deixa d’ingressar 20 milions al caure a la segona divisió europea, a més de la ruïna reputacional que suposa veure l’equip allunyat dels centres de poder futbolístic. Va venir un Bayern, ple de suplents, i el va sotmetre a una pallissa a casa que va transformar la funesta nit en una cosa encara més dramàtica. En tot just 45 minuts es va visualitzar el drama d’un Barça que no hi ha palanca que l’activi. Ni diners que li proporcionin felicitat. L’únic que té de veritable Champions és l’afició, capaç d’omplir de gom a gom el vell Camp Nou, que va sentir per última vegada una música que abans era celestial i ara és una tortura. Fins a 84.016 espectadors, una senyora entrada tenint en compte que l’Inter ja havia posat la firma al testament europeu blaugrana. Una senyora entrada perquè l’univers culer va tenir energia, entusiasme i fins i tot alegria en una nit que era un funeral. En caiguda lliure Un funeral perquè certifica, un cop més, que el Barça està en caiguda lliure per Europa des de fa set anys (la corona de Berlín-2015 és plena d’una pols cada vegada més antiga) sense que ningú trobi solució. Ni amb Messi a l’equip (víctima del vergonyant 2-8 de Lisboa) ni sense Messi. Dos anys sense Leo al Camp Nou, dos anys a l’Europa League. Dos anys al soterrani del continent, desterrats als inhòspits i desagradables dijous, que retraten la seva frustrant decadència. Frustrant perquè el Barça, més enllà dels errors arbitrals, no té cap coartada. En el segon nivell Fins a cinc gols va rebre a casa (tres de l’Inter i tres del Bayern) en els dos últims enfrontaments europeus. Frustrant, a més, perquè l’equip de Xavi es va autocondemnar per la seva inestabilitat emocional i immaduresa futbolística, que l’envia a les catacumbes d’Europa. Un lloc que coneix massa bé perquè s’ha acostumat a la misèria, per molt que s’hagin invertit 200 milions d’euros en els vuit últims mesos per portar 12 jugadors (no tots segueixen, és clar) i acabar al mateix calabós de sempre. El Camp Nou, savi en el seu etern jutge, va modular les seves sentències. Va xiular Busquets quan va xutar malament. El va tornar a xiular quan va ser substituït (potser van ser els seus últims minuts de Champions amb la samarreta blaugrana), tot i que després van aparèixer aplaudiments per mitigar el debat sobre Busi. Va aclamar Ansu Fati quan va aparèixer a la gespa, mentre Joan Laporta, el president, patia desesperat una altra sagnant nit europea, escortat pels capitostos del Bayern, que vivien ufans i orgullosos un altre còmode triomf bavarès. El drama per al Barça té diversos plans. És un drama esportiu perquè per molt que es vengués que el projecte era competitiu no ha sigut així. És un drama econòmic perquè deixa d’ingressar 20 milions d’euros. 20, com a mínim. El club, amb l’optimisme laportià, havia previst arribar fins als quarts de final. Però no va passar ni de la fase de grups. Palanques que no activen I hi ha un altre drama que no es veu ni es toca però és igual de dolorós, és el reputacional. No està entre els grans del continent, cosa que l’allunya de suculents contractes de patrocini al viure en la segona divisió. A l’estiu es va accelerar per arribar a l’elit activant totes les palanques possibles. Però a la tardor tot es va enfangar de tal manera que el Barça ha involucionat cap als durs anys de Van Gaal (1997-98 i 98-99), en què queia eliminat en la primera fase de la Champions. Anys de plom i misèria avançament d’un lustre també dramàtic (2000-2004) perquè no entrava ni tan sols una Copa del Rei al Museu de l’estadi. Ni un mocador es va veure al Camp Nou. Ni un gest de retret va llançar el públic, que fins i tot va aplaudir el canvi de Lewandowski, a qui Xavi va reservar, enarborant la bandera blanca de la rendició. El soci va abandonar l’esperit crític renegant, a més, de tot el que havia de ser. I es va anar deixant el Camp Nou mig buit. Un joc plomís, pla i, sobretot, insuls que va evidenciar que en aquesta nit hi havia dos equips i dos mons. Un, el Bayern, es va moure amb tal suficiència que va semblar estar passejant per Barcelona. És un equip de Champions, L’altre, el Barça, va actuar acomplexat, cohibit, nerviós, superat per l’escenari i deixant detalls constants de la seva immaduresa. És, com diria Mourinho, «un tauró fracassat» que es dirigeix desarmat cap al desterrament de l’Europa League. I, al final, com a retrat del desastre que és el Barça. Un equip inert, amb una afició viva i un entrenador (Xavi) que només va guanyar un partit de Champions.

El més llegit