L’«estel·lar» Dembélé de Xavi

Cinc anys, un mes i 28 dies després va emergir l’«estel·lar» Dembélé, com així ho va qualificar després Xavi, al Camp Nou, capaç de posar dempeus gairebé 85.000 aficionats amb un futbol tan elèctric com intel·ligent, entenent en cada moment el que reclamava el partit per acabar maltractant l’Athletic de Valverde. I escoltant, per fi, el tècnic, que ha compromès la seva paraula i fins i tot el seu futur amb una obstinació gairebé fanàtica amb el davanter francès. Ningú pot descodificar Ousmane Dembélé. De vegades, ni tan sols ell mateix. Però ja té una gran nit per exhibir i recordar. Va ser la nit en què va dinamitar l’Athletic amb un gol, i de cap ¡qui ho havia de dir!, adornat amb tres exquisides i generoses assistències. El 2-0 de Sergi Roberto neix d’ell. El 3-0 de Lewandowski, també. I amb més mèrit encara, perquè la seva passada va trencar la ja desarmada defensa basca amb astúcia i saviesa, mateix i astut procés que va fer per deixar sol Ferran Torres davant Unai en el pròleg del 4-0. Quan Dembélé va escollir bé El francès va escollir bé. Tan bé que el Camp Nou es va entregar a la seva endimoniada carrera que convertia en estàtua de sal Yuri, el superat i sorprès lateral esquerrà de l’Athletic. Va escollir bé perquè no va ser el primer, únic i últim recurs d’un Barça eixelebrat i desorientat com el que va caure a Milà contra l’Inter. Va escollir bé perquè el Barça dels migcampistes, que amb prou feines va durar mitja hora per la trompada rebuda per Gavi, va moure tan ràpidament la pilota de banda a banda que fins i to Valverde va haver d’assumir, un cop acabat el partit i encaixada la golejada, que el plantejament de Xavi (va situar Frenkie de Jong en paral·lel al costat de Busquets, va donar la disfressa de fals extrem esquerre a Pedri i va projectar la bala Balde per aquest mateix carril) li havia passat per sobre. Era un Barça que jugava fluid i harmònic per deixar Dembélé en avantatge. No era un Barça que només vivia de Dembélé, amb la consegüent irresponsabilitat tàctica que això implica. Xavi li va netejar el camí acumulant talent al mig del camp, el va protegir amb Sergi Roberto a la seva esquena i li va donar volada al costat de la línia de calç. El doble de gols que la temporada passada Dembélé no anava a buscar la pilota. La pilota li arribava de meravella. I ell, llavors, ho millorava encara més. Una cosa gairebé mai vista al Camp Nou. Per això l’admiració que va aixecar la seva nit, perquè va ser l’autor ideològic i real de l’aclaparador. No només pel seu gol (quart del curs, en porta el doble que en tota la temporada passada) ni per les seves tres assistències (en suma 7 mentre en va aconseguir 13 a l’anterior campanya), sinó perquè el Barça va trobar el tresor al seu territori: la banda dreta de l’atac. Per allà van néixer els quatre gols. Va córrer i va passar. Va galopar i amb el cap obert. De sobte, i després de més d’un lustre esperant-lo, va arribar aquest davanter que tant va apuntar al Dortmund, escollit precipitadament com el relleu de Neymar, una motxilla impossible per a qualsevol i més encara per a un jove de 20 anys. Mutació sorprenent Ni rastre al Camp Nou d’aquell extrem desesperadament tossut, capaç de fer fins a 24 centrades (només cinc de bones) al Giusseppe Meazza traslladant la seva frustració al Barça. Era el recurs llavors Dembélé. Un recurs que es va convertir en un problema. Ara, és una solució, perquè el Barça li simplifica prèviament la feina fins al punt que si aconseguís mantenir aquest nivell exhibit davant l’Athletic seria una estrella d’abast mundial. «L’Ousmane té això. Ell se la juga. És extrem, el volem obert a la banda perquè se la jugui. Hi ha dies que està més espès, i avui ha estat estel·lar. Avui ha estat estel·lar» Xavi, tècnic del Barça Entre l’un i l’altre han passat tot just 19 dies, prova de com de complex resulta desxifrar un futbolista indesxifrable, per molt que hagi madurat (es va casar, és pare d’una nena) camí del seu segon Mundial amb França. Ni tan sols Xavi, que s’ha entregat incondicionalment al davanter, pot colar-se en aquesta ment. «L’Ousmane té això. Ell se la juga. És extrem, el volem obert a la banda perquè se la jugui. Hi ha dies que està més espès, i avui ha estat estel·lar. Avui ha estat estel·lar», va admetre l’entrenador, indicant les causes que el van fer «insistir tant» que el jugador renovés, malgrat que des del mateix club s’obria, però sense èxit, la porta de sortida a Dembélé. «És la vida de l’extrem del Barça. És cara o creu. Se l’ha de jugar. A més, li agrada jugar-se-la. Però, és clar, quan te la jugues i et surt tres vegades creu és millor jugar fàcil. És el que li dic sempre. ‘Juga fàcil, no perdis, has de ser més responsable amb la pilota o ¡atura’t!’» Xavi, tècnic del Barça «És la vida de l’extrem del Barça. És cara o creu. Se l’ha de jugar. A més, li agrada jugar-se-la. Però, és clar, quan te la jugues i et surt tres vegades creu és millor jugar fàcil. És el que li dic sempre. ‘Juga fàcil, no perdis, has de ser més responsable amb la pilota o ¡atura’t!. ¡Atura’t perquè no t’acompanya ningú! », ha revelat Xavi descobrint els missatges que trasllada a Dembélé. «És tan ràpid que, de vegades, ataca ell sol, al costat del Robert, contra quatre o cinc defenses. És el que ha d’entendre i comprendre. L’estem ajudant perquè té un potencial per marcar aquesta diferència», va afegir Xavi, que segueix tenint un repte descomunal, perquè vol que «surtin més cares que creus».

El més llegit