La defensa del Barça: quan un mur es converteix en transparent

Fins i tot Jordi Cruyff, director esportiu del Barça, va guardar uns significatius segons de silenci quan li van traslladar la qüestió que turmenta l’equip. I després va voler guanyar temps amb la seva primera reflexió: «¡Bona pregunta!», va respondre l’executiu quan li van inquirir per què l’equip es mostra tan terriblement sòlid a la Lliga (un punt encaixat en vuit jornades i Ter Stegen encadena ja 624 minuts imbatut) com tan terriblement transparent a la Champions (set gols rebuts i Ter Stegen en va encaixar tres en només 39 minuts amb l’Inter). Bona pregunta, que diria Jordi Cruyff. I poques respostes. Ni d’ell. Ni d’Eric Garcia. «No, no hi trobo explicació», va assegurar el central, incapaç de donar arguments raonables que sostinguin aquesta mutació. Hi ha dos Barces. I no només en l’estructura defensiva perquè va molt més enllà de noms. Fins i tot del substancial canvi viscut abans de l’aturada de seleccions, frontera del bé i del mal blaugrana. Després de l’aturada, l’equip, ja desproveït de Koundé i Araujo, es va tornar embogidament i descontroladament fràgil. «Encaixar tres gols sol ser mal senyal perquè és molt difícil guanyar si n’encaixes tres», va recalcar Jordi Cruyff. Sempre encaixa a Europa A la Lliga s’aprecia un Barça amb uns números defensius inabastables per a qualsevol gran club europeu. Només un gol encaixat porta l’equip de Xavi. L’Arsenal d’Arteta, que mana a la Premier, ha rebut 10 gols i el City de Guardiola, nou. L’Union Berlín, líder de la Bundesliga, n’ha patit sis, mentre Nàpols domina la Serie A italiana cedint set gols, tot i que el millor equip en el pla defensiu és l’Atalanta, amb només cinc gols. A França, el París SG també n’ha encaixat cinc. Però aquesta ferocitat que exhibeix el Barça en el torneig domèstic es transforma en docilitat quan viatja per Europa, on no ha aconseguit acabar cap partit amb la porteria a zero. Ni tan sols contra el Viktoria Pilsen (un gol li va marcar), tampoc amb el Bayern (gols de Lucas Hernández, a la sortida d’un córner, i Sané), tenint llavors al camp Koundé i Araujo, poc abans de lesionar-se. Ni tan sols va segellar la seva porteria amb un Inter al Giusseppe Meazza que no tenia Lukaku, però Çalhanoglu va castigar la seva indolent defensa del xut exterior. Gens comparable, però, amb la triple ferida interista del Camp Nou: Barella (m. 50), Lautaro (m. 63) i Gosens (m. 89). Triple i demolidora ferida que no va trobar resposta tàctica col·lectiva per part de Xavi ni tampoc de caràcter individual. «Són errors puntuals», es va limitar a dir el tècnic, i va assumir que el procés d’equiparar-se als grans equips d’Europa serà «més lent del que pensàvem. Torna Koundé El problema ara és que aquesta feblesa europea no acabi contagiant l’esperit de la Lliga. I menys encara en un clàssic on Xavi recupera, almenys, Jules Koundé, un pilar de la seva estructura defensiva. «Potser a la Lliga hi ha un error i no es paga tan car i a la Champions no perdonen», va admetre el tècnic, que podrà comptar en el Bernabéu amb un defensa que val per dos. Tan bàsic resulta el francès com a central perquè dota d’estabilitat i una exquisida sortida de la pilota des de darrere com de lateral dret, on la seva velocitat podria ser fonamental en cas que el tècnic li confereixi la missió de ser demà l’anti Vinicius. Aquest rol pertanyia gairebé en exclusivitat a Araujo. Però no tindrà l’explosiu defensa uruguaià, que es va trencar en un amistós amb l’Uruguai. I va deixar Xavi sense la seva solució preferida per engabiar l’habilidós i ràpid davanter brasiler del Madrid. Vinicius és el principal focus de perill juntament amb Benzema, tot i que no es trobi el capità blanc en un gran moment, i l’amenaça del tir exterior de Valverde. Per això, el retorn de Koundé suposa una injecció d’energia per a una defensa submergida en una estranya i inexplicable metamorfosi. Passa de ser un mur impenetrable a ser transparent i invisible.

El més llegit