La història no canvia: el Barcelona torna a caure a Munic

Un millorat Barça va patir el mateix càstig que les pitjors versions del Barça. Va perdre de nou davant el Bayern, i a Munic, on mai ha guanyat en la vida, mostrant-se impotent per aixecar el pes de la història i suportar la força física del seu acomplexant rival. Necessitava el Barça un partit rodó i li va sortir només ovalat: va malgastar diverses oportunitats per avançar-se al marcador i una fallada de marcatge va precipitar l’ocàs. Lucas Hernández va rematar de cap sol un córner, a l’àrea petita, el dia que més centímetres hi havia a l’equip, i sense temps per assimilar el disgust ni enteresa suficient per no perdre l’oremus, Sané es colava també sol davant els nassos de Ter Stegen per col·locar una diferència massa àmplia per a un Barça que tornava reconstruït. Les bones sensacions que tenia Xavi es van quedar en això, en sensacions, que no es van traslladar al marcador, el jutge definitiu. Potser la millora operada serveixi per guanyar el Bayern al Camp Nou i enderrocar-lo del liderat al que s’ha aixecat batent els seus dos pitjors enemics amb el mateix resultats. Si venç els dos partits al Viktoria, ja estarà a vuitens. No només va superar els pitjors enemics, sinó que va sortir indemne de la tornada de Robert Lewandowski. Només és possible una explicació, i sobrenatural, als errors del gairebé infal·lible Lewandowski, i és que se sentís estrany rematant davant el seu exequip dels últims vuit anys. Pedri, que no coneixia ningú, va rematar al pal en l’última oportunitat per impedir que el destí del Barça davant el Bayern segueixi cantat. Es va resistir Xavi a la temptació de canviar de sistema, malgrat que les circumstàncies (i les experiències prèvies) convidarien un entrenador a tapar-se més en defensa. No ho va fer, i va mantenir el 4-3-3 habitual. El Bayern va voler sorprendre removent el front d’atac amb el trasllat de Mané a la banda esquerra i situant Müller com a home més avançat. Més tard el va copiar Xavi canviant de banda els interiors i els extrems i canviant Koundé i Araujo al lateral i al centre, per tornar-los a la posició natural. Centímetres que no serveixen de res Entre les novetats que va poder presentar en un onze en el qual només es mantenien cinc supervivents de l’any passat (Ter Stegen, Araujo, Gavi, Busquets i Dembélé), va elegir Christensen i Marcos Alonso. Dos futbolistes de centímetres per defensar el joc aeri i amb experiència per manejar duels d’alt nivell. Centímetres que no van servir de res amb l’aparició de Lucas Hernández. És en la defensa on més canvia el Barça, potser perquè el nivell entre els seus components és més semblant; al davant, la combinació de centrecampistes i davanters s’ha repetit en quatre dels sis partits. Va semblar justificat. Amb l’excepció de Dembélé, el més irregular de tots, els altres no tenen qui els discuteixi el lloc, de moment. Per més que Raphinha perdés diversos duels amb Davies, que Lewandowski fallés dues clares ocasions que s’entendrien a Braithwaite, dit amb tot el respecte, i que a Pedri se’l troba a faltar en ocasions perquè les seves brillants accions queden encara més ressaltades per les seves desaparicions. Interiors de nivell Pedri és un jugador fonamental per la seva capacitat creativa i la calma que exhibeix sota pressió, com era el cas ahir a la nit amb les feres aparicions de Kimmich o de Sabitzer cada vegada que rebien la pilota. Es va escapolir cada vegada gràcies a la seva visió perifèrica, fugint al mateix temps de la previsible morrada. Amb la paciència d’un orfebre va arribar fins al capdamunt de Neuer i va xutar al pal. Fonamental s’ha fet Gavi, que allà segueix 10 mesos després, aguantant a l’equip i aguantant l’equip, amb aquesta valentia per acudir al xoc i aquesta constància en oferir-se al company quan no té la pilota, fins i tot sabent que potser el desmarcatge sigui inútil. Va defensar la porteria pròpia amb el mateix afany que va aparèixer a la de Neuer, el millor jugador del Bayern. El desgast i el 2-0 el van retirar del camp quan es necessitava una urgent reacció a la caiguda general. Neuer per a molt més Va parar Neuer molt més que Ter Stegen per evitar que es mogués el marcador abans per als forasters. Va ficar el peu, la mà, el cos, i el Bayern es va retirar al descans alleujat, també per un penal no xiulat de Davies a Dembélé, amb el zero a la porteria. El no-res era per una vegada un tresor extraordinari. Espantat havia acabat el campió alemany, que es va sentir insegur per primera vegada en anys davant el Barça. Fins que va assestar dos cops que van denunciar la fragilitat anímica blaugrana i l’equip, impactat, es va encongir, entre el pes del marcador i el de la història. Mai va callar l’estadi ni en els pitjors moments, ple a vessar, que de tant en tant es posa tot l’aforament dret quan un dels fons canta perquè s’aixequi tot aquell que és del Bayern. Els 1.600 culers concentrats en un córner van ser silenciats. Els 600 fans polonesos de Lewandowski es van quedar emmandrits cada vegada que l’ídol desaprofitava una ocasió el dia més inoportú.

El més llegit