Rivaldo, o quan ‘Patapalo’ va costar 4.000 milions de pessetes

Va arribar a Barcelona sense botes, fet que va obligar un amic a presentar-se un quart d’hora abans del seu debut en el Gamper contra el Sampdoria amb aquest calçat (dissabte, 16 d’agost de 1997). Sense botes i sense dormir. Es va passar dues nits senceres sense agafar el son. Just després que rebés una trucada des de Barcelona quan estava participant amb el Deportivo en el tradicional trofeu Teresa Herrera. Rivaldo va penjar el telèfon (dijous 14 d’agost) i es va reunir a l’habitació de l’hotel de la Corunya. Era l’agost de 1997, l’any 1 al Camp Nou sense el marcià Ronaldo: «El Barça et vol, tens tres o quatre hores per dir-me si vens o no. Pagaran la teva clàusula de 4.000 milions de pessetes» (uns 24 milions d’euros). El termini per tancar fitxatges es llançava al damunt i no hi havia més temps per demorar una resposta. Era a l’habitació amb Mauro Silva, el primer que li va veure la cara de sorpresa tot just separar-se de l’auricular del telèfon. Immediatament, va trucar a Rose, la seva dona, per informar-la de la situació i, després, com va revelar al periodista David Espinar en les seves memòries ‘Rivaldo, la victoria sobre el destino’, va comunicar a Josep Maria Minguella, l’agent que va utilitzar el Barça en l’operació, les seves exigències. Eren altes tenint en compte, a més, la fortuna que invertia el club blaugrana per treure’l del Deportivo. Però el jugador, mentre xerrava amb Mauro Silva, no tenia cap dubte. O em donen això o no me’n vaig. Minguella va parlar amb Núñez i 40 minuts més tard va marcar, una altra vegada, el número de l’habitació de Rivaldo. Promeses incomplertes «El Barça accepta, ara pujarà a la teva habitació l’intermediari brasiler que et va trucar per primera vegada i et portarà un document perquè el firmis i sigui enviat immediatament per fax», li va dir al futbolista sense saber que aquest document exercia de contracte real, tot i que després, ja al Camp Nou, «va ser una mica enganyós perquè s’havien canviat moltes de les coses que jo havia demanat, rebaixant algunes quantitats». Va sortir furtivament de Galícia. Anava a agafar un avió a la Corunya, però va optar per fer-ho de matinada des de Santiago, i a l’aterrar al Camp Nou res era com li havien promès. I, a més, no podia tornar a la seva casa gallega. Es va quedar al Barça, convençut que la paraula de Núñez que li milloraria el contracte (o l’adequaria al firmat en aquella habitació d’hotel), es compliria. Primer Anderson; després, Rivaldo Però mai va ser així, germen del que va passar després amb un brasiler introvertit, amo d’una esquerra exquisida, capaç de deixar gols inoblidables, a més d’un rendiment superb en l’elit. Va venir al Barça perquè Ronaldo, que no volia anar-se’n, va ser empès a marxar, a l’entrar en conflicte els seus agents (Martins i Pitta) amb Núñez. Al comprovar també el club que l’aposta pel ‘Pistoler’ Sonny Andersson era poc fiable. I això que el Barça va invertir 3.000 milions de pessetes (18 milions d’euros actuals) i li va col·locar una clàusula de 15.000 milions de pessetes (90 milions d’euros). Era l’inici de la primera era Van Gaal. N’hi va haver prou amb un ajustat 3-2 a l’Skonto de Riga, un anònim equip de Letònia, en l’anada de la ronda prèvia de la Champions al Camp Nou perquè Núñez, l’any 1 sense Ronaldo («els hauria sortit més barat renovar-me», va dir el llavors jugador de l’Inter després), deixés anar una fortuna per despertar Rivaldo i portar-lo a Barcelona. Infància complexa Aquí va arribar un brasiler diferent. Nascut a Recife –tot i que amb sis anys se’n va anar Beberibe–, en un barri anomenat Jardim Paulista. De l’estat de Pernambuco. Del Nord-est. Un nen que va tenir cada dia que vivia una dura prova de supervivència. Amb prou feines hi ha fotos de la seva infància. Era el mitjà de cinc germans, castigats tots per la mort de Romildo, el seu pare. «Era pobre, però feliç», va confessar al seu llibre autobiogràfic, revelant els problemes de nutrició que va viure en aquells primers anys. No hi havia diners per comprar res. Ni tan sols menjar. Amb 11 anys, i després de quatre hores d’escola, venia pastissets i petits entrepans a la porta d’una altra escola diferent de la seva. I quan arribava l’època de Carnaval, Rivaldo i els seus germans omplien una nevera portàtil de begudes. La venda ambulant com a mode de sobreviure sempre perseguint una modesta pilota de plàstic que li va obrir la porta del món ‘Patapalo’, desenganyat com estava perquè alguns entrenadors no van saber apreciar l’enorme talent que atresorava aquest cos escanyolit, que tenia una esquerra de somni. La mort de Romildo, el seu pare Marlucia, la seva mare, el va convèncer, tot just dues setmanes més tard de la mort del seu pare, atropellat per l’autobús de la línia 033 de la companyia Veracruz en un carrer de Recife, que anés a fer una prova. Rivaldo es va assabentar de la mort de Romildo gairebé 24 hores més tard i per la ràdio, presa com estava tota la família de l’angoixa. Va jugar sempre per la memòria del seu progenitor fins a convertir-se en el millor jugador del món, besant la Pilota d’Or (1999), obtenint el FIFA World Player (1999) i integrant la ‘triple R’ (Ronaldo, Ronaldinho i Rivaldo) que va cosir al pit del Brasil l’estrella de campiona del món (2002). L’última estrella aconseguida gràcies a ‘Patapalo’, aquest brasiler que fugia de la dictadura de la llibreta de Van Gaal convençut que el talent mai pot ser presoner de la tàctica. El mateix ‘Patapalo’ que va volar al Camp Nou per firmar la més bonica xilena mai vista en aquest estadi. No va donar cap títol, però sí una felicitat màxima. El ‘Patapalo’ que va tornar fa una dècada en silenci a la ciutat on va arribar al cim per seure a les escales del Monestir de Pedralbes i xerrar amb EL PERIÓDICO. «Tinc un Mundial i he sigut el millor jugador del món, però el meu millor trofeu ha sigut conèixer Déu», va confessar orgullós del fill de Romildo i Marlucia.

El més llegit