Luís Figo, la ferida oberta del barcelonisme

No hi ha cap traspàs en tota la història del Barça més dolorós que el de Luís Figo al Madrid. Florentino Pérez va arribar a la presidència gràcies a un torpede que va enviar l’etern rival al fons abissal fins que Ronaldinho i Joan Laporta van començar a fer rodar el cercle virtuós. Figo era el motor i el capità del Barça l’any 2000. Havia arribat de retruc al club, després d’haver firmat alhora pel Parma i la Juventus. Aquesta duplicitat contractual, que li hi hauria pogut costar una sanció de dos anys, li va obrir les portes del Camp Nou el 1995 i va ser un avís del que arribaria cinc anys després. Fitxat per a l’última temporada de Johan Cruyff, havia sigut el far del Barça ‘postcruyffista’, guiant la conquesta de dues Lligues, dues Copes, una Recopa i una Supercopa d’Espanya i una altra d’Europa. «Blancs, ploraners, feliciteu els campions», corejava el 1998 des del balcó de la Generalitat després del doblet de Lliga i Copa. Ningú es podia imaginar que el qui ploraria dos anys després i vestiria de blanc seria el portuguès. El seu nom va ser el més repetit a les campanyes del Barça i del Madrid l’estiu del 2000. Florentino li va donar 500 milions de pessetes (3 milions d’euros) per tenir la bandera electoral amb què poder desbancar Lorenzo Sanz, que el maig d’aquell any va guanyar la vuitena Copa d’Europa del Madrid. La jugada semblava que era rodona per a l’extrem lusità, ja que cobrava sense fer res i només havia d’agafar el pont aeri en cas de victòria d’un candidat que gairebé ningú feia guanyador. Per això, mentre el davanter esperava que el pròxim president culer li augmentés el sou, va firmar encantat, sense prestar gaire atenció a la penalització per incomplir l’acord: 5.000 milions de pessetes (30 milions d’euros), la meitat de la seva clàusula de rescissió. La intervenció de Sandro Rosell Sandro Rosell, que com explica al llibre ‘Benvingut al món real’ va facilitar des de Nike la marxa de Figo a Madrid, li va recomanar que fes una entrevista al diari ‘Sport’ negant-ho tot. «No estic boig per firmar per a Florentino ni he cobrat 500 milions per endavant», sentenciava. «L’afició pot estar tranquil·la: el dia 24 seré al Camp Nou». Aquestes afirmacions es va demostrar que eren falses quan Florentino, contra pronòstic, va guanyar els comicis madridistes el 17 de juliol. Pérez havia assegurat que si guanyava i Figo no venia al Bernabéu, pagaria les quotes de tots els socis del Madrid (amb els 5.000 milions que li donava Figo per rescindir el contracte). La trucada a Gaspart La setmana següent hi havia cita amb les urnes al Camp Nou. «Figo no es mourà del Barça, Figo es mourà del Barça per sobre del meu cadàver», havia promès en campanya Joan Gaspart, el delfí de Josep Lluís Núñez, que el 23 de juliol va guanyar les eleccions culers. A les dotze de la nit electoral Figo el va trucar des de Lisboa. «Em va dir: ‘Tinc dos bitllets, un per anar a Barcelona i un per anar a Madrid. Jo vull anar a Barcelona, però per a això vull la garantia que, si perdo el que ha firmat el meu representant, me’ls pagaràs tu’». Gaspart li va respondre que estigués tranquil, que, en cas que perdés aquest litigi, el club blaugrana pagaria. Figo li va demanar llavors un aval bancari per ser l’endemà a Barcelona, però Gaspart li va dir que no era possible a aquelles hores. «Doncs si no és un aval, me’n vaig a Madrid». I a reveure: se’n va anar a Madrid», rememorava a Movistar l’expresident. Al penjar va començar a pensar què passaria si Figo perdia el litigi. «Si perdo i pago l’abonament dels socis del Madrid d’un any no em treuen mocadors, és que me’n vaig a Mart de la puntada de peu que em claven els socis del Barça. Em vaig acollonir». Al matí següent, Figo era presentat al Bernabéu per Florentino, juntament amb Alfredo Di Stéfano, una altra vena oberta del barcelonisme. «Espero ser tan feliç com els anys que he passat a Barcelona», va comentar el nou madridista. El Madrid va pagar els 10.000 milions de pessetes de la seva clásula de rescissió (60 milions d’euros), que el Barça va dilapidar amb els fitxatges dels ‘gunners’ Overmars (4.500) i Petit (2.600) i del bètic Alfonso (2.500), tres fracassos amb majúscules. El cap de porc La seva tornada al Camp Nou va ser molt pitjor del que es podia esperar. «El pitjor em tocarà a mi, que sembla que estigui a la pell d’un assassí», va dir a la roda de premsa prèvia, en què va fintar dues vegades la pregunta de si era madridista. «Soc portuguès». «Figo, ploraner, ja ets un puto blanc», es llegia en una de les pancartes a l’estadi del Barça, que va viure un ambient d’hostilitat inaudit fins i tot en un clàssic. El 21 d’octubre del 2000, 89 dies després que s’enfundés la samarreta madridista, va ser esbroncat des que va trepitjar la gespa, que es va omplir d’objectes de tota mena, des de bitllets amb la seva cara i la paraula ‘pesseter’ fins a ampolles de plàstic. Això es va repetir dos anys més tard, quan cada vegada que picava un córner li queia de tot, inclosos una ampolla de vidre de JB i un cap de porc, símbols d’una ferida que no havia tancat i que, dues dècades després, continua encara oberta en el barcelonisme.

Luís Figo, la ferida oberta del barcelonisme

El capità blaugrana va firmar amb Florentino pensant que no guanyaria les eleccions

La marxa al Madrid va ser un cop que va enfonsar l’equip, el club i l’afició

El més llegit