Hristo Stoichkov: Una targeta vermella i un Audi vermell

Al Barça li faltava alguna cosa, perquè aquell equip formal que va guanyar una Recopa i una Copa pogués ser un real aspirant a la Lliga, que era el que s’esperava d’un entrenador com Johan Cruyff i la nova filosofia que estava imposant. Aquestes carències les va reparar un davanter malcarat i descarat, descurat, procedent d’un país sense tradició. «És un angelet comparat amb cada cosa que hi ha per aquí...», va dir Josep Lluís Núñez en la presentació de Hristo Stoichkov, l’elegit per Cruyff perquè fos el tercer estranger de l’equip. Bulgària no era Hongria ni Txecoslovàquia ni Iugoslàvia, que així s’anomenaven llavors les velles potències que seguien la política comunista de la Unió Soviètica. La simbòlica caiguda del mur de Berlín el 1989 va certificar l’ensorrament d’aquells règims totalitaris i va obrir una esquerda per a la seva expansió. També futbolística. Algú va intuir o va saber d’aquells canvis imminents abans que ningú. Josep Maria Minguella va viatjar a Sofia acompanyat d’un traductor búlgar que vivia a Sabadell, Julien Victor, es va instal·lar a l’hotel Sheraton i es va dedicar a mirar partits per seleccionar els futbolistes més granats del país: Stoichkov, Penev, Ivanov, Kostadinov, Sirakov, Mihtarski... Primer surt Penev A través de la seva empresa, International Footbal Managent, els va firmar futurs i hipotètics contractes garantint-los determinades quantitats anuals quan sortissin a l’estranger. Minguella havia triat Stoichkov per al Barça. «Tenia tot el que li faltava a aquell equip», afirma. Havia informat Cruyff, per descomptat, i aquest havia enviat el seu ajudant Tony Bruins Slot a veure’l en algun partit internacional. La fitxa Però a Stoichkov no el van deixar sortir de Bulgària a l’estiu del 1989, i el Barça tenia controlat Michael Laudrup, que va arribar per acompanyar Koeman i Aloisio. El primer a sortir va ser Luboslav Penev, company en la davantera del CSKA. «Li van donar el permís perquè el seu tiet era l’entrenador del CSKA, el seleccionador de Bulgària i era un alt comandament de l’exèrcit», explica Minguella. El València va pagar un milió de dòlars per Penev. Al Barça n’hi van exigir quatre un any després per Stoichkov, que ja era el vaixell insígnia de l’equip i marcava gols cada vegada que s’enfrontava al Barça. Gols de Stoichkov L’atzar va voler que hi hagués a l’abril una eliminatòria de Recopa Sredets-Barça (el CSKA va canviar de nom temporalment per una baralla en una final de Copa amb el Levski), amb victòria blaugrana en l’anada (4-2, dos gols de Stoichkov) i en la tornada (1-2, amb gol de Stoichkov). Durant l’estiu, Minguella, organitzador també del trofeu Ciutat de Palma, va convidar-hi el CSKA, perquè es pogués veure el seu mostrari de futbolistes, que es va enfrontar al Barça. Va guanyar de nou l’equip de Cruyff (5-2, amb gol de Stoichkov) i al setembre, en l’homenatge a Migueli, hi va haver un amistós contra la selecció de Bulgària al Camp Nou: 3-1 amb gol de Stoichkov. I gol de Cruyff. Aquella nit Johan i Charly van jugar uns minuts malgrat ser els entrenadors i tenir 42 anys, ja que havien sigut companys de Migueli quan el ceutí va ingressar al club amb 18 anys. Visita secreta a Johan Cruyff va veure de prop a Palma qui era i com era Stoichkov. Abans del partit Minguella va conduir el futbolista d’incògnit des de l’hotel dels búlgars a l’habitació de Johan, on es van saludar. A la nit, al partit, Stoichkov va ser expulsat amb dues grogues seguides i al passar per davant de la banqueta, va cridar enrabiat que no havia sigut fora de joc. Juan Ansuategui Roca va ser el primer àrbitre espanyol que el va expulsar. El segon va ser Ildefonso Urízar Azpitarte en la cèlebre trepitjada el desembre del 1990. Stoichkov va tornar a casa amb una samarreta barcelonista i convençut de firmar després d’aquesta immersió culer. Minguella va mantenir la motivació del jugador fins que va poder iniciar les negociacions amb el CSKA, que era l’equip de l’Exèrcit rus, en plena inquietud política. El preu es va tancar després de llargues converses que els dirigents locals regaven i amanien amb vodka. L’Audi a l’aeroport Francesc Ventura, vicepresident del Barça, va firmar la transacció amb el club i el davanter el 3 de maig del 1989. «Vull un Audi vermell», va demanar Hristo. Era el seu primer caprici capitalista. Ventura li va oferir un Ford, firma en què treballava. «Vull un Audi vermell a l’aeroport», va insistir Stoichkov, tossut. Efectivament, el cotxe l’esperava a l’aeroport del Prat quan s’hi va presentar 11 dies després. No l’esperaven altres privilegis. Arribarien les primeres males estones, com la impossibilitat de comunicar-se amb els companys, que va conèixer a la gira al Japó, al cap de poc d’arribar, o la soledat i el desemparament que sentien la seva dona Mariana i la seva filla Mikaela a Barcelona sense conèixer ningú i sense diners. Stoichkov va marxar el 1995. Intuïa que Cruyff no el volia i va donar la seva paraula al Parma. Es va precipitar. També el volia l’Inter. Va cometre, com alguna vegada va reconèixer, un dels errors de la seva vida. Al cap de pocs mesos demanava a Núñez que el repatriés de tornada i a Cruyff no li importava reincorporar-lo durant aquella fallida campanya. Va tornar el 1996 però ja no hi havia Johan, acomiadat, i Hristo no va tornar a ser qui havia sigut.

El més llegit