«L’esport és una eina màgica per transformar la vida dels nens»

Deixin-me que els expliqui les quatre paraules clau del vocabulari de Marta Segú i Estruch (Barcelona, 15 de febrer de 1963), doctora en Medicina i directora general de la Fundació del Barça i així vostès ho entendran millor. Primera paraula: holístic. És la nova manera de treballar de la Fundació. ¿Què vol dir? «Indica que un sistema i les seves propietats s’analitzen com un tot, de manera global i integral». Segona parauleta: cocrear, és a dir, «creació conjunta o col·lectiva». I finalment la ja existent FutbolNET, el truc d’atraure els nens cap a l’educació, la salut, la nutrició i altres valors, a través del futbol i que, ara, sota la direcció de Segú i Estruch, s’ha transformat en SportNET. ¿Per què?, perquè a Segú la incomoda que, cada cop que arriben a un lloc, els seus pobladors creguin que, sota el lema de FutbolNET, l’única cosa que hi ha i/o es pretén és captar el nou Leo Messi de la comunitat i res més lluny de la realitat. De futbol es passa a Sport «perquè l’esport és una eina màgica per transformar la vida dels nens». L’esport i, potser, la música, afegeix la directora de la Fundació Barça. Perdoni, però ningú entendria ¿oi? que fos aquí i no li preguntés per què la cosina del president Joan Laporta és la nova directora general de la Fundació del Barça. Jo vaig treballar a la Fundació del Barça del 2006 al 2010. Llavors, Joan Laporta em va trucar perquè necessitava una persona de confiança, professional, per preparar l’acord amb UNICEF i, dins la junta directiva, no hi havia ningú que pogués decidir de quina forma es podia fer aquesta aliança i jo, doctora en medicina internacional, havia treballat en molts projectes d’aquest tipus i tenia, segons el president, els dos requisits que es necessitaven: persona de confiança i competent per al càrrec. Vaig negociar l’acord, el vam posar en marxa i puc dir, perquè ho vaig dir quan em van acomiadar, que van ser uns anys meravellosos. Vostè va ser acomiadada pel president Sandro Rosell. Vaig ser la segona persona acomiadada quan Sandro Rosell es va fer càrrec de la presidència del Barça. I, a partir de llavors, vaig treballar a la Fundació Probites, de la companyia Grifols. Hi he estat 10 anys, molt ben considerada, ben remunerada i fent una feina que m’encantava. Ara, Laporta em va oferir tornar al Barça i, la veritat, jo allà era feliç, la situació aquí no és còmoda, més aviat molt delicada, però em feia molta il·lusió, sobretot per ajudar el president a reflotar tot el que fa referencia al club i crec que he demostrat, al llarg de tots aquests anys, que tinc la capacitat professional per fer-ho. La meva relació familiar amb ell està totalment al marge de la meva feina, de la nostra feina. És evident que ell confia en mi i jo l’admiro com a persona i com a president i, sens dubte, si alguna cosa tinc clar és que no soc aquí per ser la cosina de Laporta sinó per ser una bona professional. «Nosaltres no busquem el nou Messi. Nosaltres volem transformar la vida de nens atraient-los als nostres programes a través de l’esport» Marta Segú i Estruch / Directora de la Fundació Barça ¿Vostè comparteix la idea expressada pel seu cosí que el Barça, ara, s’ha de gestionar com una empresa familiar? Jo crec que aquesta definició no s’ha entès bé. Portar el club com una empresa familiar, vol dir que tothom s’ha d’arremangar. Això no és una multinacional en què aquest o l’altre ja s’ocuparan d’això o allò. Aquí tothom ha de fer el que sigui necessari per reflotar el club. No té res a veure que aquí treballin o no familiars del president. Té a veure amb la predisposició de tothom que si s’està inundant la botiga, com s’està inundant, tots hem d’agafar galledes, pales i el que sigui per treure l’aigua i tirar endavant. M’han dit que pensa molt en els nens, en els joves. Hi ha massa gent al món que necessita la nostra ajuda, no la nostra, com a Fundació, la de tothom. Però el nens i els joves més. Són massa vulnerables. Quan parlo d’enfocament holístic, vull dir que per millorar la vida d’un nen o un jove vulnerable has d’intervenir en diferents aspectes de la seva vida. D’aquí la paraula holístic, perquè toques salut, educació, nutrició, lluita contra la pobresa, temes de gènere i l’esport és aquesta eina meravellosa, màgica, que ens ajuda a transformar la vida de nens i joves. I l’eina que abans s’anomenava FutbolNET ha passat a ser SportNET. Aquests anys s’han fet, des de la Fundació, coses molt ben fetes. Per exemple, FutbolNET, que és una metodologia creada per la Fundació, l’hem reconvertit, en efecte, en SportNET. ¿Per què?, perquè quan arribàvem als llocs, on fos, amb aquest nom, la població només entenia que anàvem a jugar a futbol, pitjor encara, que el nostre objectiu era buscar nous talents quan, en realitat, aquesta idea mai, mai, l’hem tingut al cap. La idea de la Fundació era i és atraure, a través de SportNET, els nens i joves cap a programes socials, educatius, de salut, nutrició, igualtat d’oportunitats i hàbits saludables, amb què tractem de canviar la seva vida. Els nens, els joves, són les primeres víctimes de tota mena de conflictes. Ara estem molt il·lusionats, tot i que és complicadíssim, però tots estem entossudits que ens sortirà bé, amb diversos programes que hem posat en marxa amb l’ACNUR en diferents punts conflictius. Som a Turquia, amb refugiats sirians, afganesos i iraquians; a Colòmbia, amb refugiats veneçolans; a Uganda, amb refugiats de la República Democràtica del Congo i Sudan del Sud i, a Malàisia, amb refugiats rohingyes. I en tots aquests punts només l’esport és capaç d’ajuntar nens i joves de famílies enfrontades, com passa al Líban amb els nens sirians, que, al final, acaben sent amics davant la sorpresa dels adults, que s’odien. «Allà on vagis has de deixar alguna cosa: educació, salut, aigua, latrines, hospital... alguna cosa que millori la vida dels seus habitants» Expliqui’m aquesta altra paraula seva màgica: cocrear. No és meva (somriure, al final, rialla). Tant amb l’UNICEF com amb l’ACNUR o Save The Children, volem, sí, cocrear, confeccionar projectes conjunts. No es tracta et dono diners, me n’oblido i, d’aquí un any, m’envies un informe. No. Es pot treballar així, no estic criticant, sisplau, aquesta manera de treballar, només apunto que nosaltres preferim una altra manera de participar. Cocrear és sentir-te part del projecte. Posem diners, ells són els que són al lloc perquè són els que fa temps que hi treballen i coneixen les necessitats de la població, però nosaltres creem el guió del que farem junts i enviem personal nostre per seguir el projecte i formar educadors de l’entitat que hem escollit com a sòcia perquè utilitzin l’esport com eina màgica per transformar la vida d’aquests nens i nenes. L’han de tornar boja oferint-li milers de projectes des de tots els racons del món, no ho sé, fins i tot del mateix club, els seus propis companys. Li diré una cosa i se l’ha de creure, bé, sé que se la creurà i també els seus lectors: mai, mai, ni en la meva anterior etapa al Barça ni ara, m’he sentit tan estimada, tan respectada i tan valorada, jo i la meva gent, com treballant en aquesta Fundació. Tenim llibertat plena i mai hem tingut ingerències ni des de la presidència, ni des de la junta, ni des dels patrons de la Fundació. Es fien cegament de nosaltres. No ha de ser fàcil escollir on centres la teva atenció. Gens fàcil. Moltes vegades pensem com millorar la vida d’aquestes poblacions. Moltes vegades no és ajudar 20.000 nens, sinó deixar alguna cosa que canviï la seva vida: un pou d’aigua, latrines, un petit dispensari... No sempre són diners. De vegades són qüestions tècniques. Per exemple, miri quina tonteria: no saben com aconseguir les ajudes externes o dels grans organismes, doncs tu els ajudes amb els teus tècnics. De debò, és difícil, però tot és posar-s’hi, tenir passió i il·lusió. Voler ajudar. Notar que et necessiten. ‘Joves Futur+’, el projecte per als que no tenen res

«L’esport és una eina màgica per transformar la vida dels nens»

Marta Segú i Estruch ja va ser a la Fundació del Barça del 2006 al 2010 i, ara torna perquè té la necessitat d’ajudar el club en un lloc en què se sap capacitada per fer una bona feina.

«Jo no soc aquí per ser la cosina del president, sinó per ser una bona professional. ¿Gestió familiar? Quan la botiga s’inunda, tots hem d’agafar galledes i pales i treure l’aigua. Això és una gestió familiar»

El més llegit