El nou i madur Bartra: «Deu centímetres et canvien la vida»

A ‘El Gran Gatsby’, F. Scott Fitzgerald va escriure que Tom Buchanan, exjugador de futbol americà al New Heaven, «aniria sempre més a la deriva, perseguint, amb una mica de nostàlgia, la dramàtica turbulència d’algun partit que ja no s’havia de repetir per a ell», com pensant en tantes promeses culers que acaben sense complir-se i sense assentar-se. «Què va, què va, jo sempre penso que el millor està per arribar», contesta Marc Bartra (Sant Jaume dels Domenys, 1991). Se li escapa un somriure en cada resposta. Diu que és feliç: «Em conec més que mai, em sento més madur que mai, sé el que vull més que mai, i en el camp estic disfrutant moltíssim». Fa 14 dies es va proclamar campió de Copa amb el Betis, després de derrotar el València en la tanda de penals. Aquest dissabte es retrobarà amb el Barça. «Ara, a part del bon joc, també competim», avisa. El defensa explica que «el que he vist aquests dies als carrers de Sevilla no ho havia vist mai». Busca les paraules. «No només per l’alegria de la gent, d’homes i dones, nens i nenes, avis i àvies, també pel sentiment. Se’m posa la pell de gallina només de reviure-ho, d’explicar-ho. Ha sigut una barbaritat, una cosa molt intensa, brutal, inexplicable». «El que he vist aquests dies als carrers de Sevilla no ho havia vist mai. No només per l’alegria de la gent, d’homes i dones, nens i nenes, avis i àvies, també pel sentiment. Se’m posa la pell de gallina només de reviure-ho, d’explicar-ho. Ha sigut una barbaritat, una cosa molt intensa, brutal, inexplicable» Bartra, jugador del Betis Emfatitza que sortir del Barça, «un acte de valentia», «és dur perquè estàs acostumat a guanyar el 80% dels partits, però quan les coses van bé les valores molt més. Pots guanyar títols amb clubs grans, però fer-ho amb un club que no està acostumat a això, i saber que fas història, és totalment únic». Després de la final, ballava entre el plor i el somriure. Parla d’una felicitat absoluta i rodona: «La sensació era d’alliberament. De dir ‘la feina ha tingut els seus fruits’. En la vida no sempre és així, eh. Pots treballar com qui més i de vegades no arriba el premi». El Betis «és un club que t’atrapa i t’enganxa», accentua, enamorat de Sevilla. «Sortir del Barça és un acte de valentia» Bartra, jugador del Betis Va arribar al Betis el gener de l’any 2018, després d’un any i mig a Dortmund i 14 al Barça. «Al Barça sempre li desitjo el millor perquè li tinc una gran estima. Des que jo me’n vaig anar han canviat moltes coses i ara s’està vivint una època que és difícil», reconeix, posant en relleu l’aparició de Xavi a la banqueta del Camp Nou. «Però des de l’arribada de Xavi, tot i que no han pogut guanyar-ho tot, està clar que hi ha una idea i que s’hi creu de veritat. Això és importantíssim, però un equip campió es forja a poc a poc, no d’avui per a demà», destaca Bartra. «Xavi va ser company durant molts anys i em va cuidar molt. És un boig del futbol», afirma el central. Ell va disputar 103 partits amb el Barça, del 2010 al 2016, i va alçar 14 títols. Al Betis ja en porta 143, i és una peça clau. I avui, sabent-se un privilegiat per poder dedicar-se «al que era el somni de petit i al que era el somni de moltíssima gent que per sort o per desgràcia no han pogut complir», desitja tornar a escoltar l’himne de la Champions League: el Betis és cinquè i a falta de quatre partits, contra Barça, València, Granada i Madrid, ambiciona la quarta plaça de l’Atlètic, a tres punts. Bartra també desitja el Mundial de finals d’any a Qatar. Pensar en el futur és temptador, però prioritza centrar-se en el present. Sobretot des de l’11 d’abril del 2017. L’autobús del Borussia va patir un atac de camí a un partit de quarts de final de la Champions contra el Mònaco. «Després de l’atac mai oblidaré la incertesa de pensar que si em quedava adormit potser no tornaria a obrir mai més els ulls» Bartra, jugador del Betis Fa un mes, coincidint amb el cinquè aniversari dels fets, va publicar una carta parlant de la metralla, el fum, els crits, l’olor de pólvora, el soroll de les bombes, l’hemorràgia, el dolor i la por: «Mai oblidaré la incertesa de pensar que si em quedava adormit potser no tornaria a obrir mai més els ulls». La ferida mental ha necessitat temps per cicatritzar. «Els primers mesos no podia parlar del tema. Només parlar ja suava. Tenia malsons. Però al final el temps ho cura tot», afegeix ara. I reflexiona en veu alta: «Per dur que sigui el que ha passat sempre pots treure alguna cosa positiva, tot i que al principi costi veure-ho. Com més coses dures et passen més fort et fas. Els moments durs te’ls pots provocar o, la majoria de vegades, poden venir-te sols sense merèixer-ho, però són els que et fan créixer. Sempre ho dic als nens: que quan vinguin moments complicats lluitin contra ells. Perquè com més difícil sigui tot, si ho superes, o tot i que no ho superis, més valoraràs els moments bons quan arribin». Amb tot, aquell 11 d’abril ha quedat com «una lliçó de vida que mantinc cada dia, per valorar molt més cada minut, cada segon. Quan tinc moments durs sé que el sol fet de ser aquí i tenir salut és per sentir-se privilegiat. I que totes les altres coses són relatives. Podem donar més o menys importància als problemes, però, normalment, són molt més petits del que sembla». «Deu centímetres et canvien la vida. ¿Per què no traslladar aquest 10 al temps? Si estàs vivint una cosa bonica, busca allargar-la 10 minuts més. Tenir èxit o no de vegades depèn d’aquests 10 centímetres, de marcar un penal o no, com a la final de la Copa, i la vida és igual: estar en un lloc o en un altre et fa seguir endavant o no, tenir salut, no tenir-la» Bartra, jugador del Betis Aquella nit, el seu canell va rebre l’impacte de la metralla. El seu cap era a només 10 centímetres. «Deu centímetres et canvien la vida. ¿Per què no traslladar aquest 10 al temps? Si estàs vivint una cosa bonica, busca allargar-la deu minuts més», diu. Sospira: «Tenir èxit o no de vegades depèn d’aquests 10 centímetres, de marcar un penal o no, com a la final de la Copa, i la vida és igual: estar en un lloc o en un altre et fa seguir endavant o no, tenir salut, no tenir-la, no estar», explica el defensa. «I això ho relaciono amb la importància de les petites coses: cada dia em dono més compte que les coses més senzilles i més normals són les que porten a la felicitat», afirma Bartra. «Som vulnerables, no sabem mai quan arribarà», afegeix. I admet que la mort, o l’ombra de la mort, és la millor invitació a la vida: «Si la vida té tant valor és perquè existeix la mort. I això és el que fa que la valorem tantíssim: que només n’hi hagi una. És el bé més important que tenim. Hem de disfrutar d’estar vius, per molt que la vida posi pedres».

El més llegit