Els secrets del pla que tenia Xavi per guanyar el Madrid

El Barça té un estil de joc que no canvia. Hi ha una base programàtica invariable, una ideologia innegociable sigui quin sigui el rival i el camp, i després hi ha matisos específics per a cada moment. La pressió avançada i la pressió immediata després de la pèrdua de la pilota en la faceta defensiva, així com la voluntat de tenir la possessió del cuir i jugar a la parcel·la del rival són instruccions que mai canvien. En realitat, són manaments del model del Barça. Preceptes heretats des de Johan Cruyff sobre els quals Xavi Hernández edifica la seva proposta. La que volia ensenyar al Bernabéu, retocada amb els matisos concrets i exclusius que requeria l’ocasió. Un ritme alt de joc En realitat, jugar a un ritme alt de joc és un manament, sobretot quan el rival surt amb actitud defensiva, col·locant-se en l’últim terç de camp per tancar tots els espais. El Barça es troba davant aquest panorama la majoria de les vegades. També el Madrid «camaleònic», com el va definir Xavi en la vigília del clàssic, es refugia en l’anomenat bloc baix per poder sortir al contraatac. També era necessari moure la pilota de banda a banda per desequilibrar-lo. Calia forçar el cansament dels seus jugadors. Modric i Kroos han superat els 30 anys, són dels més utilitzats per Ancelotti i manquen de la constància de passar-se la vida perseguint la pilota. El Barça va fer gairebé 695 passades (621 bé) per 471 (409) el Madrid. En el duel de la Supercopa la diferència va ser de 704 a 640. Xavi va incidir que hi hagués possessions llargues, utilitzant al màxim l’amplada del camp i minimitzar riscos en la fase de creació per no encoratjar una de les millors virtuts del rival. Al Madrid no li agrada córrer darrere de pilota. Al Madrid li agrada córrer cap endavant. Evitar el contraatac Sabia Xavi que havia de frenar el Madrid lluny de la zona de perill per evitar que Rodrygo i Vinícius, més Valverde, el més vertical del centre del camp, poguessin sortir a la carrera i forçar l’u contra u amb els defenses blaugrana. El tècnic blaugrana no desitjava un partit d’anada i tornada, tot i que el Barça ara pot afrontar aquest tipus de partits amb futbolistes com Aubameyang i Ferran. A la Supercopa va claudicar en la pròrroga amb una contra de quatre contra dos defenses. L’ordre donada al vestuari d’impedir com fos el contraatac blanc es va veure immediatament: Frenkie de Jong va enderrocar Kroos per impedir-li que activés els puntes (m. 26); Sergio Busquets va cometre una grollera falta (m. 30) amb amonestació per agafar del coll Militão quan progressava per la zona central, abans fins i tot d’arribar a la línia divisòria i Pedri va subjectar per la cintura Modric (m. 35) quan iniciava una altra contra. El croat va aconseguir connectar amb Vinícius i l’àrbitre va concedir la llei de l’avantatge. La jugada va continuar amb la simulació de Vinícius d’un penal davant Ter Stegen, l’atac immediat del Barça que va acabar en el córner que va cabotejar Araujo blindant el marcador (0-2). Els davanters van cometre tantes faltes com els centrecampistes i els defenses. Tres cada línia de l’onze títular. Trobar els espais interiors Moure la pilota amb sèries de passades acaba provocant que el rival es desordeni i els jugadors no acabin tancant amb promptitud els espais. Ni Modric ni Kroos estan dotats per al rigor defensiu. Genera també el cansament més gran del rival. El Barça, que va administrar les seves forces amb la pilota, com li complau, es presentava en pitjors condicions: es va enfrontar al Galatasaray dijous a Istanbul i va tornar divendres en un viatge de gairebé quatre hores. El Madrid havia jugat dilluns a Mallorca. Deuen haver sentit Xavi parlar de la utilització dels «quadrats», que són els espais figurats entre el central, el lateral i els centrecampistes més pròxims de cada banda. És el lloc que han, o haurien, d’ocupar, o al qual haurien d’arribar els interiors del Barça per rebre la pilota, Frenkie de Jong i Pedri. La van rebre amb una facilitat insòlita, sobretot Frenkie. Pedri va estar més vigilat per Valverde. Allà sí que Ancelotti va sorprendre Xavi. El tècnic italià va llançar Modric a saltar sobre Eric i Kroos sobre Piqué, deixant descobert Busquets, i amb avantatge, perquè combinés amb Frenkie i Pedri davant Casemiro i Valverde. Aquell 3 contra 2 forçava la sortida d’un central i, al seu torn, es generava un altre espai avantatjós per a un davanter blaugrana. Hi va haver 18 rematades del Barça, 10 a porta. El Madrid, amb quatre gols encaixats, en va sortir ben parat. Anul·lar Vinícius L’absència de Karim Benzema facilitava, d’entrada, el panorama per al Barça, mentre que el complicava per al Madrid. No només per ser el principal referent de l’equip i per ser el màxim golejador de la plantilla i de la Lliga, sinó perquè Ancelotti no confia en cap recanvi: ni Mariano ni Jovic ni Hazard ni Bale. Va apostar per Modric i va descompondre la seva pròpia estructura. Quedava Vinícius com a principal amenaça. Desactivar el brasiler significava privar el Madrid del jugador més desequilibrant. L’elecció era entre Dani Alves i Ronald Araujo, pros i contres que es van decantar clarament a favor de l’uruguaià. Alves aporta més fluïdesa en atac, participa més en la construcció per tenir més peu, i no s’incomoda en parcel·les allunyades de la seva millor posició. Araujo, en canvi, és més acurat en les vigilàncies defensives –era prioritari ser molt a prop de Vinícius perquè els seus companys connectessin amb ell per al contraatac–, és el futbolista amb més capacitat en la pugna física, té la millor ràtio de duels guanyats i posseeix el pic més alt de velocitat entre els defenses. El seu poder aeri era un plus afegit. Valuosíssim com es va veure amb el gol del 0-2. La valentia per bandera Xavi va ser conseqüent a Madrid. En la vigília va anunciar un Barça valent i amb personalitat per al clàssic i el mateix va repetir al grup abans del partit. «Som millors que ells i estem millor que ells», afirmava l’entrenador, avalat pel joc i els resultats, amb 11 partits invictes. Era crucial traslladar serenitat i confiança a jugadors que afrontaven la seva primera visita al Bernabéu com Araujo, Eric, Pedri, Nico, Gavi... Hi va haver consignes que van apuntalar el convenciment en la victòria. La pressió es va orientar per tapar Alaba i forçar que anés Militão a llançar en llarg, ja que el Madrid no tenia cap jugador per recollir la passada i començar a jugar. El dispositiu propi per trobar Frenkie i Pedri va funcionar de meravella perquè Dembélé i Ferran van mantenir oberts Carvajal i Nacho i la llibertat dels interiors va provocar les sortides d’Alaba i Militão fora de la seva zona. No hi ha més mostra de valentia que sortir al Bernabéu amb la idea de manar a partir de la possessió de la pilota. Deixar enrere el Madrid podia generar xiulets del públic als seus; també va provocar enuig i frustració, amb el 0-4 abans de l’hora de joc. Un resultat d’escàndol completat just després del descans. Ancelotti va tornar a equivocar-se amb la defensa de tres contra els tres davanters del Barça. Un dispositiu gens treballat, ja que Nacho i Alaba van estar absolutament oberts i per la zona central es van colar els blaugranes per assestar els cops definitius. Quan va tornar al quartet retardant Casemiro, desbordat per tot arreu, el mal ja s’havia consumat.

Els secrets del pla que tenia Xavi per guanyar el Madrid

L’entrenador estava tan convençut de mantenir les bases de l’estil blaugrana com tenia clars els matisos sobre els quals construiria la victòria

El més llegit