Les xifres de Spotify

No, no els descobriré avui la fórmula de la Coca-Cola en què s’acabarà convertint el contracte del FC Barcelona amb Spotify. Totes les fonts consultades apunten que la suma total serà entre 62,5 milions i 65 milions d’euros, tot i que alguns prefereixin parlar ja de 70 milions, com si guanyar la Champions League i la Lliga cada any sigui avui plausible. No se sabrà mai oficialment, ja que les dues parts s’han cenyit a una clàusula de confidencialitat que no em sembla malament. Per una concepció mal entesa de la propietat, el Barça ha despullat massa vegades massa contractes que només donaven pistes a la competència, que mai sol revelar oficialment quant cobra de cadascun. El difícil equilibri entre gestionar la multinacional futbolística que és el Barça amb l’assemblearisme de club social es plasmarà a l’assemblea de compromissaris del 3 d’abril. Allà es votarà un contracte del qual no es donaran a conèixer les xifres. I tampoc hi estan obligats, ja que els estatuts només exigeixen ratificar els acords de la junta directiva, no que s’expliquin fil per randa tots els detalls. Però –i aquí hi ha la contradicció– ¿per a què servirà aquesta votació, més enllà que alguns tinguin la sensació que sí que influeixen en la gestió? De res. De res serveix decidir una votació en funció de si agrada el logo plasmat o si hi ha miraments amb la seva procedència. El 2011 es va votar a favor d’estampar la marca de Qatar a la samarreta amb un 86% de sís. L’argument, com que imagino que es jugarà deu anys després, tornarà a ser l’econòmic. O Spotify i els més de 60 milions d’euros anuals, o el buit que complica la recuperació econòmica del club. Si els executius o els membres de la junta consideren que és la millor opció que hi havia sobre la taula, aquest és el criteri que ha de prevaler. Per algun motiu els socis van elegir la junta directiva de Joan Laporta i aquesta, al seu torn, va elegir el minvat comitè de direcció que ha torejat amb les negociacions. Ells són els que tenen el coneixement sobre la situació del mercat i de la realitat del que és acceptable o no ho és actualment. I això em porta a una reflexió final. Entenent que «cal vendre optimisme», una cosa que es repeteix molt als despatxos del Camp Nou, crec que la situació exigeix certa maduresa a uns i a d’altres. El contrari, tan sols pot portar a la frustració. Va passar amb la continuïtat de Messi, amb el valor del patrocini principal –sempre es va dir que hi havia ofertes superiors a la de Rakuten– i probablement passarà amb els 350 milions de Barça Studios i CVC. El forat de la Premier League Se sol parlar molt sobre com la Premier League ha desterrat la resta a l’hora de captar el millor talent. Pesa la tradició i l’atractiu dels seus estadis, però en termes de sostenibilitat econòmica no està tan clar que siguin la referència. Els sis clubs més poderosos de la Premier League (Manchester United, Liverpool, Manchester City, Chelsea, Arsenal i Tottenham Hotspur) van acumular pèrdues conjuntes de 721 milions de lliures (872 milions d’euros) en els dos primers anys de pandèmia. Malgrat la caiguda d’ingressos i els ajustos que automàticament han aplicat en altres països, aquest grup va augmentar la seva despesa en plantilla esportiva i amortitzacions per fitxatges. És un model que se sosté sobretot per amos amb molt múscul financer i visió a llarg termini. Dos casos criden l’atenció, i no perquè hagin sigut molt comentats. El Manchester City i el Chelsea són els dos únics que segueixen en negatiu, analitzant el període de 2012-2013 a 2020-2021, amb un forat en els seus comptes de 183,4 milions de lliures (218,3 milions d’euros) i 325,6 milions de lliures (387,5 milions d’euros), respectivament.

El més llegit