¿Què és el joc de posició?

El joc de posició és un terme que se sent a cada roda de premsa de Xavi Hernández. És, bàsicament, el nom que identifica una forma de jugar, un estil, una filosofia. La del Barça ara. Però és molt més complex que això. La pilota (segons on sigui i qui la tingui) és l’element que ho determina tot: la distribució, ocupació i moviment dels jugadors. Dit poèticament, és el viatge de l’equip amb la pilota pel camp fins a la porteria rival. Per tant, no és un sistema tàctic concret, tot i que la ubicació inicial dels futbolistes arrenca d’una zona determinada. El més comú és un esquema de 4-3-3. La voluntat de tenir la pilota per tenir la iniciativa del joc comporta implícitament un esperit ofensiu. Això significa que hi ha d’haver diversos jugadors per davant de la pilota. La posició dels jugadors a la gespa ve marcada, o així hauria de ser, per la posició de la pilota. Es tracta que, on hi hagi la pilota, l’equip tingui més efectius que el rival: per jugar-la amb avantatge quan es té la possessió i per recuperar-la immediatament quan es perd. L’anomenada superioritat numèrica, a què sol al·ludir l’entrenador del Barça, de jugadors propis que convé tenir a cada zona on es juga. L’objectiu de tots: marcar El moviment incessant de la pilota força el moviment constant i organitzat dels jugadors, que no poden estar a la mateixa altura i en el mateix pla, sinó en diferents posicions, perquè el company que té la pilota tingui opcions de passar-la. Així s’avança en el camp amb el propòsit, l’objectiu, igual de tots els equips: fer gols. Això no canvia. «No es juga a passar la pilota per passar-la; es passa amb una intenció», afirma Pep Guardiola, a qui s’acusa de ser un obsés de la possessió de la pilota. El joc de passar per passar que pejorativament s’anomena tiqui-taca. En realitat, la circulació de la pilota pretén moure la defensa contrària, el rival, mitjançant la pilota, per desequilibrar-lo i arribar amb avantatge a crear oportunitats de gol. «El més important d’un equip és tenir un model de joc, un conjunt de principis que li doni organització». És una frase de José Mourinho, que no és practicant ni devot del joc de posició. Un llegat de 30 anys Sí que ho és Xavi, en un llegat que va deixar Johan Cruyff en la seva època d’entrenador (1988-96) després d’haver-lo conegut com a futbolista en els seus orígens a Holanda, i que van perpetuar al Barça Louis van Gaal, Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique. Cada un amb les seves diferents aportacions i matisos. És el que ha conegut Xavi des de petit, el que domina i mira de tornar a l’equip blaugrana. El model de Mourinho és un altre. Pot ser un estil directe, de passada des de la defensa a la davantera sense elaboració ni cadena de passades. O pot ser un joc de contracop, defensiu, per atraure l’equip rival i sorprendre’l al contraatac. Tot depèn, per Xavi, per Mourinho, per qui sigui, de les virtuts dels jugadors de la plantilla. Amplitud i profunditat ¿Què caracteritza el joc de posició? Per exemple, avançar pel camp amb la pilota de passada en passada, el que implica que els jugadors estiguin situats en diferents altures i eixos. Davant l’oposició de 10 futbolistes contraris, és important que hi hagi jugadors que donin amplitud (se situïn a prop de les línies de banda, que era la missió de Dembélé i Abde contra el Sevilla) i profunditat (que allarguin el camp el màxim possible com ha fet Ferran Jutglà en les seves aparicions). D’aquesta forma, obliguen que els seus marcadors estiguin al seu costat i hi hagi més espai lliure a les zones centrals per avançar. Aquest és el motiu pel qual Xavi demana extrems oberts, que han de ser ràpids i hàbils: si els arriba la pilota, només han de superar un rival. La dificultat d’aquesta idea de joc, o una de les dificultats, és la complexitat del seu desenvolupament. L’èxit de la posada en pràctica sobre la gespa exigeix la preparació d’una sèrie de sinergies i encadenar accions de diversos jugadors en funció de les variables que es van donant i les que provoca el rival. «És estrany que hi hagi jugadors del Barça que no entenguin el joc de posició», va dir Xavi, que es va declarar «sorprès» perquè a algun dels seus deixebles els costi entendre els ressorts d’un estil tan arrelat. Conceptes, per exemple, com que mirin abans de rebre la pilota o l’ús del tercer home, que consisteix que un jugador la rep després que qui la tenia hagi utilitzat un company, normalment més allunyat per fer-l’hi arribar. Les quatre pes La perplexitat de Xavi se sustenta també en què ell sap que al Barça hi ha un tractat sobre el joc de posició. Un document de categoria científica elaborat per les aportacions de Paco Seirulo i Joan Vilà. Aquí, a tall d’exemple, està instituït que s’assenta sobre quatre pes: la possessió de la pilota per avançar pel camp i defensar-se, traient-li la iniciativa al rival; la pressió per recuperar al més aviat possible la pilota; la posició perquè els moviments facilitin línies de passada a l’esquena del rival i la percepció: la capacitat de veure el company, el rival, l’equip propi i l’adversari. I el sentit de saber quan fer les coses i quan no.

¿Què és el joc de posició?

Un viatge amb la pilota per conèixer a fons la filosofia futbolística del Barça que vol recuperar Xavi Hernández

El més llegit