Ferran Jutglà, un nen obsessionat per arribar a Primera. «Jo seré futbolista»

«Estic tremolant», va escriure Ferran Jutglà (1999) per WhatsApp al seu grup d’amics, just després d’estrenar-se amb el primer equip del Barça. «No puc ni escriure», en va respondre un. «Em tremolen fins i tot els cabells, xaval», va dir un altre, fascinat, com tot els barcelonistes, per la irrupció de l’atacant de Sant Julià de Vilatorta (Osona). Fa nou dies va debutar amb el primer equip, a Pamplona; fa set dies va debutar com a titular i golejador a la Maradona Cup, i fa tres dies va debutar com a titular i golejador en partit oficial, contra l’Elx, en el seu baptisme al Camp Nou. «Estem flipant tots. És brutal, com si estiguéssim somiant», admet Joel Arumí, un dels millors amics de Jutglà. Dissabte, a diferència de la resta de la colla, no va poder ser al Camp Nou, ni al sopar posterior, perquè tenia partit amb el filial de l’Atlètic de Madrid. En el descans va saber que Jutglà havia marcat i se li va dibuixar un gran somriure. «Ell sempre havia somiat amb aquest moment. Està vivint el seu somni, i ho està donant tot per continuar fent-ho. Quan el Barça va fitxar Xavi em deia: ‘jo només vull un entrenament amb el primer equip per demostrar qui soc’. Sempre ha tingut claríssim que volia ser futbolista: només li importava això», diu, abans de reviure tardes i tardes parlant del somni de ser futbolistes i imaginant-se en l’elit, mentre jugaven a la pista de Sant Julià. Tot estava relacionat amb la pilota i amb les ganes d’entrenar-se per poder ser millors: freqüentment Jutglà li demanava la bici de carretera del seu pare per anar pedalant a l’escola, a Vic, i els caps de setmana era habitual veure’ls xutant a la gespa de qualsevol camp de la comarca, en els descansos. Tot estava impulsat per l’ambició de Jutglà de fer realitat el seu somni i la seva al·lèrgia a perdre: «Ara ja ha après a canalitzar-ho i és un altre, però quan era petit no tolerava perdre. Si perdia no li podies dir res. Volia guanyar en tot. I sempre. I quan jugàvem en la Play igual. No perdonava ni un gol». «Ell sempre havia somiat amb aquest moment. Està vivint el seu somni, i ho està donant tot per continuar fent-ho. Quan el Barça va fitxar Xavi em deia: ‘jo només vull un entrenament amb el primer equip per demostrar qui soc’» Joel Arumí, jugador de l’Atlètic B i amic de Jutglà Més d’un excompany al Vic Riuprimer recorda que, malgrat que els partits ja estiguessin més que decidits, s’enfadava quan el canviaven, i Pep Vall, vocal de la junta, recorda un dia que Ferranet, com se’l coneixia i coneix a Osona, «un malparit en el bon sentit de la paraula», va dir: «Si juga aquest de porter perdrem. Ja faré jo de porter». Alimentada per un talent ingent, l’ambició de ser futbolista era tan gran, més que el seu petit cos, que moltes vegades el desbordava i el sotmetia. «Era extremament competitiu. Si no el deixaves xutar alguna falta s’emprenyava. Sempre havia de ser el millor», certifica Carles Arjona, el seu entrenador als alevins. Té gravada la imatge d’un nen, fill de pastisser, baixet i «rabassut» que sempre preguntava per Riqui Puig, en aquell moment rival i avui company, i que jugava amb una cresta engominada i pintada de verd o de vermell, amb la samarreta per fora, amb botes de colors i, sobretot, amb una potència que dinamitava defenses i rebentava porters i amb una entrega excepcional: «El meu pare sempre em deia ‘Marranet (amb referència a Ferranet, perquè era com un porc, com un senglar) pot arribar lluny si no s’espatlla’». En un partit contra el Barça, Arjona el va deixar a la banqueta per no haver entrenat bé: plorant, Jutglà va respondre cridant: «¡Ets un ‘capullo’!». En un entrenament li va dir: «Posa’t enmig del camp». Li vaig donar la pilota i li vaig dir: ‘ara juga tu sol contra tots’, i és clar, als cinc minuts perdia 7 o 8 a 0. Ho vaig fer perquè entengués que per bo que fos el món no girava al seu voltant. ‘Això és el que et passa al camp, Ferran. ¿Ho veus? Necessites els teus companys per fer gols i per guanyar. Si no, perds’». Un altre dia el va expulsar de l’entrenament, i se’n va anar cap a la dutxa dient: «M’és igual el que em diguis. Jo jugaré a Primera». «Ho deia sempre: ’jo arribaré a Primera’, destaca. Hi coincideix Èric Palomo, tècnic seu a infantils: «Jo seré futbolista», deia sempre». «Era extremament competitiu. Si no el deixaves xutar alguna falta s’emprenyava. Sempre havia de ser el millor» Carles Arjona, entrenador en alevins de Jutglà al Vic Riuprimer Després de brillar al Riuprimer, va fitxar per l’Espanyol (2010). Va ser allà tres anys: fins que, rebutjat, va tornar a casa, al Vic Riuprimer. «Escoltar ‘aquest ja no arribarà’ o ‘se li ha acabat’ fa molt mal, i més en el moment de fer el canvi de nen a home, però mai es va enfonsar. Va remuntar. I fins aquí. I arribarà fins on vulgui, perquè és molt fort mentalment i perquè mai ha tingut cap problema per arremangar-se i baixar al fang», remarca Arjona, feliç de veure que Jutglà ha sabut domar la seva ambició, convertint-la en un trampolí, i de veure que no oblida les arrels. Quan va fitxar per l’Unificació Bellvitge, de fet, va aprofitar que el curs en Divisió d’Honor acaba aviat per jugar sis partits amb el Sant Julià a tercera catalana. Després va passar al Sant Andreu, el València i l’Espanyol, per acabar arribant aquest estiu a Barça B i ara al Barca, guiat per una personalitat stakhanovista. I dissabte, després del primer gol, va dibuixar una casa amb les seves mans. «Representava els amics i la família», revela Arumí. I Arjona conclou: «És humil. Té els peus molt a terra i no canviarà: ha hagut de menjar molta merda per arribar fins aquí».

Ferran Jutglà, un nen obsessionat per arribar a Primera. «Jo seré futbolista»

El davanter de Sant Julià de Vilatorta va créixer amb una ferotge obsessió per jugar a Primera fins al punt de posar en un compromís els seus entrenadors en edat de formació pel seu caràcter temperamental

El més llegit