Va venir per jugar amb Messi i no es van creuar ni al vestidor del Barça. Va venir al Camp Nou, deixant a Manchester la samarreta de mite històric a l’armari del City per a l’eternitat. Fins i tot Guardiola i Txiki van agafar un avió des d’Anglaterra per retre-li l’homenatge que es mereix.
Va venir, ja amb 33 anys, per, com va confessar a aquest diari, «deixar empremta». Petita o gran, però el Kun Agüero, un davanter astut, habilidós, capaç de sobreviure a l’angosta Premier que ha devorat tota mena de jugadors, es trobava amb energia per demostrar que el seu futbol no envellia, malgrat tots els problemes físics que va patir.
El que no va imaginar mai després d’un tempestuós estiu (va ser el primer fitxatge de la segona era de Laporta, va perdre la final de la Champions amb el City de Guardiola, va guanyar després la Copa Amèrica amb l’Argentina a Maracanà amb Leo, el seu amic de l’ànima, convençut que es retrobarien a Barcelona) és que el cor li enviaria un missatge definitiu el 30 d’octubre passat.
Ja havia rebut advertències. Se li havia detectat una arrítmia cardíaca, però llavors la va poder superar. Al Camp Nou, no obstant, el dolor que va patir al pit, que va provocar un inacabable silenci ple d’angoixa i temor en els milers d’aficionats que van anar al partit contra l’Alabès, ja va anticipar el trist final.
El Barça va esgrimir que es necessitaven, almenys, 90 dies per verificar l’estat físic del golejador argentí. Ni dos mesos han passat per assumir –ell va ser el primer que ho va fer, malgrat que en aquell moment se li va desplomar tot– el consell del doctor Josep Brugada, un dels millors especialistes mundials.
No obstant, el Kun no sabia que quan abandonava el Camp Nou amb gest d’enorme preocupació estava abandonant el futbol. La seva mà dreta tocava el cor com si el volgués reanimar, encara aliè a què passaria unes setmanes després. No pot continuar jugant a futbol, en què sent gairebé un nen va debutar amb l’Independiente. Tenia 15 anys, un mes i tres dies.
Més de mitja vida com a professional. Ara ja no pot exercir el seu ofici de prestigiós caçagols, incompatible com resulta l’esport d’elit, portat a la seva màxima expressió, amb aquesta arrítmia cardíaca que va assaltar el seu cor.
I 46 dies després compareixia al Camp Nou per pronunciar les paraules que mai hauria volgut que sortissin de la seva ànima.
Aquest «9 d’àrea i murri», com es va definir en l’entrevista que va concedir a EL PERIÓDICO el 9 de setembre passat, havia trobat una escletxa per a l’esperança quan Laporta guanya les eleccions el 7 de març passat.
«Tres setmanes després m’arriba l’interès del Barça i al primer que li vaig dir va ser a Leo. «‘Ah, que bé’», em va contestar. Era quan estava parlant el meu representant amb el club i li estava explicant la situació econòmica en què estava el club. I el primer que li vaig dir al meu ‘repre’ va ser: ‘És igual, ¡que s’arregli com sigui! No m’importen els diners», va confessar el davanter.
Ho va arreglar tot de manera urgent perquè l’últim dia de maig ja era oficial el seu fitxatge, just abans d’anar-se’n a la Copa Amèrica, que va acabar guanyant (va tenir un paper secundari en l’‘albiceleste’ de Scaloni) al temple brasiler de Maracanà. I als brasilers. A partir d’aquí, tot va començar a anar malament per al Kun.
Ni tan sols la seva estreta relació amb Messi, teixida en el Mundial sub-20 d’Holanda (2005), va fer que tingués cap sospita que les coses no anaven bé. «Quan va passar això de Leo se’m va caure tot. ¡Va ser un xoc! ¡No m’ho podia creure! ¡No m’ho podia creure!», va reconèixer a aquest diari.
Ni ell. Ni Messi. Ni ningú. Després, una greu lesió muscular el dia abans que el llavors Barça de Koeman debutés en el Gamper com a pròleg de la pitjor desgràcia que encara havia d’arribar. «Soc un ‘pibe’ que intento ser sempre molt positiu», va recalcar. «Intento no estar trist perquè això m’afecta», va afegir després, convençut que podria deixar «l’empremta» promesa al Camp Nou.
Va debutar, va jugar cinc partits, només cinc (i només un de sencer, el de Vallecas contra el Rayo, la condemna de Koeman), va marcar un gol en el clàssic al Madrid. Un gol que no va valer per res. Ni tan sols el va celebrar. I quan es va imaginar formant part d’aquest nou paisatge blaugrana, respectuós com sempre va ser amb els vells i cada vegada més oblidats codis del futbol, va arribar el cop més inesperat.
Desig frustrat
«No vaig agafar el 10 de Leo per respecte a ell, és un codi d’amistat», va explicar per justificar la seva renúncia a tan pesada i simbòlica samarreta. Mentre trotava a prop de l’àrea de l’Alabès va rebre l’últim i, ara sí definitiu, missatge amb aquesta traïdora arrítmia. Volia jugar dos anys al màxim nivell, el Barça i Leo eren l’escenari ideal, per arribar al Mundial de Qatar 2022 en perfectes condicions.
Estava convençut que els gols (màxim realitzador de la història del City amb 260 gols, 184 a la Premier superant llegendes com Rooney, amb 183, i Henry, 175) continuarien caient amb la samarreta blaugrana. Per això va ser ell mateix qui al setembre va posar el titular a l’entrevista amb EL PERIÓDICO. «¿Un títol? Vull deixar la meva empremta aquí... I ho faré», va sentenciar. El cor va frustrar el desig del Kun.