De Berlín a Munic, les claus de la decadència europea del Barça

Només han passat quatre mesos. A l’agost, el Barça comunicava que no podia renovar Messi, malgrat que ell volia quedar-se. Al desembre, i després de fer fora Koeman, el Barça descendeix a la segona divisió del futbol europeu, desposseït de la seva condició de gran després de ser expulsat de la Champions, el lloc més selecte, pel Benfica. El Bayern només va certificar una decadència que s’ha anat arrossegant des de fa sis anys i mig. El juny del 2015, el Barça de Luis Enrique, que tenia Xavi com a capità, arribava al cim a Berlín conquerint la Champions, cinquena de la història del club, i culminant el triplet juntament amb la Lliga i la Copa. El desembre del 2021, el Barça que va ser de Koeman i ara és de Xavi se’n va a les catacumbes de l’Europa League, fent un viatge al passat. Feia més de 20 anys que no queia eliminat en la primera fase de la Champions. Era l’inici de Joan Gaspart com a president després de la dimissió de Núñez. Ara és l’arrencada de la segona etapa de Laporta a la llotja. «Aquesta és la realitat, la trista realitat. Ara comença una nova era», va proclamar Xavi abatut. ¿Per què el Barça s’ha descapitalitzat esportivament? Perquè ha sigut incapaç de regenerar amb èxit l’equip que va aconseguir l’última Champions, sustentat en un dels millors tridents de la història del futbol mundial: Messi, Suárez i Neymar. Tots tres van dominar la final contra la Juventus (3-1) certificant la seva extraordinària eficàcia. A Munic, en canvi, l’atac blaugrana estava format per Dest (un lateral de dret reconvertit a extrem), Memphis (contractat a cost zero) i Dembélé (el segon fitxatge més car de la història del club). Totes les decisions preses en l’època de Bartomeu, el president del triplet del 2015, van anar restant potencial a la plantilla, amb l’origen de tots els problemes en la marxa de Neymar al París SG (estiu del 2017). El Barça va rebre els 222 milions que fixava la clàusula de rescissió de Ney. Però es va equivocar greument en l’elecció del seu substitut. Ho va provar amb Dembélé (105 milions més 40 en variables); després, amb Coutinho (120 + 40), i, finalment, amb Griezmann (120 +15). Cap ha omplert el buit deixat per la marxa del brasiler al Parc dels Prínceps i la plantilla ha quedat sense jugadors que marquin la diferència. Però els gols de Messi ho anaven tapant tot, fet que permetia anar guanyant Lligues amb Valverde i Copes del Rei amb Koeman. Messi se’n va anar a París i el Barça va quedar despullat. ¿Per què no s’ha construït un projecte coherent? En el seu primer any, Luis Enrique va aconseguir cinc dels sis títols possibles. Després, el 2016, encara tenint Messi-Neymar-Suárez, no va poder repetir l’èxit de Berlín. Ni tampoc el 2017. I va decidir marxar. Tot just va estar tres anys al Camp Nou, un menys fins i tot que Guardiola. Bartomeu va escollir Valverde, que va haver de començar la seva etapa amb el peu canviat per la sobtada marxa de Neymar. Va guanyar dues Lligues, però es va estavellar a Europa. La caiguda a Roma (2018) i el desastre de Liverpool (2019) van embrutar el seu palmarès i van provocar que el seu acomiadament, que va arribar amb mesos de retard, com va admetre el mateix Bartomeu, desencadenés un procés d’inestabilitat a la banqueta del Camp Nou, les conseqüències de la qual encara no s’han atenuat del tot. Valverde va ser acomiadat el gener del 2020. I quan anava líder de la Lliga. A partir d’aquí, el caos. Bartomeu vol fitxar primer Xavi per substituir el Txingurri. Però no hi ha acord. Explora la via de Koeman, però sense pacte final, per la qual cosa acaba escollint Quique Setién. El cantàbric amb prou feines dura set mesos i és sentenciat pel 2-8 del Bayern a Lisboa. I l’agost del 2020 arriba Koeman, malgrat que Bartomeu intenta i fracassa per segona vegada en el seu desig de reclutar Xavi. El burofax de Messi en què comunica el seu desig d’abandonar el Camp Nou després de 20 anys afegeix més inestabilitat i dubtes al club, que obre la porta de sortida, això sí, a Suárez. Sense buscar, a més, un substitut per al nou uruguaià, el tercer millor golejador de la història del club. Laporta guanya les eleccions al març, però no creu en Koeman, el tècnic de Bartomeu, a qui manté a l’estiu del 2021 perquè no en troba cap altre de millor, i debilita així la credibilitat i autoritat del neerlandès davant la plantilla. Xavi renova llavors per l’Al-Sadd per dos anys més, assumint que no vindrà de manera immediata al Camp Nou. Al novembre, no obstant, el club executa i abona els cinc milions d’euros fixats en la seva clàusula amb el club qatarià per emportar-se’l de manera urgent al Barça perquè Koeman és acomiadat per Laporta a l’avió de tornada de Vallecas. En menys de dos anys, l’equip ha tingut cinc entrenadors: Valverde, Setién, Koeman, l’interí Sergi Barjuan i ara Xavi. ¿Per què ha fracassat la política de fitxatges? Perquè el club no ha tingut una idea fixa en la seva estructura esportiva. L’última remodelació exitosa de la plantilla data de l’estiu del 2014, i va ser dissenyada per Antoni Zubizarreta. Va portar Ter Stegen, Rakitic i Luis Suárez com a pilars del Barça del triplet per iniciar el canvi generacional que provocaria, per exemple, la marxa de Xavi a l’Al-Sadd com a jugador. El gener del 2015, Bartomeu acomiada Zubi i emprèn una política esportiva descoordinada en la qual conviuen executius com Rexach, Braida com a solució inicial d’emergència, i deixa després la responsabilitat a Robert Fernández, després a Pep Segura, després a Éric Abidal, que era el 2015 el secretari tècnic del projecte de Laporta, que va ser derrotat a les urnes, i Ramon Planes. No hi ha estabilitat ni una direcció clara, mentre la plantilla es va, a poc a poc, descapitalitzant perquè les estrelles fitxades a preu de megacracs mundials (Dembélé, Coutinho i Griezmann) no ofereixen el rendiment exigit al seu cost. I al seu sou. Al març, Laporta torna a la llotja, però la figura de director esportiu no existeix. És Mateu Alemany, un executiu, qui assumeix el rang de director de futbol. Durant uns mesos es queda Planes de manera circumstancial (acaba de renunciar al seu càrrec de secretari tècnic) i es relega la figura de Jordi Cruyff –que anava, igual com Xavi, en el projecte de Víctor Font– a director de ‘scouting’ internacional. No té el mateix rol Alemany que l’exercit per Txiki Begiristain en el primer mandat de Laporta, capaç com va ser l’ara màxim responsable esportiu del Manchester City de construir dos equips campions en tot just set anys. El Barça de Rijkaard, que va aconseguir la segona Champions (2006), i el Barça de Guardiola, que va aconseguir la tercera (2009) i la quarta (2011). Txiki tenia, a més, el paraigua ideològic de Johan Cruyff, la influència del qual en el primer Laporta va ser capital. Ara el president no té ni l’un ni l’altre. ¿Per què ningú va pensar en el dia 1 després de Messi? Perquè la inèrcia de viure amb el millor jugador del món es va carregar qualsevol iniciativa de trobar-li els socis adequats per prolongar la seva carrera al Camp Nou. El Barça es va acostumar tant a viure d’ell que va generar una connexió tan addictiva com perillosa. Si hi havia un problema el resolia Leo. Però ni tan sols els missatges que va llançar el mateix astre argentí («no ens arriba per a la Champions», va dir en to inquiet) van obtenir la resposta adequada. Després va continuar elevant la força del seu discurs («no ens arriba tampoc per a la Lliga») amb idèntic i estèril resultat. El Barça arribava fins on li donava el rendiment de Messi. Ni tampoc les terribles eliminacions en la Champions (el 3-0 de la Roma, el 4-0 del Liverpool o el 2-8 del Bayern) servien com a avís per trobar la solució idònia en la regeneració de la plantilla, cada vegada més pobra en talent i qualitat. I el dia que va desaparèixer Messi va desaparèixer el Barça de l’elit europea. En la temporada 2000-2001, l’equip, dirigit llavors per Serra Ferrer, queia eliminat de la Lliga de Campions en la primera fase. Messi va debutar tres anys més tard (octubre del 2004). Des d’aleshores, el Barça sempre ha habitat entre els millors equips del continent. I quatre mesos després de la marxa de Leo, en contra de la seva voluntat, al París SG, l’equip retorna al passat més tenebrós, allunyat dels grans del continent. Ell sí que és a vuitens. Suárez i Griezmann, els altres dos davanters que van ser del Barça, també han arribat, vestits amb la samarreta de l’Atlètic de Madrid, a la selecta llista de 16 clubs escollits. ¿Per què la plantilla s’ha desplomat? Perquè ha perdut qualitat. Qualitat i talent. Hi conviuen un grup de veterans amb una colla de joves il·lusionants, colpejats per les lesions, com Ansu Fati i Pedri, que no han tingut tampoc la protecció de la classe mitjana (Ter Stegen i Frenkie de Jong en són els símbols) per cohesionar el grup. Hi havia quatre jugadors a Munic que van ser titulars a la final de Berlín-2015: el mateix Ter Stegen; Busquets; el capità, Piqué, i Jordi Alba. Però el seu rendiment ha descendit de manera notable. El porter alemany va quedar retratat en el 2-0 del Bayern quan el llunyà xut de Sané es va burlar de les seves mans. El lateral esquerre, que ja tenia molèsties abans del partit, va acabar trencat mitja hora després del xiulet inicial, mentre que Piqué i Busquets no donaven consistència defensiva ni equilibri, superats pel conjunt bavarès. Tant al Camp Nou (0-3) com a l’Allianz Arena (3-0). Un cruel parcial de 6-0 que és encara més cruel si s’hi afegeix el 2-8 de fa un any i mig. És a dir, el Bayern ha clavat un 14-2 en tres partits al Barça, amb una plantilla irregular i desfigurada que delata tots els errors comesos per la direcció esportiva del club en aquests últims sis anys i mig. La plantilla està descompensada. No hi ha un nou pur, ni un lateral esquerre per suplir Alba ni un lateral dret –com demostra el sorprenent retorn, als 38 anys, d’Alves–, mentre que Xavi, que vol instaurar la cultura dels extrems, ha d’acudir al filial (Abde i Ilias) per trobar les peces que no té al primer equip. ¿Per què és tan complexa la reconstrucció? Perquè el club està endeutat. I perquè el club no té marge per maniobrar a causa del ‘fair play’ financer, com s’ha vist en el passat mercat estiuenc. Va prescindir de Messi, renunciant així a 50 gols per temporada, i l’últim dia, pràcticament sobre el límit, va regalar Griezmann a l’Atlètic perquè no podia assumir la seva elevada fitxa econòmica. En un any, el Barça ha renunciat a tres davanters de talla mundial (Suárez, Messi i Griezmann), que ha substituït amb tres fitxatges a cost zero: El Kun Agüero, a qui el City no va renovar; Luuk de Jong, el tercer 9 del Sevilla que el va cedir sense cap problema al club blaugrana, i Memphis, que també va venir lliure de l’Olympique de Lió. El Barça no només ha sigut expulsat de l’aristocràcia europea, sinó que tampoc pot competir pels grans fitxatges, ja que no té el múscul econòmic i ara tampoc l’atractiu esportiu (va setè en la Lliga, lluny de les posicions europees, i acaba de descendir a l’Europa League) per atraure les noves estrelles, com ara Haaland i Mbappé. A més, les elevades fitxes de la plantilla, amb contractes fora del mercat postpandèmia, limiten la directiva de Laporta, que no pot alleugerir la massa salarial per poder emprendre fitxatges. La junta no va ser capaç a l’estiu de desprendre’s de Coutinho, que té el sou més elevat després de la marxa de Messi i Griezmann; ni tampoc d’Umtiti, un altre dels futbolistes que són a la zona alta dels més ben pagats. ¿Per què Xavi està lligat de mans i peus? Perquè ha descobert, just un mes després de la seva arribada al Camp Nou, «la dura realitat», com ell mateix va confessar després d’encaixar la seva segona derrota consecutiva en els cinc partits que encadena com a entrenador. Primer, el Betis (0-1); després, el Bayern (3-0). És a dir, 180 minuts sense marcar ni un sol gol, la prova més que definitiva de la falta de recursos ofensius que van ofegar el seu dia Koeman i ara amenacen de fer el mateix amb Xavi. Fins al mercat d’hivern, i si el Barça troba diners i una sortida al seu problema amb el ‘fair play’ financer que delimita LaLiga, no tindrà cap reforç. Les lesions (no ha disposat d’Ansu ni un minut) erosionen la capacitat de maniobra del nou tècnic. «És el que hi ha», va dir Koeman en una frase que simbolitza la pobresa de recursos que viu el Barça, que ha anat perdent estrelles que sí que decidien partits: Neymar, Suárez i Messi, és clar. Griezmann, al Camp Nou, no ha sigut tan influent. El que hi ha és un equip que només ha marcat dos gols en sis partits de Champions. El que hi ha per a Xavi és molt poc marge per intervenir en decisions realment estructurals d’un equip esgotat. Esgotat en el terreny esportiu (va de mal en pitjor) i, sobretot, en l’aspecte anímic, incapaç de rebel·lar-se i mostrar símptomes d’evolució. Al contrari. Cada dia que passa s’empetiteix una mica més. I Xavi, que ha declarat instaurat l’inici d’«una nova era», no té les eines que necessita per implantar la seva filosofia. Ni els jugadors adequats ni el temps necessari per solidificar la seva idea, consumit per les urgències

El més llegit