2003-2004: una odissea del Barça per Europa sense Champions, ni Iphone, ni Netflix, ni Amazon

No hi havia grup de WhatsApp i molt menys de Telegram entre els jugadors del Barça per poder xatejar entre ells. Tampoc tenien comptes de Twitter i Instagram on mostrar les seves marques comercials i fins i tot rebre les crítiques, moltes vegades desmesurades, dels aficionats. Ni tan sols s’havia creat l’Europa League, ja que el torneig europeu de consolació es denominava Copa de la UEFA. La temporada 2003-2004 va ser l’última vegada que el Barça es va veure exclòs de la Champions. Havia arribat Joan Laporta a la presidència i Frank Rijkaard era la seva aposta per a la banqueta en un any en què s’havia d’intentar minimitzar l’absència de la Lliga de Campions guanyant la Copa de la UEFA, tot i que les il·lusions, ja a la primavera del 2004, es van enterrar quan l’equip va ser eliminat pel Celtic de forma sorprenent en els vuitens de final de la competició. De fet, Giovanni, Quaresma o Reiziger, algunes de les figures de l’època juntament amb els astres Ronaldinho, Xavi i Iniesta, no van poder utilitzar el Facebook fins que el febrer del 2004 van fer fora sense grans dificultats el Brondby danès, ja que va ser llavors quan Mark Zuckerberg va anunciar a so de bombo i platerets el naixement de la xarxa social, que va veure la llum tres anys abans de Twitter i set d’Instagram. Els telèfons dels futbolistes blaugrana, com els de la resta d’humans, servien en aquell temps principal i gairebé únicament per trucar, tot i que ja estava de moda enviar SMS amb interessants ofertes de les companyies perquè el preu no se n’anés de mare. Els més sofisticats utilitzaven Blackberry en un mercat de telefonia mòbil que Nokia dominava a nivell mundial. IPhone va veure la llum el 2007. Quan van començar la competició i van eliminar en primera ronda el Matador Púchov, ara en la Tercera Lliga d’Eslovàquia, Jordi Pujol encara era president de la Generalitat ja que fins al novembre no es van celebrar les eleccions al Parlament i fins al desembre el PSC, ERC i Iniciativa no es van posar d’acord per formar el Govern tripartit amb Pasqual Maragall al capdavant. El món girava diferent. Afortunadament cap pandèmia consumia el planeta. Només feia dos anys que havien caigut les Torres Bessones i George W. Bush era el 43è president dels Estats Units, amb Joan Pau II (va morir el 2 d’abril del 2005) al capdavant de l’Església catòlica i José María Aznar anant a la llotja del Bernabéu com a president del Govern espanyol. Quan el Barça es preparava per eliminar el Panionios grec en segona ronda, Michael Schumacher, avui en una situació de salut complicada després del seu accident d’esquí el 2013, es va proclamar campió del món de Fórmula 1 poc abans que ho fes Valentino Rossi per tercera vegada en MotoGP. ¡Ah! a l’inici de la competició només feia dos mesos que Lance Armstrong, al qual ningú li discutia res i el que escrivia qualsevol sospita de dopatge havia de pagar una milionada en indemnitzacions, havia guanyat el cinquè dels set Tours ratllats de la història. Pel carrer circulaven models de cotxes com el Seat Córdoba, el Ford Scort o el Renault Laguna l’any que s’estrenaven les sèries televisives de ‘Los Serrano’ i ‘Aquí no hay quién viva’. Encara faltaven 12 anys perquè Netflix aterrés a Espanya i 13 per a l’arribada de HBO avui HboMax. Quedaven nou anys per poder comprar a Amazon. El març del 2004 es va acabar l’aventura de la Copa de la UEFA, dos mesos abans que Pedro Sánchez ocupés el seu primer càrrec polític com a regidor del PSOE a l’Ajuntament de Madrid, amb Jacques Chirac com a president francès i Gerhard Schöder de canceller alemany. Per descomptat, Isabel II era la reina d’Anglaterra. Hi ha coses que mai canvien.

El més llegit