Entrevista a Nico: «Disfruto de la pressió, és una adrenalina que m’agrada»

Nico González (la Corunya, 2002) seu en una taula d’una cafeteria de la zona alta de Barcelona amb l’aplom d’algú experimentat. És la seva primera entrevista, diu. Però no se li noten els nervis del debut. No se li van notar tampoc a la gespa del Camp Nou, on ha entrat amb pas ferm. S’espera molt d’aquest migcampista alt (1,88) i potent de 19 anys però amb peus dels petits, de Pedri i Gavi ara, de Xavi i Iniesta abans. És fill del mític Fran González, del Dépor, figura que apareix puntualment en aquesta xerrada. Va començar a l’Infantil B del Montañeros de la Corunya i el Barça el va venir a buscar ja de benjamí. ¿Com ho recorda? Sent benjamí de segon any vaig jugar un torneig a Andorra contra el Barça, el Mic, i aquí van intentar fitxar-me, però vaig decidir quedar-me un parell d’anys més a la Corunya perquè era molt jovenet i els meus pares tampoc es volien mudar ja a Barcelona. Però bé, als dos anys, ja ho vaig veure clar i vaig venir cap aquí. ¿Quants anys tenia quan va passar això? Onze. Era aleví de segon any. «Tant de bo puguem agafar una mica el relleu de la fornada d’abans, de Messi, Xavi, Iniesta, Piqué, Busi, Alba...» ¿És veritat que el Dépor i el Madrid també el volien? Sí, és veritat. El Dépor portava darrere meu uns anys, però jo estava molt còmode al Montañeros, amb els meus amics, i la veritat és que teníem un equipàs. Sempre competíem molt bé contra el Dépor. I algun any fins i tot els vam guanyar. ¿I per què va triar el Barça i no el Madrid o el Dépor? Tot i que el meu pare sempre va voler que fos seguidor del Dépor, jo sempre vaig ser del Barça. Vaig créixer seguint la seva millor època i a l’hora de decidir no vaig tenir cap dubte. Cal pensar que hi va haver debat familiar al respecte. Sempre s’ha dit que el meu pare va voler que anés al Madrid, i és veritat, però la meva mare i jo sempre vam voler venir aquí. ¿Quins arguments hi havia a favor d’uns i altres en l’àmbit familiar? L’argument primordial i que va pesar és que jo era del Barça. A part, el curs que era a l’aleví de primer any em van demanar disputar quatre tornejos amb l’aleví A blaugrana, un parell a Galícia. Eren amistosos en què podia jugar sense problemes. Aquí vaig conèixer i em vaig fer amic de tots els jugadors d’un equip en què hi havia l’Ansu, l’Eric, el Take... Estava molt còmode amb tots. ¿I per què volia el seu pare que anés al Madrid? La veritat és que mai n’hem parlat i no tinc ni idea de quin era el motiu. Potser perquè ell va estar a punt d’anar al Madrid al seu dia i li hauria fet il·lusió, però no ho sé. D’alguna manera va fer sent un nen el que no es va atrevir a fer mai el seu pare, que és deixar la Corunya. Ell ha estat tota la vida al Dépor i encantat, però aquesta sensació d’haver-te’n d’anar a un altre equip, provar altres coses, sempre et queda, però ell no se’n penedeix. Al Dépor va ser sempre feliç. ¿Familiarment com van portar que tots haguessin de mudar-se amb vostè? Tinc dues germanes i ens vam adaptar bastant ràpid a Barcelona. La veritat és que aquí es viu molt bé. Ens vam mudar a Sant Cugat i allà la vida familiar, quan tens 11 o 12 anys, és espectacular. Les meves germanes també es van adaptar genial. I la meva mare i el meu pare, igual. De fet, el meu pare sempre diu que, és clar, ara està treballant al Dépor, però que quan ho deixi li encantaria viure aquí. «M’agrada molt parlar de tàctica, amb Busi ho faig molt perquè en sap un munt. Segur que serà entrenador» ¿I mai es va plantejar viure a La Masia? És que ja de primeres els meus pares van voler venir amb mi, i la veritat és que jo ho vaig agrair. Per un xaval d’11 anys és dur anar-se’n sol i no veure la teva família durant mesos. Parlem una mica de futbol. Va arribar sent un ‘10’, després el van endarrerir a la posició de ‘6’ i ara juga més com a interior. ¿Com porta aquests canvis? Crec que això és bo, poder jugar en diferents posicions, però sí, quan jugava a la Corunya, jugava d’interior i després en les categories inferiors, fins al juvenil A, vaig ocupar la demarcació de pivot gairebé sempre. I ara d’interior, alguna estona de ‘6,’ però jo em trobo còmode en les dues posicions. M’agrada també jugar a dalt. ¿Però cap de les dues li agrada més? L’any passat sí que estava més còmode de pivot, perquè els millors partits els vaig fer allà, però aquest any, que estic jugant molt més d’interior i arribant més a l’àrea, i espero que aviat arribi el primer gol, que se m’està resistint, també estic molt còmode. No sabria dir. Depèn de les sensacions i com vagi jugant. Al final em trobo més còmode on jugui millor. Va arribar un moment en el seu creixement que va experimentar un gran canvi físic. De cop va créixer 20 centímetres. ¿Va afectar la seva manera de jugar? Hi va haver un estiu que em preguntaven: ‘Ei, ¿què vas prendre a Galícia?’ (riu). Quan ets jove i creixes tant, si el teu cos no està adaptat a la nova alçada, et tornes molt més lent, menys àgil. És complicat a aquesta edat perquè potser veus nois que no destaquen tant perquè no estan adaptats al seu cos. A mi també em va costar adaptar-me. Ara bé, aquests dos últims anys he crescut moltíssim físicament. Parlant d’aquests últims anys, sembla que va tenir ofertes per marxar, com del Manchester City. En canvi, va decidir quedar-se. ¿Per què? Tots els joves del Barça, quan arriben als 16 anys, han de firmar el primer contracte professional i reben ofertes d’altres llocs. En aquella època el meu pare treballava al City. Es va parlar molt de si me n’aniria allà o no, però al final no vaig tenir cap dubte que em quedaria aquí, perquè mai me n’he volgut anar. Expliqui’ns les sensacions que va tenir quan Koeman li va donar l’oportunitat de jugar. En aquell moment, en el primer partit de Lliga, contra la Reial Societat, la sensació va ser... ¡uf! Aquesta setmana, que no hi ha hagut partit i no he pogut jugar, explicava que he trobat a faltar la sensació d’un partit. Ara, en tots, tinc una adrenalina que és espectacular. Fins i tot la pressió, la disfruto. M’encanta aquesta sensació. El primer dia no estava nerviós però el cos m’anava a mil per hora. I quan vaig sortir al camp ja em vaig anar relaxant, tot i que en les primeres pilotes estava una mica tens. Vaig disfrutar molt. ¿Estava avisat que podia jugar? Vaig pensar que al ser el primer partit no jugaria. Ni vaig sortir a escalfar en la primera part. Però resulta que vaig escalfar molt poc i vaig sortir molt ràpid, tot va anar molt de pressa. Ni m’ho imaginava. En el minut 70 i escaig em va fer escalfar i deu minuts després vaig sortir a jugar. Durant la setmana no m’havia avsat ni res. «Pujar al primer equip i trobar 7 o 8 amics d’abans ho fa tot més fàcil. L’Ansu no ho va tenir i li va costar més relacionar-se» Ara el seu entrenador és Xavi, un migcampista com vostè. ¿Ja li ha ensenyat coses? Amb prou feines porto dos entrenaments amb ell, però hòstia, és que és Xavi. Quan ha parlat amb mi, perquè està parlant amb tots, és molt pròxim. Al final dels entrenaments ve i et diu què vol de tu. Ens ajuda moltíssim i és espectacular. ¿És un tracte molt individualitzat? Sí. Sobretot al mig del camp insisteix en moltes coses que creu que hem de millorar. Una de les coses que sempre deien d’ell és que movia el cap i mirava constantment, i és el que ens insisteix en exercicis d’entrenament. ¿Què més li ha demanat a part de mirar? Sobretot demana molt compromís, molta intensitat en la pressió després d’una pèrdua... Totes aquestes coses que al final són la base del futbol del Barça i que en els anys que més s’ha triomfat han sigut fonamentals. Això és el que ens està intentant transmetre. Conceptes que ja té venint de la base, ¿oi? Arribes al primer equip i jugues al mateix que fa nou anys, que són els que jo porto al club. Això és d’agrair. Vostè ja ha jugat derbis. De cadet i infantil aquest era el partit de l’any. Es notava molt més pressió que en els altres. La gent de la casa li donem més importància. És molt bonic jugar un derbi. Si estigués Koeman tots donaríem per fet que seria titular. Ara amb Xavi és una incògnita. Acaba d’arribar i tots comencem de zero. I no se sap res. Jo crec que és un entrenador amb moltíssim criteri i farà el millor per a l’equip. «Xavi és molt pròxim i ens ajuda moltíssim, és espectacular» ¿Com descriuria l’experiència de jugar al Camp Nou? La primera vegada que vaig entrar a l’estadi abans de canviar-nos en el primer partit me’n vaig adonar que és súper alt, una passada, i que imposa moltíssim, però quan comences a jugar amb prou feines te n’assabentes. Pensava que el soroll imposaria molt més, però la veritat és que t’aïlles. Cal pensar que al pujar al primer equip amb Gavi i l’Eric, havent-hi altres joves com Pedri i Ansu Fati, farà que es trobi més acompanyat. Totalment. I permet integrar-te molt millor i més aviat. Això ho he parlat amb l’Ansu, que va pujar i no hi havia tant jove i li costava més relacionar-se. Pujar i trobar set o vuit amics d’abans fa que tot sigui més fàcil. ¿Quin futur veu a tota aquesta fornada, que el club ha anomenat ‘Dream Teen’, una etiqueta que no sé si li agrada? De vegades ho diem de broma al vestidor i la veritat és que sí que m’agrada. Tant de bo puguem agafar una mica el relleu de la fornada d’abans: Messi, Xavi, Iniesta, Piqué, Busi, Alba... Tota aquesta generació que va guanyar tants títols. Almenys acostar-nos una mica a què van aconseguir, que ja és molt complicat. Tant de bo, tant de bo... ¿I haver començat en un Barça trist ho veu com a mala sort o com una oportunitat? Sí que la situació és més complicada que altres anys, però tampoc s’ha de dramatitzar. Encara queda molta Lliga i ara amb Xavi anirem cap amunt, l’equip està convençut que ho farem i segur que acabarem competint per la Lliga. I ara a la Champions tenim una ocasió molt bona. Crec que és una oportunitat molt bona per a tots els joves per consolidar-se en el primer equip i començar a competir de veritat. ¿Quin era el seu ídol de petit com a migcampista? Iniesta. Sempre el vaig tenir a ell com a ídol. I ara que no ets tan nen, ¿en qui es fixa? De Jong és el meu interior preferit. Sens dubte. I Busi és el millor pivot que he vist en la meva vida, de llarg. Jo que he jugat molt de pivot, fer-ho fàcil com ell és molt complicat. Per cert, diuen que tenia un coeficient intel·lectual molt alt i que el van fer passar de curs. Em van passar de primer a tercer d’ESO directament a l’Europa de Sant Cugat. Se’m donaven bé els estudis. ¿I? Vaig fer batxillerat, la selectivitat i després el primer any de carrera a l’ADE, però ara no tinc temps i ho he deixat. A aquest nivell, sincerament, és molt complicat compaginar el futbol i els estudis. Perquè hi ha setmanes que no tens temps de res. L’última setmana que vam competir, dilluns vam anar a Kíev i divendres ja te n’anaves a Vigo. Hi ha poc temps, de veritat. «Vaig venir amb 11 anys i em vaig adaptar ràpid. Els meus pares i les meves dues germanes també. A Barcelona es viu molt bé» ¿Què li interessa a part del futbol? Sempre he dit que estudiava perquè m’agradava estudiar i tenia temps. Però quan deixi de jugar m’agradaria continuar lligat al futbol, com entrenador o el que sigui. La meva vida és el futbol i tot gira al seu voltant. O sigui, es veu fent de Xavi d’aquí 20 anys. Tant de bo pugui tenir una oportunitat al primer equip com entrenador d’aquí 20 anys. M’agrada parlar de tàctica, ho faig molt amb Busi, per entendre-hi més, perquè ell en sap un munt. És un futur entrenador. Segur. Sempre he sigut dels que ha anat preguntant als meus entrenadors. Però bé, em queden encara 20 anys jugant si arribo a l’edat de Dani Alves (riu).

Entrevista a Nico: «Disfruto de la pressió, és una adrenalina que m’agrada»

El migcampista blaugrana de 19 anys, fill del mític Fran, confia en l’impuls de Xavi a l’equip, rememora els seus inicis a Barcelona i revela el seu alt interès en les qüestions tàctiques del joc

El més llegit