Semblances i diferències entre el Barça de Xavi i el Barça de Guardiola

Xavi és el quart entrenador del Barça en 21 mesos. Només s’ha guanyat una Copa del Rei i el president anterior va fugir per evitar la moció de censura. Proves suficients de l’estat ruïnós en el qual es troba l’equip. I és el tercer entrenador que ha escollit Joan Laporta com a president del Barça. Cap dels seus dos predecessors, Frank Rijkaard (2003) i Pep Guardiola (2008), va rebre un equip en tan males condicions, iniciada ja la temporada. Xavi ha acceptat el desafiament i s’espera d’ell que marqui una època recordada com ells. Laporta li ha promès fitxatges al gener. De moment, ja té Alves. A Guardiola, el 2008, li va tocar rebre el Barça en què va deixar de girar el cercle virtuós impulsat per Ronaldinho. Però va durar poc, massa poc. La Champions de París-2006 va ser la seva obra cabdal i a partir d’allà va entrar en un inexplicable declivi. Fins que va arribar Pep. Després de besar la segona Copa de la història del Barça, l’equip de Rijkaard es va apagar. Una apagada simbolitzada en aquell humiliant 4-1 que va rebre al Bernabéu, símptoma ja definitiu que s’havia esgotat. ¿El motiu? «L’autocomplaença». Aquesta va ser la paraula utilitzada pel mateix Laporta per justificar tan sobtada caiguda. L’EQUIP DE XAVI Una decadència sense fi. Xavi ha heretat un equip relegat a la novena posició de la Lliga i pendent d’un duel crucial amb el Benfica per continuar viu a la Champions. Seran els dos primers partits. La classificació certifica el declivi de l’equip. Cinc jugadors han resistit el pas del temps des que Xavi va marxar el 2015 i cap (Ter Stegen, Piqué, Sergi Roberto, Alba i Busquets) està millor que llavors. Al contrari. Formen la columna vertebral d’un equip en el qual destaquen els joves (Nico, Gavi, Pedri fins fa poc) quan haurien de ser mers acompanyants. A la pèrdua de qualitat s’afegeix la pèrdua, sobretot, d’una descomunal quantitat de gols sense Messi ni Griezmann. Per no parlar de la pèrdua d’identitat general d’un Barça que ha extraviat el seu estil. Xavi només garanteix dotar l’equip del model de joc que el va caracteritzar en les millors èpoques. L’EQUIP DE GUARDIOLA El cercle virtuós es va aturar. Va acabar tercer a la Lliga el Barça de Rijkaard, a 18 punts del Madrid campió i a 10 del Vila-real, que li va arrabassar la segona plaça. Es va quedar en blanc i no va guanyar res, malgrat disposar d’una àmplia i luxosa plantilla (Ronaldinho, Etoo, Deco i Henry eren les vaques sagrades que sostenien l’estructura on ja enlluernava un juvenil i emergent Messi) avalada per una generació inigualable sorgida de la Masia: Puyol, Xavi, Iniesta i Valdés. Jugadors, tots ells, en el procés just de maduració per convertir-se en el que després van ser: estrelles de caràcter mundial. Però que havien necessitat prèviament anys de plom per arribar la tan desitjada i necessària maduresa. Però el desgast al vestidor, amb una lluita d’egos simbolitzada en el pols entre Ronaldinho i Etoo, juntament amb l’erosió causada pel pas del temps en la relació amb Rijkaard, va esclatar pels aires el cinquè i convuls últim any. No va ser qui va fitxar sinó qui va decidir treure Guardiola de l’equip una de les claus del seu èxit immediat. Ronaldinho, l’autor de la revolució, va marxar. Deco, també. I Etoo es va quedar perquè l’hi van demanar els capitans (Puyol, Xavi, Iniesta) a Guardiola. Allà va començar tot. SENSE UN EURO PER A XAVI Sense diners per fitxar. El Barça està arruïnat i assolat per un deute de 1.350 milions. A la falta de diners, que han obligat Xavi a rebaixar les seves pretensions, s’uneix el límit salarial de despesa que té fixat la Lliga per al club blaugrana, que redueix encara més el marge de maniobra per trobar un futbolista de prou qualitat perquè reforci l’equip. Per això, arriba Alves, a l’atur des dels Jocs Olímpics. Gratis i amb el sou més baix de la plantilla. No és fàcil trobar-lo al mercat d’hivern. Les oportunitats solen ser descartats dels altres. I el que busca el Barça és molt específic (un extrem) i molt car (un golejador). Hi haurà contactes amb el Manchester City en els pròxims dies. Raheem Sterling (26 anys) podria ser una opció. Però no és l’única. AMB DINERS PER A GUARDIOLA Gairebé 100 milions en fitxatges. Hi havia diners per a reforços. I, sobretot, hi havia un pla. No tots van funcionar, però van arribar peces estructurals (Alves, per qui es van pagar 36 milions d’euros al Sevilla; Piqué, reclutat del United, per 5 milions) que van canviar el Barça. La base era la de Rijkaard, per descomptat, però el retorn a la rutina del treball va obrar de motor. Guardiola va cosir totes les fractures en un temps rècord, tot i que es van perdre jugadors pel camí: Hleb (17 milions), Martín Cáceres, (16,5) i Henrique (8), que ni va debutar. No va ser, no obstant, el cas de Keita (14), que va aportar molt. L’ENTORN ACOMPANYA XAVI Un tècnic recolzat. Ni una veu s’ha sentit en contra de la contractació de Xavi en l’opinió publicada. Ni tan sols per la seva inexperiència, la causa que fomentava l’aversió inicial de Laporta. Potser la reticència era que l’exorganitzador es cremés en el càrrec per arribar massa aviat. Xavi ha fet una breu carrera de dos anys a l’Al-Sadd, mentre que Guardiola només va dirigir una temporada el Barça B. Les expectatives que produeix Xavi han generat un suport incondicional, un entusiasme que es va percebre en la seva presentació. D’altra banda, tampoc compta amb l’oposició de cap altre entrenador que fos candidat al càrrec. Era ell o ell. MOURINHO ABANS QUE PEP No era Guardiola un tècnic de consens. Ni de bon tros. Se’l veia amb moltíssim recel. Tant que se li va penjar tot just començar la seva etapa el qualificatiu de becari. El favorit era José Mourinho, sobretot d’un poderós sector de l’entorn culer. Fins i tot el mateix tècnic portuguès sentia que era el candidat número u per dirigir el Barça de la reconstrucció, com prova un ‘pen drive’ que contenia les claus del seu projecte i que va entregar a directius blaugrana. Però Cruyff, l’assessor de Laporta, i Txiki Begiristain, el secretari tècnic, van enfortir la via de Pep, llavors tècnic del Barça B, al qual va fer campió de Tercera Divisió, amb arguments. I van sortir amb la seva. La valentia del president va resultar també decisiva. LAPORTA ESCULL LA ‘VIA FONT’ Sense discussió ni debat. El personalisme cada vegada més accentuat de Joan Laporta ha apagat el volum dels altres directius. La majoria són partícips del mateix corrent futbolístic, que és el cruyffisme. Disfrutada i aplaudida l’era Guardiola, no hi ha al mercat res més semblant que Xavi. Laporta volia apostar per l’escola alemanya –no ho va verbalitzar en la campanya electoral–, però no va tenir prou diners ni capacitat de convenciment per atraure cap dels tècnics més prestigiosos. Va aguantar amb Koeman tot i que li va erosionar el terreny amb la seva actitud. Ara es refugiarà en Xavi, l’entrenador que era de Víctor Font i que serà el seu paraigua. DIRECTIVA DESCOHESIONADA Discussions, dimissions... A Laporta li marxaven directius cada any. Rosell i Bartomeu, un dels nuclis de poder, van abandonar la junta el 2005 després de cohabitar, i de mala manera, durant tot just dos anys. Ja anunciat Guardiola com a nou entrenador, va fracassar la moció de censura plantejada per Oriol Giralt. El 60% dels socis volien destituir Laporta (23.870 vots), però es necessitava el 66% per fer-lo fora de la llotja. Dies després, vuit directius (entre els quals, tres vicepresidents: Soriano, Ingla i Vicens) van dimitir en bloc. Laporta es va quedar sol. I Guardiola va iniciar en aquest clima convuls el projecte més exitós.

El més llegit