Un Camp Nou molt lluny del ple i amb moltes samarretes de Messi

Rondar per l’exterior del Camp Nou era com rejovenir uns anys, gairebé com si no hi hagués hagut una pandèmia, tret que no s’observava cap allau humana. A la gent encara li costa sortir de casa i animar-se, sobretot quan no hi ha hagut gaire art sobre de la gespa. Si una persona hagués despertat d’una amnèsia crònica, no hagués llegit cap diari l’estiu passat i fins i tot no sabés que hi ha xarxes socials per assabentar-se’n de gairebé tot, creuria que el Barça continua sent el de sempre, el club màgic que guanyava a gairebé tothom... i el món s’entregava a la màgia del futbolista que en aleshores portava el número 10 a l’esquena amb el seu nom imprès; una ‘ema’, una ‘e’, dues ‘esses’ i una ‘i’. Perquè molts seguidors que es van animar a anar a l’estadi ho van fer ancorats en el passat i la fantasia. No havien comprat la samarreta dels nous astres. I ara. Anaven amb la de Messi i el número 10. 589 dies després Per això, 589 dies després de l’últim partit que Messi va jugar i on va marcar, ¡que estrany! amb el permís governamental que tothom que volgués podia seure al Camp Nou sempre que tingués una entrada o un abonament, bona part dels aficionats continuen portant-lo al cor, o almenys van amb la seva samarreta. I fins i tot ho feien els turistes, amb els cabells rossos i roba d’estiu, que continuen creient en el Barça i a qui els hauria agradat veure el camp més ple i sobretot veure corrent el jugador de la samarreta que portaven. Passejar pels voltants del Camp Nou gairebé servia per escriure allò de «com dèiem ahir», amb la gent corrent, sense que xoquessin uns i altres perquè amb prou feines eren tants (només 47.317 persones van anar-hi, molt lluny del ple fins a la bandera permès per la Generalitat), si veien que quedaven pocs minuts i intuïen el risc de perdre’s l’audició de l’himne. I amb els revenedors, ¿què feien els revenedors? «Tiquets, tiquets», cridaven com si oferissin gelats a la platja. «¿Quant costa la més barata?», se li preguntava a un revenedor. «50 euros», responia. ¿I on era el negoci, el truc? Perquè només era necessari acostar-se a les taquilles, que eren obertes, i preguntar. Hi havia totes les entrades del món. «La més barata costa 40 euros i la més cara, de tribuna, 200», explicava el treballador del Barça. «Estem oberts fins a la 21.45. O sigui fins que s’acabi la primera part». Per si algú arribava tard o sense presses. Sense Seient Lliure El 7 de març del 2020 va ser l’últim partit que es va jugar sense restriccions. La pandèmia ja amenaçava. Aquest dia 77.035 persones van veure el triomf del Barça contra la Reial Societat. Costarà que es torni a omplir el camp. Ahir a la nit encara no funcionava el Seient Lliure, que permet comercialitzar la localitat d’un soci quan aquest no hi va. I possiblement tampoc va ajudar oficialitzar que l’accés total era possible quan molta gent ja tenia altres plans per al cap de setmana.

Un Camp Nou molt lluny del ple i amb moltes samarretes de Messi

Era el primer partit amb l’aforament total permès però només van acudir 47.317 persones, moltes amb la samarreta de Messi.

El club va mantenir les taquilles obertes on es podien comprar, sense gaire èxit, entrades des de 40 euros.

El més llegit