Gavi, el nen que no es lligava (bé) les botes

El nen més feliç del món aquest diumenge és el nen que no es lligava (bé) les botes. El tercer debutant de la temporada al Barça, i el quart futbolista més precoç de la història blaugrana, despreocupat, impacient, mai feia atenció a l’últim tràmit, tediós, de cordar-se els cordons abans de sortir al camp a jugar amb la pilota, la seva obsessió des de criatura. No se li coneix cap altra passió a Pablo Paéz Gavira, ‘Gavi’, un noi de 17 anys acabats de fer (el 5 d’agost) que va convertir el futbol en la seva prioritat. ¿Els estudis? Va fent, com tots els joves que reparteixen l’atenció entre la formació acadèmica i la devoció esportiva, amb el club pendent que no s’amunteguin els suspensos. Gavi progressa adequadament. Com en el futbol. Fora de classe ho fa més ràpid. Per això ha debutat a Primera Divisió amb el Barça als 17, sent juvenil de segon any, quan fa una temporada i mitja jugava amb el cadet i fa quatre mesos es barallava amb senyors grans a Segona B. Un animal competitiu Però diumenge es va lligar bé els cordons, sense que pengessin, tot i que estava nerviós quan Ronald Koeman el va reclamar per saltar a la gespa. Estava nerviós per l’esdeveniment, no pel moment, amb el partit agafant un caire incert. Nois com ell, formats al Barça, saben gestionar la pressió. Gavi és «un animal competitiu», segons el defineixen els que l’han tractat en el seu pas pel planter blaugrana, a què va arribar amb 11 anys. Procedia de l’aleví del Betis. Va cridar fàcilment l’atenció barcelonista. Pel seu «descomunal talent», una altra qualificació repetida, i la decisiva intervenció que va exercir en el 5-0 amb què l’equip verd-i-blanc va aixafar el blaugrana a la final del Mundialet de benjamins de Portugal (2014). Un parell d’aquells xavals van acabar al Madrid. El Barça es va fixar en Gavi i l’estiu següent (2015) arribava per instal·lar-se a Barcelona, amb la família, originària de Los Palacios y Villafranca (Sevilla). Primera contrarietat: no va poder jugar fins al gener. Es va passar mitja temporada entrenant de dilluns a divendres i sent espectador el cap de setmana. Ell també va patir la condemna de la sanció que la FIFA va imposar al Barça pel fitxatge de menors extracomunitaris. Aleix Vidal i Arda Turan pagaven el càstig al primer equip i Gavi a l’aleví. Quan va debutar, va aparèixer l’animal que ha hagut de ser reconduït de vegades. No han sigut ni un ni dos els entrenaments en què el tècnic l’apartava uns minuts de la sessió i l’enviava a xutar la pilota contra la paret per mitigar la seva fogositat. Ara el club es felicita per aquesta tasca psicològica i conductiva dels formadors que han sabut canalitzar amb tacte i mà esquerra, amb carinyo i paciència, un futbolista que, d’altra banda, mai va córrer perill de perdre’s. És el motiu pel qual Gavi va donar les gràcies a totes les persones que havien fet possible el seu debut, citant expressament Sergi Milà, l’entrenador que més temps l’ha cuidat en el trànsit des de l’infantil B fins al juvenil A. És l’actual coordinador de futbol 11. Txutxes amagades Gavi tenia tan clara i tan focalitzada la seva pretensió de «complir el somni de debutar al Camp Nou», com va dir diumenge, que al final de la seva primera campanya va preferir anar a viure a La Masia i que la seva família tornés a Los Palacios. Assumint voluntàriament la disciplina de la residència en horaris, estudis i alimentació, ell, que venia assilvestrat amb tots els tics del jugador del carrer i que necessitava una sensible reconducció perquè no perdés tampoc l’espontaneïtat, la genialitat i el caràcter que exhibia. Potser per això hi va haver qui va fer la vista grossa a les bosses de txutxes que amagava a l’habitació malgrat que li van tallar l’excessiu consum de sucre que tan mal li va fer a la dentadura, i que va requerir un tractament d’odontologia sufragat per Iván de la Peña, agent i mentor, el millor conseller que Gavi podia tenir per haver viscut abans aquesta vida de geni precoç. Neymar tampoc sabia cordar-se les botes, o això semblava en la seva fingida (i publicitària) necessitat de fer-ho sobre la gespa, però Gavi no és Neymar. Tampoc en el joc. Les tres altures Gavi és migcampista. Preferentment interior esquerre que pot jugar a la dreta. Exquisit tècnicament en l’ús de les dues cames, pràcticament ambidextre. Diuen els entrenadors que és un jugador de tres altures: capaç d’acostar-se al migcampista per construir (com Xavi), llest per situar-se entre línies i generar avantatges i espais (com Iniesta) i intuïtiu per arribar des de segona línia (com De Jong) i aprofitar la seva qualitat en la rematada, una virtut que hauria de cultivar molt més. Quan Gavi va saltar al camp diumenge, algunes mirades van provar de veure si portava (ben) cordats els cordons. Van somriure al veure que les botes, igual que el seu propietari, estaven a punt.

El més llegit