Laporta salta a la gespa a prendre decisions

Callat des de la nit de la victòria electoral, excepte per mussitar quatre frases amables als micròfons en algun ‘canutazo’, segons l’argot, a Joan Laporta li toca parlar. Si no amb paraules, sí amb accions, però saltant a la gespa d’una vegada. S’ha guardat molt el president de ratificar Ronald Koeman en el càrrec, com se li ha demanat en els últims dos mesos. El silenci de Laporta es justificava que el contracte de l’entrenador holandès continua vigent la temporada vinent –fins i tot el mateix Koeman va excusar la passivitat del dirigent partint d’aquest argument–, però també va tenir una finalitat tàctica: no volia ser captiu ni esclau d’un aval expressat en públic que li impedís acomiadar-lo al cap d’unes setmanes si es produïa un desenllaç de temporada com el que s’està veient. Arribat el moment, Laporta només ha tardat 12 hores a actuar a la tornada del Ciutat de València amb un dolorós empat. Ha programat una reunió amb Koeman abans que la plantilla torni a entrenar-se divendres per conèixer de l’entrenador la seva versió de la situació de l’equip. La cinquena auditoria Vol conèixer l’opinió del màxim responsable del vestidor i la radiografia que fa dels jugadors, del seu nivell, el seu rendiment i la seva actitud. Tots dos coincideixen en el fet que és obligada i necessària la regeneració de la plantilla, amb defectes estructurals greus. Es tracta de la cinquena auditoria del Barça, molt diferent de les altres, tan important o més que aquelles per la incidència que té en el funcionament del club. De Laporta s’espera després el gest: el reforç indestructible per a la pròxima campanya o l’acomiadament per començar un nou projecte. El seu projecte, amb un nou entrenador elegit per ell, que sigui capaç de reimpulsar aquesta plantilla, que no la pot canviar, ni substituir per falta de diners. Koeman ja no pot extreure més mineral de la mina. No amb aquests futbolistes, que li han fallat, s’han fallat a si mateixos i han fallat una afició que virtualment, des de casa, va creure en ells. En condicions normals, la decisió sobre l’entrenador no hauria de procedir del president, sinó del secretari tècnic o director esportiu o qualsevol que sigui el nom del màxim responsable de la secció. La figura que encarna Mateu Alemany, se suposa, acompanyant dels directius i incorporat al club, però que no ha sigut presentat ni anunciat. Com tampoc, sigui dit de passada, Matheus Fernandes, el dorsal 19 de la plantilla, que acudeix cada dia a Sant Joan Despí. L’especial situació del club, la dimensió històrica de Koeman, la interinitat d’Alemany, la nul·la autonomia de Rafa Yuste, vicepresident esportiu, i la provisionalitat del projecte mentre no s’anunciï quin és, són factors que deriven cap a Laporta la decisió sobre l’entrenador. És qui més legitimat està per prendre-la, investit per la seva gran victòria electoral. Laporta desitjava continuar amb Koeman partint del seu passat barcelonista, al seu carisma, a la seva sacrificada tasca i, també, per creure que el seu relleu s’havia de foguejar un any més abans d’agafar el Barça per les banyes. Xavi Hernández és, igual que ho era per a Víctor Font, el tècnic del futur de Laporta, el Guardiola 2.0 per entendre’ns: un entrenador fidel al model, devot de l’estil del Barça, que edificarà un equip sostenible durant anys. Xavi encara no ha renovat per l’Al-Sadd. Ho està de paraula, però l’acte de la firma s’ha anat ajornant sense motiu aparent des de la perspectiva qatariana. Potser es va retardar a l’espera de veure com acabava el Barça la temporada... La bombolla de l’estadi buit La bombolla de l’estadi buitJosep Maria Bartomeu va fugir sense emportar-se ni una xiulada ni una mocadorada pel declivi de l’equip que va parir; perdó, se’n va emportar una: abans del Barça-Eibar (febrer del 2020) després de l’esclat del Barçagate/Bartogate per l’escàndol de les xarxes socials. Cap més fins a la seva dimissió anterior a la moció de censura. Tampoc se les van emportar els jugadors, pràcticament els mateixos que van perpetrar l’empat. Ningú ha conegut el grau de disgust, enuig, decepció o sentiment que sigui per la trajectòria de l’equip, tancats tots a la bombolla d’un estadi buit. Però el públic tornarà al setembre al Camp Nou. Laporta, inicialment, estarà fora de perill però a poc que el cercle virtuós no comenci a rodar, la mofa pujarà de la gespa a la llotja, i aquesta serà una altra pesada herència amb la qual carregar en els següents cinc anys i que Laporta també desitja alleugerir, com la del deute econòmic.

El més llegit