El que Koeman (ni ningú) entén del Barça

Entre tots van mantenir viva la il·lusió parlant més que jugant. A cada ensopegada responien que guanyant els partits que faltaven serien campions. Primer eren cinc, després tres. Paraules buides de contingut, de gols insuficients. La col·lecció d’errors s’ha elevat a la categoria d’insostenible. L’equip s’ha degradat fins al nivell de regalar el títol i sumar la segona campanya –també va fallar com una escopeta de fira en l’anterior– aplaudint un altre campió. Perplex va marxar Ronald Koeman de València.Perplex i desorientat, incapaç de trobar una explicació al que havia passat. Amb el Barça guanyant per 0-2, plasmant un clar domini del partit, avisat des de la setmana passada pel Granada que no podia despistar-se i sabent que s’estava enganxant a la Lliga, l’equip va malgastar els dos gols, deixant-se empatar. No només això. Quan va recuperar de nou l’avantatge amb el gol de Dembélé, va tornar a cedir l’empat. El misteri del descans El misteri del descansKoeman deu saber què va dir al grup en el descans. Els jugadors també ho saben, tot i que algun es despistés i no l’atengués. Si van sortir esperonats per buscar el tercer gol, no es va veure. Si van sortir conjurats per augmentar el ritme, això és una notícia falsa. Si van sortir amb la idea d’amagar la pilota, no es va notar. Si van sortir extremant la concentració, ni per indici. El to amb què compareix un equip al camp, a l’inici o en el segon tram, ve donat per l’immediat missatge que s’ha escoltat al vestidor. Algun misteri hi ha quan aquest Barça ha sigut capaç de mostrar una cara tan diferent en la primera i en la segona part del Ciutat de València o, sense anar més lluny, al Camp Nou davant el Granada. Més lògic és que hi hagi consignes correctores en un intermedi perquè un equip millori, però no perquè empitjori. Una derrota i un empat davant sengles equips que no s’hi jugaven la vida, amb avantatge al descans. ¿Què passa al vestidor per justificar el canvi d’imatge, tal decaïment? El drama de la banda dreta El drama de la banda dreta Hi haurà un missatge malentès, mal expressat o ignorat, però hi ha altres circumstàncies que no són imputables a Koeman. El desastre de la banda dreta no és atribuïble a l’entrenador més enllà de discutir si l’elecció de Dembélé com a carriler era una interessant idea, si la de Sergi Roberto per substituir el lesionat Araujo en el descans era més apropiada que la de Mingueza o si Dest era necessari per segellar aquest costat. Però els errors de Dembélé sense assimilar que era defensa i no davanter en alguns moments, la tendresa de Sergi Roberto per no atacar un centre sent l’últim guardià de Ter Stegen o la falta de ritme de Sergiño Dest a poc d’entrar en el partit –discutible, perquè Sergio León es va tirar com una fera a rematar el 3-3 amb el mateix temps de joc– no se li poden atribuir a l’entrenador. Són dels jugadors. No van ser els únics que van fallar. Hi va haver moltes altres jugades en les quals un no es col·loca bé, un altre es menja centres per falta d’actitud i el de més enllà, defensa de tota la vida, tolera una rematada sense atenció ni agressivitat amb tot el que hi havia en joc. Després de Messi, el no-res Després de Messi, el no-resKoeman és responsable de la gestió de l’equip. Ho és de no haver trobat la col·locació definitiva de Griezmann el segon any del francès al Barça, però no de la freqüent invisibilitat del futbolista en nombrosos partits. El de València en va ser un més. Juga en punta però no és una referència; actua de nou però no ho és; es mou buscant desmarcatges i no el veuen... La inconstància de Griezmann es paga, a més, perquè és dels pocs en qui es podia confiar per la seva experiència i la seva qualitat, davant les pèrdues d’Ansu Fati i Coutinho tota la temporada, i l’escassa fiabilitat de Dembélé en la rematada. Després de Messi (29 gols ja) i de Griezmann (12), ¿què hi ha? Res. El buit. Cinc gols de Dembélé (sis amb el de València) i els quatre d’Ansu Fati, inactiu des del 7 de novembre. Els dos errors de Pedri abans d’anotar, el cop de cap fallit de Busquets, van ratificar el dèficit golejador del Barça per la quantitat d’accions que genera, per més que sigui el màxim realitzador, de llarg, del campionat. Ningú s’acosta a la fiabilitat de Messi, ni una mica, malgrat els caramels que de tant en tant reparteix als altres. La falta de lideratge La falta de lideratgeTampoc a Koeman se li pot imputar la falta de lideratge del Barça. Molt menys a ell, que ho era. Parlant i actuant. Fred com una panna de glaç per executar penals en situacions extremes, intel·ligent per exercir en una defensa de tres amb la seva col·locació malgrat la falta de velocitat i orgullós com per aixecar un rival del terra, fos al Camp Nou o en un incendiat Old Trafford quan el seu equip ho passava malament. Messi va marcar un gol, però el Barça va encaixar-ne un altre producte d’una pèrdua seva en una zona prohibida. Del capità no es va veure ni un gest. Tampoc s’esperava. Ja se sap que no una és personalitat expansiva ni expressiva. Però l’absoluta absència, per part de ningú, de mostres d’acompanyament, de fervor, de passió, de comunicació, de felicitació, més visibles i audibles ara, és un greu dèficit en una plantilla. Ni sent ni pateix Messi, aparentment, però tampoc exerceix cap lideratge Busquets, sent un referent futbolístic com és, tot i que va sortir a donar la cara, i el de Piqué és intermitent, potser turmentat pels seus propis problemes.

El que Koeman (ni ningú) entén del Barça

La responsabilitat del tècnic en la gestió de l’equip no inclou l’assumpció dels errors dels futbolistes

El declivi després del descans, el drama de la banda dreta, la falta de gol i l’absència de lideratge rematen l’equip

El més llegit